dijous, de juliol 26, 2007

Somni d'una nit d'estiu

“La felicidad es no tener que pensar en ella”. Séneca**

Avui m’he llevat i no era al meu llit. No, no per sorpresa, doncs ahir, ben conscient i sobri vaig adormir-me prop d’aquella, la seva pell morena i calenta com la sorra de la platja de Baracoa.

És amiga meva. I ho és des d’abans d’ahir, com aquell qui diu. Ja hem dormit dues nits junts. I es fa estrany. Potser hauria d’haver estat més fort ahir. Dir-me: “No, ves-te’n a casa”. Però vaig caure-hi. No és fàcil el “no”. I encara menys quan la plàcida nit s’atansa tant que gairebé et cau al damunt, estrepitosament i dolorosa. Sóc feliç de tenir-la. D’haver-la conegut, sóc feliç. I la felicitat em surt per les orelles, se m’escapa en un somriure mentre parlo amb en Chakri, m’abraça quan em diu que és bonic llevar-se i llegir la nota que, a llapis, li he deixat escrita sobre la tauleta de nit.

Aquesta nit d’estiu, abans de somniar, no hi ha hagut més amor que el que deixaven entreveure els seus ulls de son i el seu somriure sa i enèrgic mentre jo escoltava inquiet i indecís els seus riures inocents i adolescents reflexos de l’estrés acumulat durant el dia… No hi ha hagut més que les carícies d’unes paraules prop de l’oïda, i d’unes mossegades a l’orella, aquella orella seva tan petita i tan rodona que podria fer perdre el sentit. “És la parte de mi cuerpo que más me gusta” – em va dir, en algun moment-. I jo pensava: “A mi també”. Això, i els teus ulls negres com la nit al desert del Sàhara. Això, i els teus llavis, impacients entremaliats. Això, i la teva pell, calenta i torrada. Això, i les teves mans tímides, petites. Sí. M’agraden les teves orelles. M’hi perdria a cada moment. Però també em perdria per entre els teus pits, intentant buscar un sentit a alguna de les coses que dic o que faig. I en els teus malucs que son com la primera flor que neix en un camp nu, erm, quan arriba la primavera.

(Miran-te...)

El que fa mal ara, o crea un sentiment estrany i trist com la malenconia, és el fet de saber que no podré llevar-me cada dia al teu costat. Te’n vas. Marxes uns dies, o un mes, o un temps... I jo em quedo aquí, necessitant un llarg dia finès, un llarg dia finès tan llarg com 40 dies normals i corrents, per seguir parlant amb tu. Un llarg dia finès amb dues taronjes al cel: la lluna i el sol. Vull un llarg dia finès per seguir parlant amb tu*.

Deixa’m descobrir-te. Deixa’m seguir somniant a ser amic teu, dins aquesta càlida boirina. Deixa’m conèixer-te millor a través de la teva veu de nas i la teva picardiosa i perspicaç harmonia. Dona’m la mà i caminem. Caminem fins que el parc de les nostres hores, d’aquests moments que ara vivim, s’acabi.

De moment, t'espero aquí. Avui tot comença.

(*Nota important: aquest final és un plagi traduït al català d’una poesia de Bernardo Atxaga del llibre -Canciones XI. "Poemas & Híbridos"- però com que la SGAE no em té linkat encara i no crec que, de moment, passi pel Bròquil, em permeto el luxe de citar-ho aquí i fer-ho meu. En Bernardo hi està d’acord, per suposat).

(**Gràcies per la reflexió. T'estimo, Xavi)

7 comentaris:

Rano ha dit...

Hola neng...como es de costumbre mi jefe se pasa du listo ( en portugriego) y me tengo que quedar hasta tarde...
Al caso...que por fin escribo algo en este blog tan estupendu estupendisim...pero bueno no se ke decir mas que fünfündfunzig aixerrancat i...aio!!!!!...i lof u...ara ya se como que escribe akin!

XeXu ha dit...

Jo només diré una cosa: m'escrius un mail ja! Però ja!!

Gemma ha dit...

Que bonic Gerard!!!
Encara ens posarem geloses les catalanes que aquí vas deixar!!!
:P
PD. El mail pel Xexu, fes-lo una mica extensiu si de cas

Una abraçada!

Aaaaats ha dit...

petit:

tota la poesia que cap en les teves paraules, ens la fas arribar a kilòmetres de distància,i ara entreveig les teves ulleres simpàtiques en la pantalla del meu ordinador i m'emociono. penso en tu i en la felicitat que desboquen els teus verbs enamorats...i et vull totes les coses bones que capiguen en el món.

sort petit! t'estimo
helena*

Yeral ha dit...

Gràcies als 4 pels comentaris!

Xexu, em fa l'efecte que en un mail no podria explicar gaire més i per molt explícit que fos no donaria cap pista més enllà del que he explicat aquí... Així que de moment, mantinc el suspens!

Helena, gràcies per les teves paraules. Sempre recomforta saber que els teus, tot i ser lluny et segueixen, t'estimen, et valoren i et desitgen el millor. Saps que és recíproc... T'estimo!

Laia ha dit...

Quina tendresa més intensa...potser no te'n vas vas adonar i no dormieu al seu llit, sinó en una branca de palmera flotant en un riu ample i transparent...No sap la sort que ha tingut aquesta nois d'haver-te conegut! Una abraçada!
Laia.

Gitanilla de Triana ha dit...

Bueno, bueno, bueno.

Conocer a Yerál es de lo mejor que le puede pasar a uno/a en la vida. Lo mismo te hace el amor que unas berenjenas rellenas que quitan el sentio. Y lo mismo canta por rumba que por soleá. Yo ya le he dicho que tiene un problema, y es que este chico está enamorado del amor. Todo lo que hace, lo hace con pasión. Me encantan sus masajes, me encantan sus exquisitos manjares ibéricos, me encantan sus camisetas de rayas, me encanta su barba guarra de tres días sin afeitar, me encantan sus chistes de médicos, me encanta su inglés y su alemán, por no hablar de ese catalán que ya quisiera el Pompeu.

Y ahora sólo puedo pensar en todas las aventuras que hemos vivido juntos en estos últimos meses en el Würzburg, y en todas las muchas que nos quedan por vivir, en las Warracas de San Cugat, en la Feria de Sevilla, en las calles de Helsinki, o en la 5ª Avenida de New York.

Si es contigo, lo demás no importa...