De competi i superació personal

La ciència és una puta competició. Sí. Ningú pot negar-ho això. La finalitat de la investigació és publicar: quan més millor, i quan més bona sigui la revista (més impact factor -IF-, tingui) millor. I això és tot. De vegades fa riure la cosa. Sembla, fins i tot, que tan és el què publiquis, què hi diguis a la publicació. Si publiques molt, ets bo. Ara bé, dic jo, anem a veure on publiques també... I què publiques! Perquè de vegades... tela... llegeixes cada cosa... I això sí, i li hauria d'entrar al cap a algun(a) que conec: tan és que el teu tema sigui súper novedós i aporti dades crucials per descobrir, per exemple, la vacuna contra la SIDA, si no ho publiques, no val per a res. I això és així. I punt. Malauradament, avui dia en ciència, si no ets al PubMed, és com si no existissis. A no ser que treballis a casa, per compte propi, construint el transbordador espacial que ens ha de dur a tots a Mart, un cop ens haguem carregat aquest planeta (i calculo que, a aquest pas, serà el dijous o divendres de la setmana vinent...). En aquest cas, et faràs famós de totes maneres, sense publicar i tot.

Que perquè us deixo anar aquest rollo? No sé. L'altre dia a la tarda hi pensava. I pensava també en una afirmació (crec que molt encertada) que va fer un dia el Professor Dr. Hermann Koepsell, l'eminència que dirigeix la meva investigació aquí a Alemania (dic eminència perquè així em dóna un punt d'importància, però no deixo de ser un pringat becari de Doctorat...): "en ciència un no pot ser humil". I això venia arrel de què una gent a qui els hi havia passat unes cèl·lules per a treballar li demanaven si volia aparèixer en un article seu i ajudar-los a millorar el manuscrit. Què havia de dir? Que no?? Que ell no havia contribuït a la feina com per aparèixer-hi?? Vaaaaa, homee, vaaaaa... És com si el Casasses escriu una obra de teatre la vol publicar i et demana que facis un pròleg. Què li diràs: "No senyor, jo no sóc digne de que entreu a casa meva, digueu res més de paraula, serà salva la meva ànima. Amén"? És una opció, la de la Biblia, com sempre la més estúpida.

En realitat, com en tot, el que hauríem de ficar-nos al cap, és que hem de competir amb nosaltres mateixos. Intentar superar-nos. Avançar. I sobretot: errar, errar. I tornar a errar. Fer més, i fer-ho millor. O no. No sé, tu veuràs. Però en un capítol de House, l'altre dia en Greg deia: "Si no hubieramos competido entre nosotros todavía seríamos seres unicelulares". House sempre ho sap tot. Té la veritat absoluta, ja sabeu. I sinó diu que és Lupus. I ja està. Ara, tampoc cal fer-ne una lluita a vida o mort, eh? Jo, quan em diuen allò de "susto o muerte", sempre trio "susto", perquè com a mínim estic segur que hi ha un després. Això sí, jo em supero cada dia: cada dia arribo més tard als puestus.

Aquest dijous em toca presentar davant de tot el laboratori els resultats que he obtingut en la meva estada a Alemania, que no són pocs. I avui, encara amb les idees un pèl inconnexes, m'adreço a vosaltres, fidels Broquil·lians, perquè em desitjeu sort... Anirà bé, d'això n'estic segur, però una mica de sort per a trobar la paraula adequada en el moment oportú, mai està de més, no? És en anglès, eh? No fotem, si fos en alemany, ja m'hagués fugat del país... fiju...

Ah, i per suposat, quan acabi els pocs experiments que em queden, em poso a escriure i a veure si puc afegir un treball a la llista no-massa-extensa-però-és-lo-que-iá d'articles d'un servidor i col·laboradors...

Laaaa-la-la-la... que diria Massiel. I després se senten queixes de la lletra del Chiki Chiki...

Fenya, fenya, fenya... algún gintònic per digerir el sopar, de tant en tant... això sí... i la versió del Rabo de Nube de Silvio interpretada per Charles Lloyd Quartet, això tambéé...!

Gràciiis!