L'altre Guantànamo

El dia 1 d'Octubre vaig assistir amb una il·lusió tremenda, sentiment compartit amb el 95% dels doctorands de Catalunya que també hi anaven, al que l'AGAUR anomena les Jornades Doctorials i al que jo anomeno aquí "L'altre Guantànamo".

Aquestes són unes jornades imprescindibles de clausura (i repressió gairebé absoluta, i d'aquí el nom que li col·loco) en un entorn magnífic, com és Collbató (al peu de la muntanya de Montserrat), amb l'objectiu (i ho resa la presentació de tals jornades) de "millorar la inserció laboral dels estudiants de doctorat a través de la comprensió del món professional", degut a què, "els darrers anys s’han posat de manifest que el problema de la inserció professional també afecta els universitaris que assoleixen el doctorat". Primera premisa: els doctorands som uns imbècils que no sabem que quan acabem el doctorat ho tenim francament difícil per a inserir-nos en el món laboral, i, encara més, no entenem res de res que faci referència al món professional. Magnífic. Emocionant.

Només arribar, amb un pòster sota el braç (com si anéssim a un congrés internacional o a una exposició formal de la nostra feina), ens van dividir en grups de 12-13 persones dins els quals es trobaven becaris d'arreu de Catalunya i de diferents disciplines. Jo vaig tenir la sort d'anar a parar a un grup collonut de gent molt heterogènia (no només en quan a disciplines professionals) cosa que (i potser és de les úniques) s'ha d'agrair a l'AGAUR. Des d'un llicenciat en filosofia, passant per una llicenciada en belles arts i una de literatura comparada, un físic, una química, biòlegs/bioquímics, una psicòloga i dos informàtics erem els que formàvem part del grup que jo anomeno "Els Seducings" (ells ja saben de què parlo).

Bé. El primer punt del dia era entrar en contacte els uns amb els altres i, la veritat crec que va ser un dels pocs punts certament encertats: realitzant una sèrie de proves físiques i d'enginy, van fer que el primer contacte entre tots els individus del grup fos més fàcil i directe.

Les xerrades o ponències (com, de forma grandiloquent i exagerada, en deia l'organització) que van succeïr a la presentació de tota la gent del grup, van ser, segons la meva humil (però generalitzada) opinió, un desastre. Com ho van ser totes les posteriors. No hi va haver, per a mí, una xerrada certament profitosa o novedosa: tot el que van dir, absolutament TOT, ja ho sabíem previament (i ho havíem escoltat 450 vegades). Paraules buides, banals.

El segon dia, dimarts, vam trobar-nos a les 9:00h per a iniciar un projecte conjunt: havíem de pensar i presentar un producte/servei innovador. Molt bé. Inicialment dins el grup van sorgir les ganes de fer una mena d'anti-projecte (més innovador que això no hi hagués hagut res) que hagués consistit en presentar les 12-15 idees que inicialment havien sorgit (d'un brainstorming agònic i un pèl ebri -en el cas d'alguns-) i presentar unes fotos de l'excursió a Montserrat que haguéssim fet a la tarda. Repressió: arribat aquell punt, el dinamitzador de l'empresa de consultoria encarregada de portar a bon port les activitats de les Jornades, ens va obligar a què féssim el projecte innovador suggerint-nos que "ens estiguéssim d'hòsties" amb un discurs completament xapista (per la xapa que donava) i moralista a més no poder. Què bé! Estàvem tots tant contents de poder fer-ho! Tot i l'emprenyada, tot i l'ambient enrrarit que s'havia creat al grup i tot i la disparitat d'opinions a l'hora de dur a terme el projecte, finalment vam acabar fent-lo i sí, va resultar el millor (el premi del públic és nostre, i tots els Seducings ho sabem!), o com a mínim el més original. No l'explicaré aquí, no en tinc ganes (potser en un proper post).

Dimecres i dijous van ser dos dies per oblidar, degut a què destacaven en el programa un seguit de ponències lamentables i moralistes. L'únic que em va agradar va ser el seguir compartint estones de reflexió, o simplement, compartint estones amb els companys de grup, de qui, a cada minut que passava, n'estava més proper.

Tot i això el dimecres a la nit ens esperava encara un event organitzat pels Seducings, amb l'ajuda de'n Matteo, com a contrapartida al Taller (opcional) de Gòspel que ens proposaven els organitzadors: el Taller/Debat de Sexe amb la pregunta inicial (o reclam) de "Saps què és el Dental Dam?". L'afluència de públic va ser tant heavy que des de l'organització ens van haver de suplicar que féssim el taller una mica més tard perquè el Gòspel es quedava sol (i clar, es pagava, em van dir). I jo em pregunto: "Cullons, però no era opcional?". Bé, al final vam cedir a canvi de 120 cerveses a 1 euro cadascuna.

L'Oriol, l'Edgar, el Giovanni, la Cecilia, el Jordi, la Nevedna, la Nathalie, el Joan, l'Eva, l'Anna, l'Ana Belén, la Montse, la Carme, el Douglas i la "infiltrada" de la Gene, Núria, van fer de l'altre Guantànamo un lloc suportable i fins i tot divertit! Ens ho vam passar d'allò més bé, vam riure com feia temps no rèiem, i alguna cosa més enllà del companyerisme va nèixer entre alguns de nosaltres.

Tot i això, segueixo pensant que això no justifica que unes Jornades com aquestes siguin d'una obligatorietat beligerant i repressiva, i que ni una causa de força major com és la mort d'un familiar -i no parlo per parlar- sigui raó per poder sortir de l'infern en el què vam estar immersos durant 4 dies.

Sort que a l'infern també hi ha àngels i dimonis escuats amb qui oblidar les brases i el foc, o amb qui, rebossar-t'hi.

Una abraçada i un petó per tots els Seducings (sense vosaltres, el cianur hagués estat la solució més probable...).