dilluns, d’octubre 15, 2007

Optimisme exagerat, perquè vull

Benvolgut Bròquil,

Ja feia dies que no ens deiem res l'un a l'altre, ja que, en part degut a la emprenyada que portava de les Jornades Dictatorials, he estat una mica alienat. Com va això??

Jo, encara per terres catalanes, estic enllestint amb en Xexu i la Itziar uns experiments per veure si finalment ens publiquen un article al Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics (JPET), que tot i no tenir un factor impacte (que reflexa el volum de gent que llegeix una revista) massa alt, és una revista amb molt de prestigi en el món de la farmacologia. I això és bo. Tot i això, t'he de confessar que de moment, els resultats que hem obtingut no són ni de bon tros espectaculars, i dificulten la meva marxa a Alemania i una possible resposta brillant als revisors del JPET. N'hem de fer uns quants més... i esperar, creuant els dits, que les coses vagin millor. "Take it easy" que diuen els anglesos, no? Sortirà bé, ho sé.

Tot i això, el fet de seguir per aquí em possibilitarà veure a gent que encara no he vist i a qui em moro de ganes de veure: demà sense anar més lluny, ens trobem amb els amics de bioquímica a qui fa "la tira" que no veig. Quedarem per a sopar i prendre quelcom (oju!) per aquí Sant Cugat (després d'un partit de la Champions que tinc). A més, encara he d'anar a sopar amb la Isabel, trucar i quedar amb la Mònica, esperar que s'alinein els planetes i una dona m'estimi (no només com a amic) i anar a fer una birreta al Buenavista amb la gent del laboratori, els d'Irsi. Ho passaré bé aquests dies que em queden per aquí (quants són??).

Mentrestant aniré pensant en experiments, seguiré escoltant la música de Fellini en clau de jazz que toquen en Enrico Pieranunzi, Charlie Haden, en Chris Potter, en Kenny Wheeler i en Paul Motian, cinc músics genials, tant o més que el director italià en aquest disc anomenat (molt encertadament -no era difícil-) Fellinijazz, i guiaré la meva ment cap a algún pensament exageradament optimista, perquè sí.

Perquè ser optimista mola.

Heus aquí uns exemples de perquè ser optimista: una paella de La Gola, un pa amb tomàquet amb pernil bo, bo, una poesia de Szymborska o de Margarit o de García Montero, una canya al Cata amb els amics i Elles que passen, un solo de Di Battista o el tema Smile de Bireli Lagrêne, una font de "cazón en adobo" a la Taberna Miami de Triana o un Gin Tònic.

Optimisme exagerat, desinteressat, i sense cap raó aparent (a més de la d'estar viu i boníssim), igual que l'Ovidi deia "sortia ella de casa, perquè vull".

4 comentaris:

Zincpiritione ha dit...

Ser optimista mola, oitant. I si és amb Margarit, mola fins i tot no ser-ho!!!!

XeXu ha dit...

Quina pau de post, Yeral, m'ha agradat molt. Com una carta sincera i tranquil·la al teu bròquil, perquè si, perquè tens ganes d'explicar-li coses. I em sembla molt bé. No paris aquesta vida que portes, aprofita els teus dies. I els experiments? Ja sortiran, home, que ara fem 5 minuts! Ai, que m'has deixat tontet ara, vinga, que ens veiem aviat. I sigues optimista, eh!!

minu ha dit...

Tu ves proclamant als 4 vents les grandeses de les paelles de La Gola que ens fotran de les mans aquells tremendos platicos plens de crancs fins a les celles.

una optimista ha dit...

M'encanta el cazón, encara més García Montero... perquè no quedem?només com a amics....

Bet