diumenge, de maig 10, 2009

Un oasi amb imant, una plàcida calma necessària

Pensava escriure una crònica sobre el concert de Love of Lesbian d’ahir a l’Apolo, n’estava convençut. Ja m’hi posava. Però una visita a Ca La Mitall, sempre reconfortant i reveladora, m’ha fet canviar d’idea. Allà he llegit això: “voler emocions sense aturador potser és símptoma d’inconformisme?” (i després en venien d’altres de preguntes, com dic, reveladores, d’anàlisi sociològic fi, que no reproduiré perquè no se m’acusi de plagi, ja que reproduirïa el post sencer... brutal). La crònica dels LOL potser vindrà també, després o un altre dia.

Amb aquesta n’hi ha prou pel què vull dir. Voler emocions sense aturador = inconformisme. Sí, jo crec que sí. L’inconformisme davant la calma, la passivitat i el sedentarisme. Inconformisme davant la rutina, davant “el que està bé”, el que “s’ha de fer”, el que hi ha establert. Voler emocions sense aturador és símptoma d’estar viu, de sentir que el cor batega, que l’alè és calent i que s’accelera de vegades. “Masses emocions” diuen. Masses? Mai n’hi ha masses. I d'acord, moltes emocions, esgoten. Però d’això es tracta: d’esgotar-nos, tancar els ulls un segons, agafar alè, i tornar a arrencar a còrrer. Començar de nou. Emoció? No sé què fer-ne, de tanta. Corro massa, sóc un impacient. Necessito, a cada moment, a cada minut veure i viure emocions intenses, moments màgics o simplement, moments amb aquells qui m’estimo. I no sé si és per allò de “carpe diem, memento mori”, perquè el meu metabolisme està massa accelerat, o perquè realment m’agraden masses coses i em perdo corrent darrera una i altra (com deia Kerouac, sempre les mateixes cites, Yeral, sempre les mateixes...). 

Si començo a còrrer ja no puc aturar-me. Vull que passin coses, moltes, quantes més millor, i a cada moment. Cada matí és com si naixés de nou i comencés de nou a conèixer-ho tot. Així, cada dia conec el cambrer que em posa el tallat, al mateix bar. Cada matí conec de nou els companys de laboratori. I la secretaria. I conec de nou el meu director de tesi. Cada dia conec els meus amics, i les meves amigues, quan els veig o hi parlo. I cada dia em conec de nou, a mi. I em trobo en els altres. Em conec en tots ells. Sóc de personalitat adictiva, i hiperactiva, diria, no puc frenar, no sé aturar-me, no sé aturar-ho. Vull que cada cop la cosa, qualsevol cosa, vagi més ràpid, corri. I a vegades cal calma. Cal una mica de paciència, d’aturador. 

I quan trobo un moment plàcid, m’hi quedo. I n’he trobat un. He trobat un oasi enmig de tanta barbàrie, Mitall. I l’has de veure. No és cap il·lusió òptica, t’ho puc ben assegurar. És una aigua tan fresca, flors dels colors més vius que imaginis, és arbres fruiters, és la calma que em cal. És un oasi amb imant.

I vull còrrer i viure i veure i beure i prèmer i vèncer i sentir que l'Oasi també m'hi vol. Vull nits sense dormir. Vull infinits esmorzars més. I mots encreuats inacabats. Vull "amunts i avalls". I que cada dia comenci de nou. Que cada dia ens busquem sense trobar-nos i ens trobem sense buscar-nos. Vull concerts com els d'ahir (a poder ser, i si li plau a la organització, amb aire acondicionat o a l'aire lliure). I vull un “ahora sí, pienso quedarme hasta el fin”.

10 comentaris:

Sergi ha dit...

Amic Yeral, aquesta és uns de tantes diferències que tenim tu i jo. Entendràs, ja que em coneixes, que no puc estar d'acord amb la tesi d'aquest post, o que simplement no ho estic, però amb tots els respectes. Jo, que sóc un impacient amb moltes coses, no necessito emocions tan fortes per gaudir de la vida, en necessito de petites, les meves coses, i les grans emocions i el viure perillosament i desenfrenada, no va amb mi. Sóc, doncs, un conformista? Un avi, un acabat, un avorrit? Avorrit potser sí, al teu costat, però no creguis que em conformo amb poca cosa. Les meves coses em fan feliç, les meves petites coses, però arribar a tenir-les no ha estat conformar-se amb el primer que passava.

M ha dit...

"La novetat rau en l'aprofundiment".

Yeral ha dit...

Estimat Xexu, en cap moment he volgut donar a entendre que qui no corre és un conformista, o que, qui no viu desenfrenadament és un avi, un apalancat o una planta. No. Simplement exposo, com bé saps, la meva manera de veure i viure les coses, les emocions, la vida. I no dic que sigui millor que una altra, no dic que sigui més incoformista que algú altre per viure-ho així. L'inconformisme, les ganes i l'emoció es viuen des de vessants ben diferents però un servidor només sap viure-les d'aquesta manera, mentre que un altre les viu a casa reclòs llegint novel·la de ciència ficció i hi ha qui prefereix pujar fins a 4.500 metres a fer una pixadeta. Tan és. Saps que no imposo res, ni dic que això meu sigui el millor. No. Simplement és la meva manera, el meu inevitable i inexorable "carpe diem". Abraçaes.

M, hi pensaré. No sé si ho acabo d'entendre...

martí b ha dit...

Ei! Jo sóc dels que puja a 4500 metres a fer una pixadeta! La pixadeta no és l'objectiu, però l'edemox no perdona... Mira, jo llegint el post també ho pensava, no hi acabo d'estar d'acord, però no sé ben bé per què. Em considero inconformista, em considero hiperactiu, però no crec que busqui emocions noves. Crec que en realitat busco emocions velles, és a dir, emocions que he sentit altres vegades i que m'han agradat. Però el cervell humà és massa complex, sinó mai ens avorriríem, i no li val repetir estímuls per arribar a les mateixes emocions. Jo busco accions noves, nous punts de vista, nous paratges, per assolir les velles emocions de sempre. Suposo que el dia que trobi una emoció nova, fliparé.

Sergi ha dit...

I això meu només era un comentari per subratllar les immenses diferències que hi pot haver entre dues persones que han coincidit, que han treballat colze a colze, i que s'han entès. Perquè les diferents personalitats o maneres d'entendre la vida no estan renyides amb l'enteniment. Jo tampoc imposo res, cadascú és com és i es mereix, com a mínim, un respecte. No podem criticar res ni ningú fins que no ens mirem a nosaltres mateixos i sapiguem que la veritat absoluta no existeix.

lamitall ha dit...

reinventem-nos cada dia, esclar que sí!
m'encanta que les preguntes amb gust de te fred t'hagin inspirat. si és que hem de repetir-ho...

Unknown ha dit...

M'estoy estresando !!!!

A mi em fa mandra aquest ritmaco, pero tot passa (i la joventud t'acabarà abandonant a tu també).

Mel ha dit...

Podríem recorre a les dites populars per decantar cap a un cantó o altre; així hi ha qui diu que "quien no corre vuela" pero també hi ha un altre que avisa "vísteme despacio que tengo prisa", altres són més del "quien mucho abarca poco aprieta" i algú podría replicar "No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy"...
Sigui com sigui jo sé de què parles Yermà. A mi m'has parlat de l'entusiasme, l'alegria, de l'amor i d'altres sinalefes.
No sé quina és la millor manera de prendre's i aprendre les coses però si sé que m'agradaria tenir una mica de tu, moltes vegades.

Petó

ararat ha dit...

és un comentari força absurd però, sabies que hi ha una versió d'una cançó de la shakira feta per un grup que es diu Manel titulada, sorprenentment, El Bròquil?

Una salutació noi!

Noctas ha dit...

Collons, escrius de PUTA MARE man...saludus