dissabte, de gener 12, 2008

Sóc sucre

Res del que diguis serà en va. Res del que facis servirà de res. Res del que pensis que et pot ajudar, serà d'ajuda. Res, de debó, res del que puguin dir-te tindrà cap raó de ser, ni cap fonament real. No existeixen ni les teories, ni l'empirisme, ni l'experiència, ni els manuals de pesca. No hi ha res a fer. Són Elles que tenen la paella pel mànec.

I quan el dia menys pensat se't presenta una situació idònia per a, si més no, flirtejar amb aquella noia que et deia quelcom fa uns dies, no en téns ganes perquè, mira tú, ves per on, ha aparegut el fantasma de l'amor, aquell espectre imaginari que no et deixa pensar en res més que en uns ulls. I escrius missatges, tota la nit. No pares. I no estàs pel que has d'estar. I menys quan des d'afers exteriors se t'imposa que t'hi llancis, que la rossa està extremadament pendent de tu, que la téns "a tiro".

- "Llança-t'hi tu si tan a tiro la veus... i deixa'm una miqueta en pau, no?" -li hagués dit, amb una mica de manca d'educació-.

Jo em retiro. Passo. No jugo. Sóc sucre.

3 comentaris:

Boira ha dit...

Ai...l'amor és lo que te, que ens ensucra?

XeXu ha dit...

Ai Yeral, no voldria equivocar-me, però sembla que ara hi ha algú que et pega de debò... tant que fins i tot, amb un tros de dona que et fa cas, tu no pots fer altra cosa que deixar volar la teva imaginació cap a ella... si que deu ser amor això, ves per on. Alguna cosa a declarar?

Yeral ha dit...

Sí, declaro que sóc culpable i que ho has entès perfectament. És justament això Xexu. Però bé... ja em passarà, I hope.

Boira, "és lo que té, és lo que té".