De com estroncar una nit que podria haver estat perfecte (en el cas de que no l'haguessin estroncada dos senyors absurds)

Amb audàcia es pot intentar tot: però no es pot aconseguir tot.
Napoleó Bonapart

Tot comença com sempre (o no), amb un sopar multitudinari, en aquest cas amb amic invisible inclòs (i les obligades espelmes de regal). Fins aquí tot bé. Sopar minsu, fàcil (o lamentable, com vulgueu), a base de pizzes congelades alemanes, baguettes-pizza congelades alemanes i merdes per l'estil (com unes patates farcides d'espinacs i formatge que efectivament també es fan al forn i si no fos per la salsa de formatge i bacó que la María li va preparar no valdrien per a res).

De cop, la visita inesperada del senyor X. Sí, és ell. No, no estava convidat però és que a Würzburg si hi ha més de 3 espanyols reunits en algún racó, ell ho olora. Té com un ràdar que deu moure's per electromagnetisme o infrarojos i detecta la presència dels espanyols reunits en comitiva. Així, apareix ell amb la seva gràcia i el seu salero i, digue-m'ho clar, el seu discurs repetitiu i esgotador. Per més inri, ell, el senyor X no té regal i inocent com és (burru, diria...) pregunta: "Que se van a España que les hacen tantos regalos?". No comments.

Al acabar la ronda insufrible d'entrega de regals i al haver-se acabat la cervesa i el vi (dolents ambdós; perquè a Alemania si vas al ALDI i compres cervesa de la barata us asseguro que també és dolenta i més quan ve embotellada en plàstic... no hauria de ser ni legal) es decidífugir de casa i anar a ballar i seguir la nit. La proposta del senyor G (il·lús...) de ballar salsa al Basement no va cuallar diguem, i van acabar anant, una mica per inèrcia, al magnífic, impresionant, inigualable Tirili (un local ple de la gent més demacrada de Würzburg, que ja és dir, amb una música infernal i un espai per ballar més aviat limitat). Yuhu. Yuhu. Yuhu.

Tot i que el lloc no fos el millor del món, l'alcohol i la música (que inesperadament va millorar a mida que transcorria la nit) van fer que la gent s'animés i ballés molt i molt. Llavors fou quan el Gin Tònic va unir al nostre protagonista (senyor G) i a la nostra protagonita (senyoreta C) en un etern ball sensual. Cada cop l'aproximació era menys subtil, més directa. La multitud va anar desapareixent, mica en mica, gota a gota fins que el senyor G i la senyoreta C van quedar, com aquell qui diu, sols a la discoteca.

- El último Gin Tònic a medias y nos vamos - digué el senyor G.
- De acuerdo - digué la senyoreta C.

Al tornar amb el susoditx Gin Tònic, la senyoreta C estava al sofà esperant-lo amb la visita inesperada del babau senyor X. Doncs bé, el temps de prendre el combinat de ginebra i quinina el van haver de compartir el senyor G, la senyoreta C, el senyor X i el senyor CS (un altre plasta que a sobre és argentí irrespectuós, per si no n'hi havia prou i les preguntes absurdes que deixava anar no tenen perdó de Déunostrusenyor). En un cop d'efecte majestuós, el senyor G digué: "Nos vamos, C??"; al que la senyoreta C digué "Vamos". D'acord. Això no implica que la senyoreta C volgués sexe, ni tant sols un rollo, ni tant sols res, però sí que implicava, objectivament parlant, que volia marxar del local amb el senyor G i caminar fins a casa seva (la de la senyoreta C, entengui's).

Fig.1.- Senyor G, senyoreta C i en primer plà, el GinTònic.

Doncs bé, ara bé la broma. El senyor X, absurd, il·lús, babau, telòs, insòlit, inhòspid, gamarús, diguè: "Yo voy con vosotros, que voy por el mismo camino". Imagineu-vos la cara i els adjectius que se li van acudir al senyor G quan va sentir tal afirmació. I dit i fet. El senyor G i la senyoreta C van ésser acompanyats fins a la porta de casa de la senyoreta C pel senyor X. En arribant la senyoreta C va pujar cap a casa i el senyor G va quedar-se perplex mirant a la cara al senyor X (que no en tenia prou i volia acompanyar a més al senyor G a casa seva), insultant-lo en alemany, en rus, en català i en austro-húngar per dins. Després li espetà: "No, X, no... yo me quedo aquí a dormir a la intemperie, a ver si se me lleva la muerte... Joder, tío, que voy a llamar a C a ver si todavía no es demasiado tarde para subir a su casa... que no te enteraaaaas!!!". I el senyor X: "Ah... bueno... bueno... ya me voy...". Cullons. A bones hores vas a marxar, capullo (amb perdó pels lectors, és la ràbia acumulada).

I es clar, és que el senyor G havia pensat que el senyor X no era tan babau com va demostrar i que en qualsevol moment del camí trencaria per un altre carrer. Però no. Tot i el seu cor generós i bondadós, la manca d'empatia i de matèria gris del senyor X, va quedar palesa.

(No sé què més dir. Us imagineu la situació? Espero que no us hi trobeu mai en cap de semblant. O que sapigueu amb audàcia, sortir-vos-en).