Somni d'una nit d'estiu

“La felicidad es no tener que pensar en ella”. Séneca**

Avui m’he llevat i no era al meu llit. No, no per sorpresa, doncs ahir, ben conscient i sobri vaig adormir-me prop d’aquella, la seva pell morena i calenta com la sorra de la platja de Baracoa.

És amiga meva. I ho és des d’abans d’ahir, com aquell qui diu. Ja hem dormit dues nits junts. I es fa estrany. Potser hauria d’haver estat més fort ahir. Dir-me: “No, ves-te’n a casa”. Però vaig caure-hi. No és fàcil el “no”. I encara menys quan la plàcida nit s’atansa tant que gairebé et cau al damunt, estrepitosament i dolorosa. Sóc feliç de tenir-la. D’haver-la conegut, sóc feliç. I la felicitat em surt per les orelles, se m’escapa en un somriure mentre parlo amb en Chakri, m’abraça quan em diu que és bonic llevar-se i llegir la nota que, a llapis, li he deixat escrita sobre la tauleta de nit.

Aquesta nit d’estiu, abans de somniar, no hi ha hagut més amor que el que deixaven entreveure els seus ulls de son i el seu somriure sa i enèrgic mentre jo escoltava inquiet i indecís els seus riures inocents i adolescents reflexos de l’estrés acumulat durant el dia… No hi ha hagut més que les carícies d’unes paraules prop de l’oïda, i d’unes mossegades a l’orella, aquella orella seva tan petita i tan rodona que podria fer perdre el sentit. “És la parte de mi cuerpo que más me gusta” – em va dir, en algun moment-. I jo pensava: “A mi també”. Això, i els teus ulls negres com la nit al desert del Sàhara. Això, i els teus llavis, impacients entremaliats. Això, i la teva pell, calenta i torrada. Això, i les teves mans tímides, petites. Sí. M’agraden les teves orelles. M’hi perdria a cada moment. Però també em perdria per entre els teus pits, intentant buscar un sentit a alguna de les coses que dic o que faig. I en els teus malucs que son com la primera flor que neix en un camp nu, erm, quan arriba la primavera.

(Miran-te...)

El que fa mal ara, o crea un sentiment estrany i trist com la malenconia, és el fet de saber que no podré llevar-me cada dia al teu costat. Te’n vas. Marxes uns dies, o un mes, o un temps... I jo em quedo aquí, necessitant un llarg dia finès, un llarg dia finès tan llarg com 40 dies normals i corrents, per seguir parlant amb tu. Un llarg dia finès amb dues taronjes al cel: la lluna i el sol. Vull un llarg dia finès per seguir parlant amb tu*.

Deixa’m descobrir-te. Deixa’m seguir somniant a ser amic teu, dins aquesta càlida boirina. Deixa’m conèixer-te millor a través de la teva veu de nas i la teva picardiosa i perspicaç harmonia. Dona’m la mà i caminem. Caminem fins que el parc de les nostres hores, d’aquests moments que ara vivim, s’acabi.

De moment, t'espero aquí. Avui tot comença.

(*Nota important: aquest final és un plagi traduït al català d’una poesia de Bernardo Atxaga del llibre -Canciones XI. "Poemas & Híbridos"- però com que la SGAE no em té linkat encara i no crec que, de moment, passi pel Bròquil, em permeto el luxe de citar-ho aquí i fer-ho meu. En Bernardo hi està d’acord, per suposat).

(**Gràcies per la reflexió. T'estimo, Xavi)