El nein d'uns ulls plens de Carib...

I com pot ser, em pregunto avui, que havent descobert que no era cubana, que tan sols tenia avantpassats del Bronx, que em mirava amb aquells plens de mar del carib i que jo la mirava amb els meus ulls grossos i miops, que ballava a uns escassos 30 centímetres dels meus braços, em pregunto doncs, com pot ser que, tot i no haver intercanviat més de quatre paraules però haver-ne dit tantes sense dir-les, i jo haver rigut d'aquella manera còmplice, em pregunto, com, després de pensar que havia marxat i haver resurgit de nou, il·luminant el local piju de moda, i d'haver demanat el tercer gintònic, com pot ser, dic, i em pregunto, que després d'un flirteig subliminal i potser massa subtil, potser per això, em pregunto, com, després de fer-se tard, potser massa, i indecís i estúpid, com, dic, i em pregunto altre cop, al, després de moltes voltes, de molta incertesa, de ai-sí-però-no, com, em pregunto avui, amb el cap a Santiago de Cuba, repeteixo, i em repeteixo, i dic, i em torno a dir, i em pregunto, i al·lucino, i sobrevisc perquè "como me amo", i perquè "hoy no puedes hacerme daño", però em pregunto, com, després de ser tant estúpid d'haver deixat la conversa a mitjes, abans de conèixer tan sols el nom, potser per això, dic, al final, tard i una mica etílic, em pregunto, perquè, dic, al preguntar-li si em donava el telèfon per quedar un altre dia, que me n'anava, com, dic, i torno a preguntar-me, s'atreveix, dic, i em pregunto, i té la força, els ovaris, la genètica, la imposició alemana i la crueltat freda, que va doldre com un tret, de dir-me: nein.

Ahir, sort en vaig tenir del meu nou artilugimusical i de Love of Lesbian (aka LOL).

Como me amo.