Onanisme POP

Ja fa més de 10 anys, en concret 12, des d'aquell POP de Los Planetas. Ha plogut molt. I ha nevat i tot. Però l'escolto ara, a unes hores intempestives, i torno a l'adolescència, torno a aquells dies i m'agrada. I em sento viu. I són les dues i mitja de la matinada, però queda molta nit, penso. I reneixo i crec que encara està tot per fer. Que la vida comença avui. Cada dia. Que sí, que hi ha crisi i tota aquesta merda que ens oprimeix, però que també hi ha cervesa fresqueta al Cata amb els amics, i hi ha els macarrons de la Iaia i els seus 86, i un concert a Palafrugell, i l'Esther que em regala un llibre en català i hi ha un jefe-com-deu-mana, i una tieta entranyable. I que m'està bé la crisi. Com m'està bé una mica de febre. I una mica de repòs. Però que no en vull més de repòs. Que demà estaré a tope. I és que el que vinc a dir, és que torno a Bilbao en aquells dies d'Aste Nagusia amb el Miquel i l'Àlex, i torno a les borratxeres inocents de llavors, amb tot allò que caigués a les mans, i torno a Benicàssim en aquell mític estiu amb el Picazo i el Lluís i el Xavi cosí i els seus. I és que retrobar un disc de fa més de 10 anys i reescoltar-lo no és només això. És reviure tantes coses que se'm fa un nus a la gola i no puc deixar d'escriure, sense dir res potser, sense sortir de dubtes, però sabent que hi ha alguna cosa que fa que la màgia d'una cançó com himno generacional #83 no s'oblida MAI. I revisc el Pupupuiu de Benicàssim, com us deia, i l'Aïna a la platja, i l'Elena, i la Mònica i la Sandra i tants amors eterns, i tants amors fugitius que romanen en tantes cançons... I l'Ana, amb qui em retrobo el dia menys pensat i a qui escric al feisbuc perquè és fàcil. I és que allò de Kerouac de que "me pierdo y me desconcierto detràs de una estrella y luego otra..." no era broma. Que era de debó. Que m'apassiono massa per les coses i per les persones. Que m'enamoro cada dia. Que em perdo. Em perdo a mi mateix, a dies. I llavors no hi ha qui em recuperi. I quan penso que ja torno a ser aquí n'apareix una altra d'estrella. I m'intrigo. I m'interesso. I busco. I ho vull saber tot. Perquè tot m'interessa: Robert Wyatt, l'art decó, com fer un tiramisú, què és el HTLV i la leucèmia limfàtica crònica, hasta donde llegarías por hacerme feliz, la conga "La caminadora" de Los Zafiros, qui va primer a la lliga, què és un cnidari, on anirem a parar, un vals d'un cantautor, un 3/4, el perquè de la crisi, l'últim article de Jon Lee Anderson, la CIA i el KGB, la mort per suïcidi de David Foster Wallace, d'on cony surt aquest pedant de'n Joaquim Pijoan (però què bé que escriu el cabró), quantes potes té un centpeus, la filologia alemana, els Transformers i l'Optimus Prime, un bolero de la Mayte, com tocar el clarinet sense fer-se pesat (Woody, va per tu), si demà hi ha un bon concert al Jamboree, si els Faemino y Cansado faran algún dia un espectacle 100% nou, Jimmy Hendrix, el Nobel de Medicina i el de Literatura, l'estructura química de la cafeïna, perquè esperar a demà, perquè no m'estima si podria ser perfecte (però no vull), si és veritat el que diu la gent, el bucle de La ley innata d'Extremoduro, el putu Carallibre (àlies Facebook), la Fernanda Moruno i la Charo Loriente, el perquè de tot plegat que diria Monzó. Vull conèixer. Vull sentir-me viu. Sentir que estic aferrat a les coses amb força. Vull sentir que estic en contacte directe amb el món, amb la gent. No vull aïllar-me. No vull alienar-me. No vull només estar amb mi mateix. Vull estar amb vosaltres. Perquè sóc social. I necessito exterioritzar-ho tot. O gairebé. Perquè sóc empatic i egocèntric. Però generòs. Perquè ho dono. Necessito donar-ho. I rebre'n una ínfima part. Però una part, per molt petita que sigui. Sóc un deliri constant. Un entusiasta. I diuen Los Planetas: puedo hacer que no haya sol, puedo hacer que no lo veas. I és veritat. Amb això vull dir que depen de mi. Després de tu, depen de mi. Del que desprengui. Del que vulgui. Del que reflexi i esperi. No cal res més. Només il·lusió. Optimisme. I aquest gen el tinc: me'l va donar la mama. Igual que el papa em va donar el de la responsabilitat i la impaciència, juntament amb el de l'entusiasme per les coses, l'optimisme i la il·lusió la mescla és realment explosiva. Es diu POP. I ja sabeu, cuando haces POP ya no hay stop... I els slògans no solen equivocar-se. Espero que el de la responsabilitat però no em faci un fanàtic de la feina. No. Necessito viure també. Jo treballo per viure, alhora que gaudeixo del què faig. Però mai vull dir que visc per treballar perquè això seria un error fatal. He tornat. Sóc viu. Tinc febre. Deliro. O no. Però la qüestió és que sé que el que faig ho faig amb il·lusió. Això no m'ho treu ningú. Tòpics? Sí. Però i què? És que he de donar explicacions de res a hores d'ara i al meu Bròquil?? Vaaa... home, vaa... I a qui no li agradi que no ho llegeixi. Que s'hi posi fulles de llaurer. Si. Que he començat a escriure la tesi i gairebé trempo indagant en coses, detalls. Després no he escrit res de bo, però això rai. Ja en tindré de temps. I si no tinc temps millor, que la pressió i el tren que veus venir sempre ajuden a espabilar-se. I en el fons dic això, que d'espabilat n'estic un rato, i que he tornat a l'adolescència, i que m'han vingut molts records, i que m'han agafat unes ganes bojes de sortir corrents (sort que el metge m'ho va prohibir fins que se'm cicatritzi la lesió al bíceps femoral...). Què? Res. No sé. No sé ni què venia a dir. POP. Això sí. Pop, jazz, soul, funk i una truita de patates crueta. I un cianobacteri. I una ampolla de Larios (a falta de pan...), i una Julia sevillana que és la millor, i uns amics seus collonuts, i In the mood for love, i un seguit de coses que fan que la vida valgui la pena. Però és que a més, jo mai n'havia dubtat. Però quan et lleves de bon matí en un hotel (molt luxós i el que vulgueu...) amb el coll completament ressec i un mal de cap insistent (i punyent) per haver-te deixat l'aire acondicionat encès tota la nit l'últim en què penses és en "lo" bonica que és la vida. Penses en Guantànamo, en els coloms morts, en un suïcidi colectiu, en un tsunami, en una dona que li talla la polla al seu marit. En resum i per anar acabant, dir-vos que demà, si em llevo a una hora prudent i la febre m'ho permet, aniré a la feina i trobaré un remei pel SIDA (potser dos...), després trucaré a Wall Street i posaré una mica d'ordre en aquesta crisi econòmica mundial que ens afecta, sortiré a fer un café curt (sense sucre) i escoltaré Laurita de Richard Galliano (si els mocs no m'han taponat els dos conductes auditius) i pensaré en la bellesa i el carinyo que em va transmetre la Laurita a Córdoba (i no penseu malament, he dit carinyo), o llegiré a Stefan Zweig i la seva Pietat Perillosa i reflexionaré sobre la moral. O no. És que, de fet, no sé què faré encara. Però el que faci ho faré amb la il·lusió d'un nen que, per primera vegada, puja a una bicicleta. I que calli tothom, que ara parlo jo. I que ja està bé! I que s'ha acabat el bròquil!

I tot perquè m'he posat un disc del 96: Los Planetas, POP. Però és així.

(P.D. És que feia temps que no em masturbava al Bròquil... i ja tocava).