Donosti és posh, però el Jazzaldia mola!

Donosti és posh. Ho sabem tots. Que és una ciutat aristocràtica, de burgesos i de molta pasta, ja ho sabem. Però i què? Heu estat mai a la platja de la Zorriola en ple capvespre, amb Asa sonant de fons en un escenari a peu de sorra, i vosaltres estirats a la sorra, encara amb la sal a la pell, i amb una cervesa fresqueta entre les mans acompanyat de dos bons Amics? No? Doncs llavors...

El cap de setmana passada hi vaig ser. Sí. I hi havia el Festival de Jazz de San Sebastià (www.jazzaldia.com), que coincideix que es diu així i se celebra a la ciutat que li dona nom. A més, a diferència que a Vitòria (festival on hi he estat 3 vegades i que adoro!), hi ha un munt de concerts gratuïts. Igual que a Vitòria, a més, l'ambientàs és increíble. Un munt de gent volcada al festival: amants de la música en general -perquè hi ha un munt de concerts de no-jazz-, amants del jazz en particular, curiosos, gent vinguda a menys, amics d'amants de la música, simples passejants, gossos, gats, extrangers de vacances, extrangeres de vacances... Un Festival, amb majúscules.

Per destacar, jo destacaria amb escreix i alevosia el concert del meu estimat/admirat Stefano di Battista, saxofonista italià que, deixant de banda la seva vessant més còmico-pallassa en els speeches que va fer, va demostrar una tècnica i un so d'allò més imponent, una facilitat per posar-se el públic a la butxaca que no va passar desaparcebuda a Donosti. Un concert rodó. Va tocar temes funkineros -bàsicament del seu últim disc a Blue Note "Trouble shootin'", temes més be-bopers -perquè, ho vulguem o no, tots venim del be-bop de Parker, i ell més!!-, alguna baladeta amb el soprano i standards convertots en veritables joies. Em va faltar una mica d'entrega, una mica més de soltura als solos, més "deixar-se anar". Però bé, això són minúcies. Un concertàs, EL concertàs.

Pel que fa a la resta de concerts, res. Asa, pronuncïat "Asha", és una nigeriana que fa reagge-popero sense masses pretencions, que té una veu bonica (a l'africa ni deu haver 450.000 iguals però), que sona bé i que t'amenitza un capvespre a la platja de la Zorriola d'allò més... I pel que fa a l'alemany Till Brönner, dir que és un trompetista-crooner, rollo Chet Baker, salvant les distàncies i amb unes estructures i uns backgrounds molt de "peli porno", com deia el Dani Danié. La veritat és que fa música per fer l'amor. I que consti que té un so de trompeta perfecte. Una sordina magnífica. És de disciplina alemana, això no se li pot negar. Sense més.

I ull que queda la part d'oci i gastronòmica. Què dir? Què dir d'un dels llocs d'Espanya, sinó d'Europa o el món, on millor es menja? A qui no li agradi anar de "pintxos" que aixequi la mà? Doncs, ens en vam fer un fart. I l'últim dia vam trobar un lloc esplèndit: Borda Berri (Fermín Calbetón, 12) a part del que ens van recomanar repetides vegades i el que no vam probar per arribar tard, també, repetides vegades (La cuchara de San Telmo, Plaza Valle Lersundi - con c/31 de Agosto). Quins pintxos! I quines canyes! I quin txacolí! I quins vinassus! (Ho he de deixar aquí perquè se'm fa la boca aigua).

Així doncs, i per qui no el conegui, recomano molt enèrgicament el Festival de Jazz de San Sebastià, tot deixant clar que el de Vitoria és possiblement el millor de l'estat espanyol i potser un dels millors d'Europa. Tot i això, no es pot negar, que la platja, la gratuïtat de molts concerts, i les sales on es fan els concerts (Kursaal, sala de cambra del Kursaal, Club Victòria Eugenia versus l'estadi de Mendizorroza) li suma punts al Jazzaldia donostiarra.

Que no pari la músicaaa!