Se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío

"No piense mal de mí, señorita. Mi interés por usted es puramente sexual"
Groucho Marx

És tart, que diria la mama. És tart, és hora d'anar a dormir. Però no en tinc ganes. No. I mira que em criden per anar al Bohemia, que els sms arriben en el moment d'anar a dormir i penso, "ves-hi" i penso després "no, dorm". I res. En comptes de fer una cosa o l'altra, faig una tercera: escric.

Hi ha coses que no s'entenen. L'Amor, la primera. És impossible (d'entendre). El sexe sense amor, la segona. Que què? El sexe amb amor, la tercera. Ja... No entenc res. Ni la linealització de Dixon ni la de Eadie-Hofstee. Si les dades no quadren, no hi ha res a linealitzar. Res. Però d'això es tracta es veu. No hi ha res a entendre. Ni a linealitzar, si no hi ha dades. Res. I és que amb prou feines aconseguim llevar-nos, avui. Que ja és prou.

I com deia aquell "se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío".

No sé si ser sincer és ser sensat, però sé que si no hi he de ser, no hi vull ser comptat. I això podria ser el vers que no vaig escriure un dia. I per això l'escric avui. Perquè no hi ha res més sincer que el que escrius sense voler/saber escriure. No sé què anava a escriure. I escric això.
Sí, tenia algunes idees: surfistes a càmara lenta, l'all ho és tot pels anglesos, dioptria, a diario, está muy bien eso del cariño, a love supreme, kind of blue. Però d'això no cal escriure'n. Això es viu. S'escolta. Se sent. Volum recomanat: 12 (en un cotxu model Fiat Punto).

Incerta glòria la que vivim. I visquéssim millor si no fos pel patiment innecessari d'anhelar allò que sabrem que mai vindrà. Perquè hi ha coses que per més que les esperis, no vindran. Però també sé, perquè m'ho han dit, que és qüestió de romandre allà, esperant, fins que vingui alguna cosa a fer-nos oblidar aquella que esperem, fins que, sense haver oblidat el que esperàvem, ens n'adonem que esperem una altra cosa i que allò que tenim entre mans no ens interessa, que no ens complau. Sempre, des de temps immemorials, l'espera ha resultat més plaent i intensa que el tenir, que és un verb feixugament possessiu. Massa. Pesa. Massa. Pesa. Massa. Peça.

No vull tenir. Vull esperar... i t'espero. Vull anhelar. I t'anhelo. No sé perquè, ni per qui, ni per com. Només sé que espero que esperis el que haguem d'esperar. Perquè sense aquest anhel, jo no podria suportar ser. Quan arribis, truca a la porta, busca'm, però espabila't i fes-me sentir perseguit. Fes-me patir. I tremolar d'anhel. De tu. De jo. Ara..., mai, mai t'obriré la porta, que ho sàpigues, però t'espiaré, et miraré per l'ull de bou que hi tinc, i sabré que hi ets, que has arribat. Llavors, ja no t'adoraré, ni t'esperaré més. Llavors ja no t'ansiaré, ja no et desitjaré.

El desig és ser rebutjat, o encara més, és ser ignorat i un dia, així, a ulls clucs, sense saber perquè ni com ni quan, rebre un correu electrònic on hi ha massa complicitat amagada i una llàgrima que vessa, de pet, sobre un teclat aliè, però meu, amb una barra espaiadora que encara fa espais, amb un espai que encara t'espera.

El desig és una pel·lícula que no he vist i que vull veure amb tu.

Ansiejo saber que m'esperes
per allunyar-me de tu,
una mica més,

més enllà,

encara.