divendres, de gener 18, 2008

T'estimo molt, però com a amic (III)

(Sí, sí. Ja hi tornem a ser. Tercera, i segurament, no pas última entrega del ja famós i guardonat T'estimo molt, però com a amic).

Llavors va arribar aquell punt on ella, a més de tenir la paella pel mànec, doncs ja havia deixat clar que eren Amics (i, pel que semblava, sense cap dret a fregament de cap tipus... és a dir, contacte, el mínim...), va començar a fer-se la interessant.

Aquella nit de dijous van retrobar-se (per utilitzar un mot grandiloqüent que faci d'una història força mediocre quelcom interessant...) en un local més aviat escarransit i caloròs on, ves per on, feien una festa Internacional. Amb banderetes dels països i tot. Què bonic... eh?! Quan el veiè, ella se li tirà al damunt amb una abraçada que deixà sense respiració al nostre protagonista (una de les possibles causes que es baralla és la talla de sostenidor que té ella, no se sap exacta, perquè els físics no l'han pogut calcular encara... el que està clar és que és en potència de deu...). Al moment ell se n'adonà que l'alcohol estava fent estralls tant a l'interior com a l'exterior d'ella: els seus ulls mostraven una mirada (un pèl) perduda en l'horitzó del local... Així ell, segur d'ell mateix -tot sigui dit-, va intercanviar quatre impressions i quatre paraules, més aviat cordials, i va tornar amb el grup d'amics amb qui havia arribat al local. Mostrant-se més fred que de costum. Era més fort, aquella nit.

Vet-ho aquí que més tard la música començà a ser (fins i tot!) ballable. I la gent s'animà una mica. Ella era amb una amiga que ell coneixia i de tant en tant, ell, com no, tingué el detall d'anar a veure-les i fer tres passos de dansa amb elles, tot intercanviant quatre mots més i alguna rialla. Va arribar un moment en que ell estava força fart de tot, de la calor, de la música lamentable, i de la gent -més aviat estúpida, en un judici fet totalment a priori i per l'aparença- que hi havia i al tombar el cap va veure com ella ballava amb un xicot alt, ben trempat, guapot. Llavors, no se li va acudir res més que anar cap allà i deixar-li anar a la cara "Te gusta este chico??". I ella (quina altra resposta podria haver donat, recordem que és la protagonista inigualable, l'estrella indiscutible i irremplaçable dels T'estimo molt, però com a amic) diguè: "No, solo somos amigos". És clar. Què il·lús! I ell que es quedà pensant: "Però què li he preguntat, jo? Acàs li he dit si eren "nòvios"? Només li he dit, innocent de mi, si li agrada el noi, si el besaria desenfrenadament, li arrancaria la roba i li faria l'amor sobre una taula... no si es vol casar amb ell...". I quina fou la resposta: "No, sólo somos amigos". Ah! D'acord! Molt bé! Ens quedem més tranquils. Només són amics. I ell, fart de tanta tonteria, i que tant se li'n feia tot, marxà cap a casa, després d'haver quedat que Ella el trucava per quedar el cap de setmana. Marxà sense acomiadar-se d'ella, és cert, entre d'altres coses perquè quan va marxar no la trobà per enlloc i pensà que estava a algún racó amagat i fosc amb el xicot ben plantat. A més, una altra noia, la senyoreta C insistia en que marxéssin i que l'acompanyés. Ejem.

El dilluns següent (i ara ve el tema de "començar a fer-se la interessant") ella estava conectada al gran mitjà que absorveix els joves (i no tant joves) avui dia, el Missatger, més conegut com a Messenger. Com de costum, no deia res. Ell, que s'atreveix a trencar el gel i diu... "Qué tal..., estoy esperando tu llamada... Hoy es lunes". Uns minuts més tard, ella (oju, que és molt bona aquesta): "Estoy enfadada". Ah! Claaaar... Enfadada... Jeje... Magnífic. Venga. I ell que riu... de debó, que riu i li contesta: "Gracias. Y se puede saber porqué? O tendré que adivinarlo? Me vas a obsequiar con un -tu sabrás...-??? Vaaa... porfiiii...". I ella que, després de pensar-s'ho, decideix explicar-li els "tremendos" motius pels que està enfadada:

Motiu 1) Porqué me estuviste mirando toda la noche cuando bailaba con mis amigos con cara enfadado... (Comentari: Pa' mear y no echar gota; mirar-la enfadat, ell?? Ui, ui, ui... que començava amb l'egocentrisme... Que ell la mirés d'acord, però enfadat? Perquè hauria d'estar enfadat... Era per riure... Com s'ho manegava la tia...).

Motiu 2) Porqué me dijiste eso de aquel amigo y no puedes entender que tenga una amistad con un chico (Comentari: Qué te dije?? Acaso te obligué a que te lo follaras??? Vengaa vaa... ).

Motiu 3) Porqué te fuiste sin decir nada (Comentari: D'acord, aquí tenia raó però no la vaig veure i... tampoc n'hi ha per tant... que no me n'anava a la Guerra del Vietnam...).

Llavors van tenir una conversa com una tragicomèdia grega i ell va acabar cedint dient-li: "mira, quedamos un dia de estos te invito a una copa de vino y hablamos tranquilamente..." I pensava: "Si quieres que venga tu amigo" (això però ho va callar... i més valia...).

I aquesta és la història, ja us deia, lamentable, bastant mediocre, però que explica com una dona, en aquest cas, l'Amiga per antonomàsia, pot capgirar i/o tragirar una situació absolutament inocent i impoluta en un problema de caire global al que hi ha de ficar mà la O.N.U., el president dels Estats Units d'Amèrica (que és especialista en resoldre conflictes i sinó pregunteu a Irak què bé els hi ha anat) i finalment, potser fins i tot, Santa María, la mare de Déu.
Total, en paraules planeres i per resumir, que d'una xorrada l'Amiga en va fer una muntanya i, fent-se la interessant tot dient que estava enfadada, va guanyar temps per a pensar en la poció que l'acabaria de matar.

Jo diré una cosa, un apunt final, si m'ho permeten: un home no pot tenir una dona com a amiga. I punt. (Entengui's, sense pensar, alguna vegada a la vida, en fer-li alguna cosa més que una abraçada...). Jeje... Qui digui el contrari menteix.

I sinó que li preguntin al de l'anunci d'una famosa beguda refrescant. Em quedo amb la frase: "pensás que te entiende, no..., solo te imagina sin ropa...".



I les dones? Que no ens imaginen sense roba, per molt amics que siguem?? (D'acord, a mi no, però dic a d'altres ben plantats...).

Seguiré reflexionant-hi i donant-me cops de cap contra la paret de l'habitació.

Gràcies. I bona nit tinguin...

6 comentaris:

minu ha dit...

La lectura és el que te... i cada nou post començo a lligar caps i a entendre millor les ratlles que l'autor ens regala.

Nen, això te suc i segur que dona per un llibre (com a poc per un llibre de mini relats curts tipus Quim Monzó).

Nen: si ja t'ha dit que como amigos... deixa-la morir tonta i ja està (a otra cosa mariposa, será por chatinas...).

Segur que la senyoreta C dona més de joc no? Doncs alça-li manela !!!

Yeral ha dit...

La senyoreta C, la senyoreta C...
la senyoreta C... Necessito la seva vitamina.

XeXu ha dit...

Una altra gran entrega, i un gran exemple del que són capaces de fer les dones. Són expertes giradores de truites, i poden fer una muntanya d'un fet insignificant, quan potser ens n'han clavat unes quantes anteriorment, però què més dóna si tu has marxat sense acomiadar-te!?? Però mira que ets mala persona...

Boira ha dit...

Fa ràbia que les coses siguin així, pensar que un home no pot ser només amic d'una dona. Com he rigut amb el vídeo, jajaja. I si...les dones també ho fem això, de vegades...

Carlsbergensis ha dit...

Jo estic amb el Minu: això és literatura!

fonamental ha dit...

Em rendeixo a l'evidència, això cal editar-ho (i no en un JBC, Quaderns Crema o Anagrama).