Els amants mortals de l’andamiu

(el text horrendu que en Pompeu hauria volgut però que mai va gosar escriure degut a les repressions de tipus morals que patia en el seu interior més profund... i degut a què les ànsies de normalització lingüistica l’impedien d’usar el tipus d’expressions barrueres-xarnegues-lamentables-digueslicomvulguis que aquí apareixen)

Al sortir del teiatru llovisnava. “Sort que duc un sarsei” – pensà – “sinó l’aiga segur que m’empapava la fandilla”. No volia engostipar-se l’Eva, ja que a l’endemà havia de fer debers d’inglès, volia mirar per la televisa per cable el pugrama del Buenafuente i a més havia d’estar disperta tota la nit a la redacció del periodicu. Resulta curiós, però el cas és que l’Eva era corresponsala a Londres i encara, ni tant sols, sabia parlar gaire bé l’inglès. Aquell fi de semana l’havia dedicat al que a ella li agradava: anar al teiatru, veure pinícules doblades en vídrio, anar a veure quadrus a algún museu, i sobretot cuinar una paiella i menjar-la tot bevent graciosa; i de postre, níspers, els seus frutus preferits.

No, no li agradava fer deport, ni molt menys anar a l’iclèsia els dumenges. Moltes vegades s’havia esbarallat amb els seus pares per aquest assuntu, quan era pitita. Ells eren molt devotus, eren molt de missa ells.

Va cruar el carrer i després de passar la rotona per sobre el séspet va pensar que el millor seria anar a fer un bocadillu a algún puestu. Eren menys o menys les 8 del vespre i encara trobaria llocs oberts on fer un mos. Antes d’arribar a Londres mai menjava bocadillus, més aviat feia dieta sana, però des que era allà abusava de la comides basures i demés porqueries com cacarutxes de gelat i bombons i pastissos de xacolata. Llavonses va enrecordar-se que havia quedat per sopar amb un amic, de qui per cert, se sentia més que atreta, per pensar el regalu de cumpleanyus que li farien a una amiga de la redacció, la Xuxa. “Siduncás, li trucu per talèfanu i quedem en algún bart per parlar de l’assuntu i així puc menjar algu”. Tot i aquesta reflexió, abans de puguer marcar el número de’n Xavi, l’amic amb qui havia de quedar, ell ja l’estava trucant:

- Sí?
- Hola Eva... Sóc en Xavi. Què tal? Te’n recordes que havíem quedat per parlar de ho del cumpleanyus de la Xuxa?
- Sí, sí, ara mateix t’anava a trucar.
- Mira és que he de fer uns recadus un moment però en mitja hora estic...
- Quedem entonces d’aquí a quaranta minuts al Tom & Jerry?! Allà sempre anian llocs per seure i es menja un patu a la salsa de xíndria que és riquíssim. Ara, que si vols estulviar no és el millor lloc perquè és una mica cart. Què et sembla?
- Hi he anat algún cop i m’agrada molt. M’apeteix tornar-hi.
- Astupendu! Allà mus veiem, llontes pues.

Quan va penjar el telèfon l’Eva va dicidir anar a fent un tomb, mirar escaparats i per no etivocar-se de direcció, va mirar un mapa i va localitzar el Tom & Jerry, el restaurant on havien quedat amb en Xavi. Portava tota la camisa robregada i li va fer ràbia que el Xavi, elegant i formós com era, i atreta com se sentia per ell, la veiés així, pulutant va dicidir entrar en una tenda de roba i comprar-se una camisa del luju per a lluirla en aquella ocasió. Aprofitant l’excusa es va comprar també un tanga de llopart i uns sustens d’encaix.

Més tard, tot passejant pels freds carrers de Londres, va recordar que antes s’havia anutat amb llapits el número del butanu. Havia de trucar i demanar més butelles o l’endemà es congelaria a casa i moriria d'hipotèrmia. “Quin rollu això del butanu!” – pensà. “Sempre he d’estar pendent de si anián o no butellas plenes a casa...”. Va trucar i va resoldre l’assuntu.

A l’arribar al Tom & Jerry en Xavi encara no havia arribat i era tant ple que semblava que no ni hagués ni un puestu lliure. “Agonte ens sentarem??” – va preguntar-se. “Com no sopem asantats al suelu...”. Va decidir-se a preguntar i a pesar dels grunyidus que feia el camarer sotto voce va tenir la sort de que just en aquell moment una parella marxava i deixava una taula lliure: seria per ella i en Xavi. Havent passat el tràngul de conseguir taula i amb el gènit que la caracteritzava, va cridar al camarer, encara rabiós i grunyó, per dir-li que perfavó li canviés el gavinet, que estava ple de restes de menjar.

Li encantava la fandilla marrona que duia i la nova camisa que s’havia comprat, blanca i burdada amb unes lletres granates (per no parlar de la roba interior que duia). Mentre pensava en lu eleganta que estava va aparèixer en Xavi, que, tot sigui dit, amb la toga que duia, semblava sortit d’una prufessó de Semana Santa o del mateix yutjat. Entonces, es va apropar i li va dir un “bona nit” ben suau a l’uídu alhora que li feia un petó a la galta. Després va tomar asientu. Van mirar la carta i van decidir demanar per compartir una ensalada d’apit i pepinu alinyada amb vinagreta de mel i llimona i de segon ell, un filet de vedella amb aromes de melucutó i parmesà, i ella, un llenguado desfullat i marinat amb taronja amarga. Per beure van demanar vi tintu i aiga ansense gas. A l’arribar el primer plat ja s’havien besat als llavits dues o tres vegades i cada cop pujava més la temperatura de la sala. Ell va mirar al tetxu, com dissimulant o intentant calmar-se, i ella va fer com si no el mirés. No podien resistir la temptació. Ella estava més calenta que la xumeneia d’una fàbrica a ple rendiment i ell només pensava en fer-li l’amor allà mateix, sobre la taula. Quan va arribar el segon plat, i sense cap tipus de vergüensa, van demanar que li envolvessin el tiberi en flim transparent i van fugir a corre cuita del local en direcció al pis de’n Xavi, amb el tàper sota el braç.

Al sortir del Tom & Jerry i passar sota un andamiu va esdevenir una catàstrofe: una enorme barra metàl·lica va caure d’aquest i va anar a parar just a sobre dels seus caps descoberts. Els dos van morir a l’acte. L’autopsia va aclarir que ell tenia una trempera de Rècord Guiness en el moment de la mort i que ella, o bé patia incontinència urinària o bé s’havia corregut de l’ordre de 3 o 4 vegades abans de morir. El furense va dictaminar que la causa de la mort no havia sigut el cop al cap de la barra metàl·lica sinó un excés d’adrenalina, dopamina i oxcitocina en el torrent sanguini de tots dos. Des d’aquell moment es va conèixer el cas com el dels “amants mortals de l’andamiu”.

El pitjor de tot plegat és que la Xuxa es va quedar sense amics a la redacció i sense regal de cumpleanyus; és més, en comptes d'un regal va tenir un buit al cor per sempre més.

(Sé que la història és incoherent, insensible, lamentable, confusa, tonta a més no poder, però havia de colar, i mai millor dit, totes les paraules que amablement alguns dels lectors d’aquest blog m’han fet arribar i d’altres que ja tenia jo en el meu repertoriu xarnegu classificat aquí a l’apartat “El català és fàcil, si pases de Pompeu”. Gràcies a tots els col·laboradors i lectors del blog; va por ustedes-vosotros!).