diumenge, de maig 03, 2009

El cielu, avui

T'he trobat a faltar moltes nits, avui.
La Bohèmia, 2.05.09

Com es pot explicar el cel? Com, des de dins, intentar descriure’l? Alguna vegada hi havia estat, em diuen, però ja ni ho recordava. No n’havia tingut notícies des de fa molt de temps. El cel, el cielu (quin gran nom per un bar musical, Manresans!), com m’agrada dir a mi, no és com aquests locals de moda que, no saps ni com, un cop visitats et visiten ells a tu en forma de newsletter o d’eterna i feixuga carteta-programa amb els espectacles de torn. I sembla que mai hagin de desaparèixer. No. El cel és un trocet de felicitat, petita i verd clar, lluminosa i càlida, que si t’atrapa ja no et deixa marxar. Et quedes a dins per sempre, encisat, escoltant les més belles melodïes. Però, això sí, o hi ets, o no hi ets. Un cop ets fora, tot és fosc. I quan un és dins no sap què dir, no sap com començar a parlar. Perquè tot és massa bonic. Hi ha massa llum i les pupil·les es contrauen per intentar paliar tanta claror. Somio? Sóc cec? Camino per sobre dels núvols o només és la il·lusió de ser-hi que m’ha atrapat? No ho sé. Perquè normalment no sabem res. I aquesta és una altra peculiaritat del cielu. Moltes vegades hi som i ni ho sabem. I és quan en sortim, malparats, malferits, maltractats, esbroncats i convalescents, que ens n’adonem. I llavors pensem: perquè no n’he gaudit, un cop hi era? Eres cec. No hi veies.

Des d’aquí dalt tot és veu molt petit. Tot és insignificant. Tot menys el núvol que em duu amunt i avall. Tot és deliberadament fugaç, banal i absurd. Tot menys el trocet de cielu que ella em dóna, avui.

És preciosa. O percoias, segons un amic meu que és dislèxic ("Disléxicos del mundo, uníso"). Jo sé que és preciosa. Ell diu que percoias. I en això no ens posarem d’acord. Va aparèixer del no-res, d’un concert i una anécdota, d’una tornada en cotxe, d’una cosina que em coneix com un germà i insisteix. Va nèixer en una nit de flors, amb la primavera. Com no podia ser d'altra manera. I d’unes cerveses, només dues, jo, embadalit, que s’allarguen fins a ben entrada la mitjanit (he rebut una carta de la Damm, estan preocupats per la davallada del consum en un servidor), i d’unes partides a pòker, i uns roms amb cola, i una caminada a casa, i unes cames grau 6,5 a l’escala de Richter que mostraven encís. I d’un oblidar-se de tot: de la tesi, del futbol, de Muchachada… Jo veia que els seus ulls vius i expressius em parlaven, que em deien coses, i no vaig poder evitar-ho, els meus van començar a parlar. El que no sabia, és que un cop has contestat als seus ulls, ja hi ets, no s’hi pot fer res. Ja hi has caigut. I aquí estic, en plena llum, en un mar de plàcida calma que m’acarona, m’encisa i em fa feliç. Aquí sóc, ben bé no sé on, però de ben segur que això, sigui el què sigui, rau en algún racó del cielu que tan busquem, a vegades. Ahir, al cielu, vam fer un vers junts. No sé si el vaig dir jo o ella. Potser jo, però tan és, ara. Em sembla que el vaig dir incitat per unes paraules seves. Tot i que no sé ben bé com va sorgir. Però és ella qui se n’enrecordava, avui. Hem quedat que amb els beneficis del mateix, anem a mitjes: 50-50. Ella, bona negociadora, volia un 60-40, però m'hi he negat. Diu així: “T’he trobat a faltar moltes nits, avui”. I és que és això. La he trobat a faltar, tot i no sent-hi, moltes nits abans de conèixer-la. Ahir, en un moment de la nit, vaig trobar-la a faltar estant allà amb mi, on fóssim. Perquè vaig sentir que totes les nits que havíem passat separats fins aquell instant, potser no havien existit. No eren. “Exagerat” –diran alguns-. “Agosarat” -constataran d’altres-. “Romàntic empedernit, atontat” -peyorativitzaran uns tercers-. El que vulgueu. Però potser començo a ser, avui. Sigui com sigui, l’encís ja és dins i prem, com la nit, ulls vigilants de cobrellit, i viatja coll amunt, trencant el son, bramant un temps, cercant un bri d’alè de mel que digui “rai, ja sóc aquí!”. Recòndit, he trobat l’encís, un lloc sense la tempesta habitual, sense els designis infructuosos de la luxúria més barruera i absurda, fugaç. He trobat la seva, una mà tan càlida... I a estones sembla que volguem escapar-nos l’un de l’altre, com fent-nos creure que no passa res, que tot està controlat, que som amos i senyors del nostre designi. I ens demanem calma. Demanen calma des de la organització. Però és que no hi ha cap pressa. Ningú vol còrrer, enlloc. I sé que hi ha quelcom que està escrit. Perquè vaig saber que podríem no haver-nos conegut mai. I ens hem conegut. Només per això, i perquè tinc por, m’arrisco a jugar a fer-la feliç. I perquè m'agrada, i m'atrau. Molt. I no sé si en sabré, no ho sé, encara. Però ho vull. I aposto. Com en aquella nit m’ho jugava tot a una parella de tresos o a un dos de cors. Te’n recordes? All in!

I no cal res més. No cal dir res. És tan fàcil aquest joc, tan plàcid...

"Prefiero un lunar de tu espalda a la pinacoteca nacional" que diria Serrat.

Camina a un pam de terra. Sap volar. Vola. Vola i t’enlaira amb el seu 22 de peu cap al cielu que us deia abans. I no hi ha res a fer. Per més que un intenti escapar, sempre acaba aixecant-se (i aixecant-me!) dos pams de terra, a poc a poc, lent comme un rêve. I jo, com en un rêve, no puc fer més que deixar-me endur, entusiasmat per les seves mans. Ara espero, impacient, una altra petita dosi d’aquesta, la seva dopamina onírica... Tinc el 112 marcat i el telèfon en mà... Si trigo massa la síndrome d’abstinència em podria matar...

Un petó d'il·lusió, de trocet de cielu.

P.D. Sento no haver escrit fa tant de temps, estimat Bròquil. Ja saps, la tesi. No m’ho tinguis en compte. I a més, i d’això en fa uns quants dies, setmanes... al cielu no hi ha ordinadors, ni tan sols llàpis i paper... i acabo de baixar a la terra un moment, a fer un mos, però ara pujo un altre cop, si Sant Pere ja s’ha llevat de la “sesta”. Recòndit, estava trobant-me en algú. I bé que potser m’hi quedi un temps. Ara m’hi quedaria tota la vida. Avui.

10 comentaris:

Georgina ha dit...

Aaaaiiii! Com t'he trobat a faltar, Bròquil!! Aquí la teva fan "numbru" 1... és l'amor que truca, ja t'ho dic ara! I jo que me n'alegro, crack! necessito més dosi dels teus posts... per favor!no ens tornis a abandonar... puta tesi dels collons!!! :p
Besasu!!!
G

martí b ha dit...

Bròquil, cuida'm el Yeral que se'ns està enamorant... o potser ja ho està del tot. A veure si això l'empeny a escriure'ns una mica més al bloc, que ens té abandonats!

maria ha dit...

Dunidó, no? Si que ens ha agafat fort!!1 Renoi!!! I és que si està tan bé al cielu... Aix... Benvingut! ;)

maria ha dit...

Aix, que me n'oblidava...!!! Ja fa dies que et volia dir que de blocs no en tinc (tot i que em ronda dobrir-ne algun...) però que em pots seguir el rastre aquí: http://www.flickr.com/photos/alalluna/

Abraçadeeeeeees!!!

minu ha dit...

Això del cel sembla ser un tema recurrent per començar a escriure les ratlles d'un post (jo ja vaig escriure'n un). Per anar fent via i que així no t'adormis tant en inspirar-te per escriure, et paso alguns temes més recurrents que el menda també ha fet:

- El full en blanc.
- Les agulles d'un rellotge.
- La caiguda d'un meteorit.

ja ho tindries no ?

Helena Minuesa ha dit...

bufffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffff

Anònim ha dit...

que bé que escrius jodido.
el vers a mitges preciós, i paga el que et demana la musa que sino s'enfaden i s'en van.
un petonàs poeta

Mel ha dit...

Així, això que planeja aquests dies per l'aire, no és pol·len dels plataners?

Tirai ha dit...

Ejem! Sielu i no Cielu! Home! I fa molts anys després de a Sielu anaves a l'Infinit, però era un altre Sielu. És que porto massa dies llegint-ho i no sabent si dir o no! :p

Yeral ha dit...

Tirai, digues, digues! Sempreee! Ja sé que és Sielu, però m'agradava més "Cielu"... A l'Infinit no hi he estat mai, que recordi ;)