El 23-F se siente coño

Avui és (o ha estat, millor dit) 23-F:

"Quieto todo. El mundo... Se sienten coño".

Com pot fer canviar el sentit d'una frase la puntuació, eh? Sembla poesia (bé, poesia X hardcore).

Doncs imagineu-vos els accents.

P.D. Post dedicat al meu jefe, que ahir em va dir "jo a partir d'ara no escriuré accents al mails, és un embolic... entre l'anglès, el castellà i el català". #etfelicitofill. Encara flipo. Jo a partir d'ara li parlaré sense accents, ni comes.

Esternudo i m'apareix Tania Llasera rodejada d'ampolles de cervesa

És tard. Ha plogut ja fa estona. Esternudo. L'Otto, el gos nostre mastí mascle que ronda pel pati, està nerviós o cagat i borda, borda massa. Esternudo una altre cop, em cau un moc al·lèrgic, dels innocents, sense consistència ni essència greixosa i verda, "aigueta" que dic jo. És tard. I no dormo encara. Perquè m'emociono pensant en un futur professional diferent. Estic estancat, una mica avorrit i tot. Però m'il·lusiono de seguida per coses, per noves coses o per coses velles. Tan és. Però sobretot, m'il·lusiono per coses belles. I no només parlo de ciència ara. Parlo de coses. De cinema, de calçots, de vermuts, de tasts d'això i d'allò altre, de viatges, concerts, d'un nou disc de Radiohead que avui he sabut que ve. M'il·lusiono i penso en reanimar, en il·lusionar-me també, altre cop per aquest tros de Bròquil, pansit i moribund. I aquí estic. Escrivint palla rere palla, lletra rera lletra, quan hauria d'estar dormint sota l'excessiu cobrellit de plomes. No dic que sigui una reanimació permanent o durable, però al menys és un intent de què els que em seguieu pogueu tornar a fer-ho, que em llegiu i penseu "quin un, si no diu res!". I és que d'això es tracta: d'escriure tot i creient que no diem res, perquè en el fons, l'estat d'ànim diu i els punts i seguit. Com aquest que acabo de posar. Que no sé. Si. Hi. Anava. Però l'hi. Poso. No us he seguit ,estimats. No he llegit un blog des de fa més de 3 mesos. Perquè hi tingut i tinc altres distraccions (tot i que no sigui excusa). Intentaré fer bondat. No llegir tant el Twitter, no jugar tan al PokerStars, no distreure'm tant demanant beques (alguna caurà no?) i sobretot, no treballar tant. Però ja us dic: intentaré. No prometo res. Demà serà un altre dia. I seguirà essent febrer, pel què diuen. He d'inflar les rodes del cotxe, que aviat aniré amb les llantes tocant a terra. I potser que el porti a revisió. Ja ha passat dels 100.000 km. Que es diu aviat. Té un temps, el cotxe. Com aquest blog. I espero no decebre a ningú, com mai he esperat entusiasmar-vos. He escrit per necessitat. Com a divertimento. Per passar l'estona. Forçadament. Perquè sí. He escrit tants posts i de tantes maneres i amb tants estats anímics que no val generalitzar. Avui escric perquè sí. Perquè no tinc son i he obert l'iGoogle i he llegit algún blog. Els de sempre. I he dit: "escriu". I contràriament amb el què faig quan em dic "ves al gimnàs", avui, quan m'he dit "escriu", m'he fet cas. I és que sóc més llest que la gana. Escriure no cansa. Tot i que hagi estat tot el sant dia davant d'una pantalla d'oridinador. I ja està. Ai no... se m'oblidava:

"Que què tenim?" Tenim un gust musical lamentable que prioritza la piroleta i la musiqueta fàcil dels Amics de les Arts (nom més pretenciós no n'hi havia?) a la veritat absoluta de Bach, Cole Porter o Radiohead.

(Com mola escriure una pedanteria d'aquest calibre...).

Ah... espera... I l'anunci d'Estrella Damm em fa ràbia infinita, molta més que la pedanteria que acabo d'escriure, què voleu que us digui. Que hi haguessin posat a la Tania Llasera en un llit (en pilotes o lleugera de roba, a poder ser) dient les mateixes bajanades (les anxoves de l'Escala millors que les de Cantabria, vaaaaa...) i rodejada d'ampolles de cervesa (no he dit que faci res amb elles) i llavors en parlaríem. Hi ha molt modernillo suelto. I ara està de moda dir que no ets modern. O sigui, que jo no ho sóc. No m'agraden els Amics de les Arts, que sóc de Manel (però no massa, tampoc, que avui Dolors no picaré cap ritme amb les mans, ni treuràs cap tiquet de cap combinat, que n'estic fart de tants ritmes amb les mans i de tants tiquets i de tants combinats... i les línies de baix de Manel també déu ni do). Siau.

Bé i això. Que per acabar bé diré: és tard i vol ploure.