Sóc dèbil. Això sí que ho tinc. Per molt que vulgui mostrar un cantó emocionalment infranquejable, intocable i insuportablement dur, mai podré ser així. Mai. I qui em coneix una mica, ho sap. Per això un Amic, amb majúscules, em deia: "ull, que prendràs mal...". Perquè ho sap. Sóc dèbil, dèbil com una mosca del vinagre, com un oòcit de Xenopus, com un gra de polen. I parlo d'emocions, d'Stendhal, de mirades, de dolors i olors inoblidables. Sóc dèbil, perquè gairebé sense adonar-me'n m'han fet mal. No una ni dues vegades. M'és de tres i més de quatre, en poc temps. I m'agafen ganes de plorar a estones. I vull però no puc. I puc però no vull. Que és el pitjor. Perquè li hagués dit: "sabes una cosa? eres preciosa, tienes la sonrisa más hermosa que he visto en mi vida". I no hagués mentit pas. Però no. No vaig voler. O no vaig poder. Perquè sóc dèbil, en el fons. Tot i que no ho vulgui reconèixer. I vagi de triumfador per la vida. Fent el pallasso. I sóc un cagat, un de pa-sucat-amb-oli, un titella. Em mouen uns ulls al ritme que volen. I uns malucs em provoquen insomni una setmana. I un somriure em té pendent del correu tot un dia sencer. No ho entenc. Tan bé que anàvem... i de sobte me n'adono que he escrit. I molt més que des de fa 4 mesos. Perquè el desig i l'emoció s'han apoderat de mi. No només les hormones. El desig. L'emoció, dic. Que no ho enteneu? Ho repetiré: el de-sig. L'e-mo-ció. Jo tampoc ho entenc. Però és que no vull pas que s'entengui. No vull que en treieu res. No vull que desxifreu com si això fos un maleït trencaclosques. Només vinc a dir això: sóc dèbil. Enamoradís.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
I qui no, Yeral, i qui no?
Yeral, el que és jo, jo també sóc de fusta, de pa sucat amb oli com dius tu (bé, dels de la parròquia de pa amb tomàquet sucat amb oli; una restregada generosa d'all i llesca ampla, de pa de pagés) fins flirtejo i em deixo encandilar amb les tomates aiguoses i transgèniques d'aquelles de les grans superficies.
I a tot això, què li'n farem? sempre ens quedarà restregar-nos de vòlid contra tot allò que es mogui, encara que això passa factura i a la fi et reenamores i t'enclasten contra les hèlix d'un turmix i un esquitx teu embruta les rajoles de la cuina i les pàgines obertes del llibre de receptes de la germana de l'Arguiñano i, i, i... topes amb un altra embut i t'hi fan passar i tu t'hi escoles i caus en un gaspatxo amb particules de cogombre (malanomenadament pepino) t'amaneixen i el dia menys pensat toques el cel i aquest o algo semblant és el cicle de la vida.
t'enamores i no i t'enamores i no i t'enamores i no... si en el fons volem que ens engatussin!
Muchachada nui en un turmix, YA!
coi, quanta emoció continguda! però benvinguda sigui si serveix per escriure, no?
davant de tot això que expliques a mi m'agafarien les cagarrines i com sempre acabaria igual: jo no jugo, sóc sucre ;)
Amic Yeral. Jo et sé enamoradís, més que la majoria de gent que conec, però feble, dèbil? Això ho som tots davant l'amor, davant algú que ens desarma. No hi ha normes ni hi ha res, estem despullats, estem sols i desvalguts. No hi ha manera. Sent el suport d'algú que se sent com tu, encara que molts cops, igual que tu, es faci el dur.
Buf! No crec que siguis dèbil, ets vulnerable, com tots! Els dèbils no poden ser forts, els vulnerables poden ser vulnerables i forts a l'hora! Apa, res, que hi ha maneres de ser pitjors a la vida :p
No pateixis.
Resa les teves pregàriesa Sant Chuck Norris i veuràs com et tornen les forces.
Apa!
I ets Càncer, company, ets Càncer...
Quina primavera. Se t'accelera a tota hòstia puta. (O una cosa així.)
Petonarru.
Las flechas del amor primo, que las carga el diablo.
I no t'oblidis que el diablo vesteix de dona; de dona que SI o SI acaba sent el teu tipus... així que fot-li un bon viatge a la jeta d'en Cupido quan torni a vorejar la teva llar i deixa-li la cara com un tomàtec de part meva !!!!!
vesteix de dona pels heteros, no????
OMFG, quanta merda i quant poc sabó...
Dèbil? Home, és que l'enamorament és un sentiment molt fort i és normal que el flaquegin les cames! Jo no diria que això sigui ser dèbil!
Publica un comentari a l'entrada