Un sabater que és una jungla

Sempre m'ha costat i molt llençar objectes personals, roba, sabates, apunts, els típics pongos (aquells objectes inútils que ens regalen, nom dels quals ve de la pregunta en castellà "y esto dónde cohóne lo pongo?"). Molt. No sé ben bé el perquè... potser és perquè a tot hi aboco un sentiment, un sentit emocional, perquè penso allò de "però si no està tan vell, però si encara hi puc fer un lloc..." o "guarda-ho, mai saps si et farà servei un dia..." o "és que m'ho va regalar en X". Uf.

Avui, tornant de veure la golejada del Barça al meu estimat Sporting (dic estimat perquè al ser de Gijón, com Los Flechazos, un dia els hi vaig agafar carinyo, diga'm absurd), he entrat a casa i la visió del sabater al rebedor, a vessar de sabates, bambes i sabatilles (el 98% de les quals són meves i no del company de pis), m'ha fet esfereïr. Estant envaïnt la casa. És molt heavy. Allà hi ha sabates que em dec haver posat una vegada o cap, com deia l'acudit. I moltes. I molt velles. I molt malmeses per l'òxid. Fetes pols. Algunes mig noves, precisament per això, perquè les he usat poquíssim, o gens. Doncs bé: sóc incapaç de llençar-les. Reflexionem. Si no me les poso pot ser per diverses raons:

1.- Són lletges o massa fomals i les va comprar la mama o el papa (per anar de boda).
2.- Són més incòmodes que dinar amb un vegà.
3.- Són maques i còmodes però són més difícils de combinar (com si hagués de combinar alguna cosa, jo) que una brusa de l'Agatha Ruíz de la Prada.
4.- No són sabates, són un invent xinès que servia com a tortura en temps dels Guerrers de Xian.
5.- Me pué repetil la pregunta?

Així doncs, què he de fer amb elles?? Arribat aquest punt em plantejo varies coses, però m'heu de d'ajudar a decidir què en faig i aviat, abans de què m'envaeixin del tot la casa i hagi de sortir per potes. Possibles accions a dur a terme:

1.- Cuinar un caldo.
2.- Crear una ONG anomenada Xiruques sense fronteres activitat principal de la qual seria recollir les sabates en desús de tothom qui volgués i portar-les a països de l'Àfrica subsahariana.
3.- Cremar-les per Sant Joan.
4.- Descosir-les i fer-me una camisa.
5.- Posar-me'n unes diferents cada dia obligatòriament i que els companys del laboratori es pensin que sóc com els actors i les actrius de Hollywood que tenen un armari de 200 metres quadrats plens de sabates (un parell per cada dia de l'any).

Espero la vostra recomanació. Està clar que podeu aportar les vostres propostes, que de ben segur seran més ingenioses.

Bé, aquest és el post-absurd d'avui. Sí, sé que és una merda, però és que la crisi ha afectat a la meva imaginació i les muses, com deia Serrat, deuen estar encara de vacances.

Sí, vaig estar a NYC i podria fer una crònica del viscut allà, del que vam veure, però em fa mandra, mira. Si em surt un altre dia, ja ho llegireu.

Ah, i per últim anunciar-vos (pels que no ho sabieu) que ahir vam anar de boda els de la família Minuesa. Felicitats al Cèsar i la Juju! (Suggeriment per la propera boda: prou de barra lliure que m'anula com a persona el dia següent i em fa escriure posts lamentables com aquest).

P.D. Per cert, les sabates de la boda d'ahir eren noves (són les que sumen el parell 434 però es clar, les 433 no eren dignes d'una boda com la d'ahir) i espero de tot cor posar-me-les algún dia... són, com diria el Miquel, d'anar arreglao-pero-informal.