dijous, de febrer 12, 2009

Cortázar: "te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí"

A un minut perquè acabi (sempre apurant...) el dia que fa 25 anys de la mort de Cortàzar, el gran cronopi, l'escriptor total, el del somni i la vigilia, el d'una de les millors noveles (per dir-li així) que he llegit mai, la infinita Rayuela, llibre que es mereix ser col·leccionat com La Marlene m'incità, en diversos idiomes -el d'idioma lila t'espera!-, llibre que s'ha de llegir 23 vegades, una del dret, l'altra del revés, una marxa enrera, l'altra a 230 km/h, l'altra a 20 km/h, l'altra somniant, l'altra amb el ulls tancats i l'altra amb el sentit de l'olfacte, em disposo a fer-li un humil homentatge, o simplement a dir, a parlar sobre ell, una estona.

(Inici de Rayuela en alemany, la lila: Ob ich die Maga finden bürde?).

L'homenatge, de fet, absurd i simbòlic, i digueu-me "capullo" o el què us passi pel cap, si voleu, l'he fet aquesta tarda. M'explico: empès pel post de la ja citada Marlene al seu Àrtic, i sorprès per ser un dels pocs contes de l'autor que no havia llegit, he buscat en aquest món internàutic, ajudat per l'incansable Gugel, el conte "Acefalia" del mestre. No sé en quin llibre deu ser, no sé res (jo us ho buscaré o li preguntaré a la Veïna) però la qüestió és que l'he trobat, en JPG, que ja té tela la cosa, i l'he imprès, fent-ne de l'ordre de 50-60 còpies i me l'he endut al Cata -el bar mític de l'estació de Sant Cagat on es troba la flor i nata del joven i del no-tan-jovent- per a repartir-lo, que és ben curt -he pensat-, i la gent, ni que sigui per curiositat, el llegirà. Doncs dit i fet. Tots repartits. Espero que algún dels receptors n'hagi gaudit i l'hagi incitat a llegir alguna cosa més d'ell, un Cortàzar que es mereixia un homenatge una mica millor. És un bon conte, aquest Acefalia. A la tele-di-merda no sé si han dit massa res, i encara estic pendent de mirar els diaris digitals per veure si n'ha sortit alguna cosa més, però tan és, jo ja l'he homenatjat, humil i senzillament.

Cortàzar, el de Historias de Cronopios y Famas, el de 62, modelo para armar, el de Las armas secretas, La vuelta al día en ochenta mundos, el de Final del juego, i la gran Rayuela (que no em cansaré, no!) i sobretot el de tants imprescindibles contes. Llegint Axolotl, vaig creure que era un peix per tornar a ser un home en qüestió de milisegons i al minut, estar dins una peixera, nedant, altre cop. Amb La carícia más profunda vaig patir una angoixa delirant, m'enfonsava amb el protagonista, molt endins. Amb Torito, i mira que en general sóc bastant reaci a aquest tipus d'esports basats únicament en la violència física- vaig estimar la boxa, i m'hi vaig avessar! (en el conte, entengui's). Amb El otro cielo, vaig plorar (i ara no sé ben bé el perquè, però l'Elena el té, que li vaig donar, i potser m'ho podrà explicar...). Amb Continuidad de los parques, no sabia si llegir el següent conte o tornar a començar-lo, per petit, per gustós, per intrigant. Amb El Perseguidor, que dec haver llegir 324 vegades (i no descarto llegir quan acabi aquest post, una altra vegada), vaig estimar Charlie Parker, el be-bop i el jazz en general més que mai ho havia fet... o va ser a partir d'aquest conte que m'hi vaig aficionar??

I aquest és l'exemple més clar de la meva passió i admiració per Cortàzar, no sé ben bé quan comença. No ho sé. Recordo que el primer llibre que vaig tenir a les mans va ser "Los relatos (3) Pasajes", el tercer volum de contes que Alianza Editorial editava als anys 80. Les reedicions dels 90, no són el mateix... no ens enganyem. Ara el tinc entre les mans i l'oloro i el miro, i l'obro i el tanco i em porta a aquella època. I sento petits calfreds. Sí, fetitxisme, si voleu, però del sa (si és que n'hi ha de sans). Però, i això sí, el que no oblidaré mai a la vida, va ser el Nadal de l'any ves a saber quan, quan jo tindria ves a saber quants anys però que no gaires més de 18, quan una veïna (gràcies Paqui, encara recordo aquell moment!), amb qui acostumàvem a fer regals de Reis, em va obsequiar, quan ja no l'esperava perquè a casa no "havia caigut", amb una edició, LA edició de Rayuela a Cátedra (Letras Hispanicas). Tan cuidada, tan detallada (amb aquells peus de pàgina, més que imprescindibles, en la majoria de casos per un servidor, menys quan parlen de músics de jazz, i tot i així...), tan compacta, tan elegant (el negre de la portada i el dibuix, gairebé invisible, a llapis de color de la portada, són d'un bon gust)... i potser m'estic excedint, perquè no és la millor edició del món, però és la meva, la que vaig FER MEVA. La que vaig Viure jo.

No sé què més dir, perquè no pararia, i em fliparia i diria coses que, afortunadament, encara no sé ni conec de Cortàzar i em ficaria en terreny aliè. Perquè em queda molt per llegir d'ell, perquè hi ha molts llibres que no tinc, perquè aviat sortirà un llibre amb un munt de textos inèdits (amb candeletes, l'esperem alguns). Perquè això, saber que encara puc llegir-lo, o rellegir-lo milers de vegades. I diria coses com que després de llegir Rayuela, puc dir que he estat a París, que he passejat pels seus carrers, que he pres cafè en els seus cafès, que he menjat i begut en els seus restaurants, i que he viscut el jazz i la vida dels anys 60 parisencs a la vora del Senna...

Per no parlar de sentir-lo llegir un conte seu, amb aquelles erres tipus Tries, o de quantes vegades debem haver vist amb el Míguel, la mítica entrevista amb el crack Joaquín Soler Serrano a TVE l'any 1977... Aquí està! Si no la heu vist us la recomano! I si la heu vist, encara més!

I m'ha encanta l'anècdota que Juan Cruz explica en el seu article a El País:

Cortázar se había detenido a escuchar un concierto de una joven que cantaba como Joan Baezen el barrio gótico de la Ciudad Condal. Escondido en la oscuridad de la calle, harto de que le abordaran para tener su autógrafo, este hombre de casi dos metros se vio asaltado por un joven que le ofreció una torta.
- Julio, toma un pedazo, le dijo el chico.
Cortázar se hizo a un lado; era, desde que fue un chiquillo, un hombre tímido; no le gustaban las fiestas ni los saraos literarios; Hasta que se convenció de que debía tomarlo. Y le dijo al chico:
- Muchas gracias por acercarte y convidarme.

Fue entonces cuando el joven le dijo a Julio Cortázar lo que muchos de los que le leímos le hubiéramos dicho en ese sitio o en el limbo si existiera y fuera el sitio donde ahora estuviera mirando:
- "Pero, escucha, te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí."
Julio le dijo: "No digas eso, no digas eso" (...) "Y nos abrazamos y él se alejó. Bien, cosas como éstas son las mejores recompensas de mi trabajo como escritor. Que un muchacho o una chica se acerquen a hablarme y a ofrecerme un pedazo de torta, es maravilloso. Así vale la pena el trabajo de escribir".

I ho reconec tinc un "Cortázar sin barba" (una biografia que el Míguel ja ha llegit) pendent... i fa massa temps. Avui començo.

I aquest any aniré a París.

5 comentaris:

Xenofílic ha dit...

I jo m'he comprat l'edició de butxaca de Rayuela...m'has fet venir ganes de comprar-ne una edició més elegant per a la ocasió ;-)
Felicitats pel post. Llegir Cortázar sempre és un plaer!

la veïna de l'àrtic ha dit...

Saps que...

L'Extramurs em va dur "O jogo do mundo"? És una "Rayuela" portuguesa immensa, ben bé de la mida del Diec!

I que amb la Mitall vam anar a veure "El perseguidor" al teatre ara deu fer un parell d'anys? O no tant... (El meu trocet preferit és el del metro.)

Hahaha... Ja t'hi veig, repartint els contes fotocopiats per tot el bar. Jo vaig dubtar que en fes 25 i tot: es veu que ara ja no "queda bé" dir que Cortázar era un geni.

la veïna de l'àrtic ha rectificat i ha dit...

trosset, trosset (el del metro)

Matti ha dit...

Quan s'acabi el màster, me'l llegiré que no pot ser que un biòleg sapigui més sobre literatura que un filòleg.
Jeje, ets un crack! Quina llengua m'aconselles? Te l'has llegit en alemany o el tens només per la teva col.lecció?

14,95€ bitte, danke, schönen Tag noch, tschüüüüß!

Yeral ha dit...

En castellàààààà, sempreeeee! Llengua original sempreeeeeeeeee! Cortázar es mucho Cortázar!