L'amor està en crisi: toca allò de "sexe per setze"

"Las batallas contra las mujeres son las únicas que se ganan huyendo"
Napoleón

Que l'amor és cec, ja ho sabem. Ho explica Boris Vian a "El lobo hombre". Però que a més de cec, sigui tan cabrón com per fer això que ha fet, no m'ho pensava pas. I que estigui tan despistat darrerament... Dunidó.

Tres dels meus millors amics, tres, estan "fotuts" per amor. I per causes ben diferents. Però xungues, totes tres. I en cap cas Cupido ha fet bé la seva feina, o, si la va fer bé en algún moment, se li ha oblidat, o l'ha deixat còrrer. És heavy. En tots tres casos tot anava tan bé... Era una il·lusió?? Una simple aparença?? No us ho puc dir, no hi era jo. Ni hi sóc, ara. En cap cas he sabut ni les causes reals de res, si és que n'hi hagut, ni el perquè de tot plegat. Què tenen en comú?? Que són una putada, per ells, per mi, per tot plegat, perquè ha deixat "inservibles" a la meva cosina-germana, a una de les millors amigues i persones que conec, i a un Amic inseparable dels de Veritat.

Sembla ser que un dels tres casos va a millor, segons informaven avui fons policials, però sé que un dels tres és una putada de les grosses, mentre que l'altre, tot i ser igual de dur, és una situació buscada per la víctima, una auto-flagel·lació, un masoquisme necessari i urgent. Millor acabar bé i a temps, que matar una relació a crits i disputes.

I avui m'ha passat una a mi. Una de bona. Perquè sóc un il·lús i un somiatruites. Perquè, tot i saber-ho del cert, he caigut altra vegada en la seva red, la dels seus malucs, i els seus llavis lascius. Perquè només pel simple fet de que fes gestos carinyosos i em digues una frase maleïda (i emmetzinada), ja em vaig imaginar el Paraís. I el Paraís més gran que hi havia hagut fins ara entre nosaltres era una mirada transparent que em deia allò tan punyent de "t'estimo molt, però com a amic". Tot i que, certament, avui, no sé què pensar. És allò de "vull però no puc" o "puc però no vull". I tot es queda en una innacció maravellosament absurda.

Em repeteixo més que l'all (que ho és tot pels anglesos) però "los amores cobardes no llegan a historias, se quedan allí". I punt. I és que si no em deixen ni jugar... ja passo d'anar al camp. Passo de la banqueta. Vull perdre però jugant. No veient-ho tot des d'un banc de fusta "a ran de gespa" (com porten les faldilles algunes... si es que el problema es de las madres...).

I tornant al tema que ens ocupa, i al principi, les conclusions simplistes (que sempre són les millors) serien: que tot està fatal, que l'amor està mal muntat, que val més el sexe pel sexe, o sexe per setze i que sí, que ja està bé de tan "romanssu", que s'ha acabat, que prou de poesia i cançó trobadoresca, que visqui el porno, que Sinospagan Boys i que preu per preu, sabates grosses.

Tothom pateix per amor, perquè l'amor a més de cec, inexplicablement absurd i foll, està en crisi, com Wall Street i el sector immobiliari.

L'Amor fa temps que se n'ha anat de vacances a les Seichelles, i no té bitllet de tornada. Ara, si cal, s'haurà d'anar a buscar-lo.

De moment, vaig a trucar al Sexe. Algú té el telèfon? (Es diu Elena Anaya... busqueu per la E o per la A, d'Anaya...)