dimarts, de novembre 04, 2008

T'estim, però me'n fot

[I]

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar l'humiliació del vòmit
d'esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de pantaix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit que sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T'estim, però me'n fot. Visc a l'espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificat que em deixi dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

De Poemes a Nai

Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-Palma, 1996)

P.D. Gràcies Tomàtec! T'estim.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Gerard, i do que et passa amb les al.lotes. No pasis pena que m'ha fot.

Anònim ha dit...

nano, estàs fatal ;)

Mel ha dit...

Hola Amort!

He fet un blog, definitivament.
Ready, Steady, Go!!!!!!!

www.ahorasequetuerescolor.blogspot.com

MUAS!

Unknown ha dit...

Riera és un mestres de mestres! Els seus poemes són terrenals però tenen una força celestial, còsmica. Queda clar que, en realitat, no se'n fot de res.

Salut!