L'ART en petites dosis...

Primer de tot volia agraïr-vos a tots els que em vau fer arribar una felicitació ja fos tipus SMS, mail, Blog, via MSN, via trucada telefònica o via Stripper i chec de 5000 euros, el dia del meu aniversari (pels despistats: 13 de Juliol: ei, i cada any cau en 13 i en Juliol, eh? És lo bo que té...).

Els que no em vau felicitar us perdono la vida, de moment. De fet, jo sóc el primer en oblidar-me dels aniversaris. Ara estic començant a aprendre-me'n algún donat que el dia que vaig haver de fer el calendari del Pau J. vaig fer un Excel estupendíssim on hi sou tots (o gairebé).

Aquest post és per dir-vos que sí, que efectivament hi va haver celebració d’aniversari i de les bones. Cullons que si ho vam celebrar! Resulta que el dia 14 era l'aniversari de la Julia, la sevillana de Wúrzburg, i vam fer una celebració conjunta. Oju que ve:

D'entrada vam trobar-nos amb tota la colla pessigolla de Würzburg en un BierGarten que és com una especie de bar a l'aire lliure, amb taules de fusta (rollo Oktoberfest) i on pots prendre una cervesa rere una altra i menjar Bratswurst i patates fregides (menjar sa...) i beure més cervesa, o vi blanc (d'aquest traïdor, traïdor, sobretot pel cap, el dia després). Faig una llista (genèrica, poc acurada) dels presents:

Julia + Raul (nòvio) -Increíbles persones, amics incondicionals, “salero”, “gracia” i “ole ole y ole con los caracoles” Festa assegurada-. El Raul venia amb un amic americà que està visquent a Munich... en Sam. Sí, el tío Sam.

Gallec (Enrique) + María (nòvia) –bufff... què dir... son entranyables, es van currar lo dels regals que després us explico-

Micha – l’amiga alemana rosseta i riallera que Sempre hi és, i Sempre riu, i amb qui Sempre t’ho passes bé i gaudeixes de la nit... i a qui li ha tocat molt l’ombra (definitivament jo crec que no fan sostenidors tant grans... els deu haver de demanar expressament per ella).

Sarah – l’altre alemana, molt amiga (i més que m’agradaria...), preciosa, que parla castellà millor que jo, balla salsa i em va ensenyar a ballar bachata aquella nit (tampoc era tant difícil), i a qui li ha tocat també força l’ombra.

(Incís: Les alemanes que conec, la majoria són d’obaga. Ya te digo).

Carde – l’altre gallec, tío putamare. Gran triumfador amb les dones. Li fot morro. És un puto crack-.

Marc Soto + amics seus alemanys– el sancugatenc rastafari i amb ganes de reventar les nits i no pensar en l’endemà. De fet em sembla que no pensa at all-.

Noelia –noia d’Àvila, amb un morbo de Würzburg a Sant Petesburg passant per El Cairo, a qui encara li dec un ball... está mig embolicada amb el Gonzalo (no ho podré entendre mai...) i amb un suïs. Amb mi, malauradament, encara no-.

Gonzalo –xulo piscines, una miqueta feixista i masclista declarat, però que si més no, doncs mira, quan no fa comentaris despectius i posa cara de fàstic, cau bé i tot... o no, què vols que et digui, a mi me la porta bastant fluixa-.

Tere, Georgi, Cris, Marta, Maria and so on: miscel·lània de gent que he vist poquet però que la majoria em cau puta mare (per exemple la Marta, una vasca bonísssima, i el Georgi un rumanés que parla 5 o 6 idiomes a la perfecció i que és un putu crack...). La Tere i la Cris són dues informàtiques (Andreu, pren nota: les informàtiques fora de Catalunya no vesteixen només de negre i porten pircings a tot el cos i són satàniques, tot el contrari, són angelicals, estant més bones que el pa bimbo i són simpàtiques, agraïdes, sinceres, generoses...).

Total, que erem 20 o 25 i vam estar bebent cervesa (molts litres) i liant-la al Biergarten fins que va venir l’hora dels regals. Oju amb els regals! El primer que vaig obrir (i a la Julia li va caure un igual però en groc) era un barret en forma de pastís d’aniversari i es clar “póntelo, póntelo...” (com que no fotia calor, i jo allà amb el barret, saps??). Segon: gayumbos de ralles força fashions (dic jo, “cullons!, encara seran regals seriosos...” però no). Tercer, una tasseta i un got de xupito de cerámica amb el nom de “Gerald” (en alemany) escrit. Lletjos però divertits... si més no... Quart: joc de pòquer amb dues baralles de cartes, un tapet, o com es digui, i fitxes de colors per apostar-se la casa, la dona i els fills. Profesioná totá. Ole. What else? Mmmm... Cinquè: tanga de caramel i altra vegada el “Póntelo, póntelo” i jo allà amb els pantalons i el tanga posat i el putu gorro, que semblava un florero. A veure. I a beure. Sisè i setè regal: uns objectes força peculiars; un era una figura d’un tio grassonet i amb ulleres i una nàpia grandiosa (no era jo, eh? pels que ho estigueu pensant) que s’estira els pantalons de tal manera que se li veu un penis diminut però visible (reitero: no sóc jo...) i en els pantalons, com que són molt amples hi venien caramels (en concret M&Ms). Me n’he adonat que segurament no us fareu una idea del ninot amb la merda de descripció que he fet però és que tinc calor, és tard i vol ploure. Què més dóna! Ja us enviaré una foto! És graciós. I de segon, el mateix tío (que no sóc jo) estirat (fet de porcellana) i amb un got que se li col·loca a l’esquena i un respall de dents que se li introdueix pel cul. Sí, sí... així mateix. Ja veieu.

A la Julia li van caure unes manilles, unes enganxines de la broma, un joc eròtic... Molts objectes sexuals, com veieu. Estem malalts. I sense tractament.

Un cop acabada la ronda de regals i ja una mica torts de cervesa vam decidir anar a l’ART, una discoteca el nom de la qual no reflexa massa bé la qualitat dançaire ni molt menys els individus/es que t’hi pots trobar a l’interior. En altres paraules, que no hi ha art per enlloc en aquell local. El nom com a molt podria d’escriure a la cambrera rossa en el cas de que portés un OBRA al davant... està boníssima. Tot i això, us ho dic de debó, jo crec que té tres neurones (i a més discuteixen entre elles i no s’acaben de posar d’acord, mai) perquè quan li demanes alguna cosa, tipus Gin Tonic (ja sigui en alemany, en anglès, en turc o en austro-húngar, molt difícl no és: “Gin” i “Tonic”) es queda mirante com pensant “Què m’ha dit, què m’ha dit??” i quan mou una parpella, a nivell de reacció, i et penses que es posarà a moure fils, no sé, agafar un got potser i posar-hi gel, per exemple, i buscar l’ampolla de ginebra, doncs no! Et torna a mirar fixament se t’apropa i et diu “Was?” (que en alemany vol dir “què?” però que de la seva boca vol dir “Perdona què m’has dit?? Saps que passa és que vaig nèixer una mica abans d’hora i em falten uns minuts de lucidesa, és a dir, el que em passa és que tu em dius el que vols, ho processo una mica, fins a un cert punt, però ho oblido en 3 milisegons, o si més no, oblido el que he de fer, com actuar i per això acudeixo a tu, de nou”). Un nen de tres anys acabaria abans. Triga de l’ordre de 15 minuts en posar-te una copa.

M’he perdut.

A sí, l’ART. Doncs això que vam anar a l’ART, una discoteca que podríem anomenar espaiosa (és la millor característica que té, de fet). La resta a Würzburg són massa petites i ens hauríem mort d’asfixia. A l’ART era nit de Salsa o “noche latina”, com deien ells. I lo bo del cas és que un individu que venia amb nosaltres i que abans he oblidat mencionar, potser expressament, en DJ Erik, que té més tela que la Carmen de Mairena, té contactes pel fet de ser DJ (ara, que si ell és DJ jo sóc jugador de futbol professional... saps?) i a l’arribar, així per la cara, perquè era el nostre aniversari ens van regalar 2 ampolles de champagne. Dolent, per cert. Dolent i calent. El cava no saben el què és.

I vam ballar tota la nit salsa i bachata i reaggetón. La meva cosina hagués gaudit com mai! I la Núria i les demés amigues reggetoneres, eh? Doncs vaig agafar-me a la Sarah, la alemana salsera (que ha estat a Perú i parla l’espanyol que te cagues) i ballant ballant m’anava deshidratant i anava demanant Gin Tonics. En total? Molts. No sé però 5-6 segur que van caure (més els 4-5 litres de cervesa que portavem al damunt). I la gent liant-la ballant a fondu... I el Raúl, el nòvio de la Julia amb una papa que no s’aguantava de peu! I el Carde, el gallec, fent de les seves. I el Gonzalo controlant, amb aquella mirada controladora (valgui la redundància), què feia la Noelia. I jo ballant amb la Sarah, la Julia, la Noelia (quan el Gonzalo anava al lavabo o s’allunyava un moment...). I passant-ho bé, de debó. Ufff... Però això sí, l'ART, la discoteca, en petites dosis per favor...

I al sortir que no volia marxar. I no volia que marxés la Sarah. O millor dit, volia marxar amb ella... Volia dormir amb ella. I una discussió sobre l’amor i el sexe amb el Marc pel camí... (veure i/o llegir "Indefens").

Total, que ho vam passar de puta mare però el final va ser, agredolç. Sóc un impacient. Un dia d'aquests escriuré sobre això.

La Julia és tremenda. Ara corren per Würzburg 7 amigues seves i 3 amics de Sevilla... Ufff... Ahir també es va liar grossa. Vam anar a l’Airport, una discoteca infernalment gran i plena i calurosa i... no diré a l’hora que he arribat al laboratori.

I punt.