[I]
T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar l'humiliació del vòmit
d'esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de pantaix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit que sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T'estim, però me'n fot. Visc a l'espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificat que em deixi dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.
De Poemes a Nai
Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-Palma, 1996)
P.D. Gràcies Tomàtec! T'estim.
4 comentaris:
Gerard, i do que et passa amb les al.lotes. No pasis pena que m'ha fot.
nano, estàs fatal ;)
Hola Amort!
He fet un blog, definitivament.
Ready, Steady, Go!!!!!!!
www.ahorasequetuerescolor.blogspot.com
MUAS!
Riera és un mestres de mestres! Els seus poemes són terrenals però tenen una força celestial, còsmica. Queda clar que, en realitat, no se'n fot de res.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada