.

Tot sigui dit

2011-12-01T00:00:00.001+01:00

L'arxiu d'aquest Bròquil diu:

► 2011 (6)
► 2010 (5)
► 2009 (18)
► 2008 (66)
► 2007 (62)

Això va de baixa des del 2009. Com Europa. La puta crisi. Ara, tot sigui dit, aquest any, ja hi ha 6 posts respecte els només 5 de l'any passat. Per alguna cosa es comença, diuen.

Demà (o demà passat no l'altre) més.

Maria D.O. Callas

2011-10-25T23:50:00.003+02:00

No hi ha res com gaudir de Maria Callas ("Orpheo et Euridice" de Glück) al cotxe, després del tast de vins de la D.O. La Mancha i d'un bar-restaurant Molí que "tira" les canyes com déu mana.

Res més a dir.

Si, au!

La feblesa és la secretària escotada de la temptació

2011-06-21T01:15:00.003+02:00

A petició de'n Josep (petició de fa uns tres mesos -m'han semblat anys-, tot sigui dit), desenvoluparé (de mala manera i amb les limitacions que em caracteritzen) la premisa d'un anterior post (el que precedeix aquest, concretament) que deia:

"La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada".

De temptacions n'hi ha moltes. Masses. Són a cada cantonada, ja us dic. Fóra absurd reduir la temptació a la temptació sexual (tot i ser-ne una de ben palpable i present a totes les contrades de Catalunya i diria que a part de l'estranger). D'atraccions n'hi ha infinites. Sexuals, místiques, musicals, banals, estomacals, estúpides, tel·lúriques, cianúriques, nitrobenzèniques, putrefactes, nicotíniques, descafeïnades, ciencia-ficciòniques, amfetamíniques, semicorxèriques i fúsiques. Repeteixo: n'hi ha moltes(guió)masses. Ara bé, totes vénen a confirmar allò què deia Oscar Wilde "la millor maneta de vèncer la temptació, és caure en ella". I bé, pugui sonar pragmàtic, simple i banal, això és tan cert com la son metzinosa que provoca un àpat pesat (amb vi, postre, cafè, licor i cigar). Una temptació deixa de ser temptació només quan és convertida en àpat (en sentit metafòric, es clar). Menjar, podem menjar moltes coses, nosaltres els Australopithecus.

I un assumpte que em podria donar per un altre post i que potser ara seria feixuc d'explicar (però que explicaré, sigui com sigui) és si la frase de l'amic Oscar fóra millor amb el verb (potser incorrectament usat aquí) "deslliurar-se (de la temptació)", simplement amb el fútil "lliurar-se (de la temptació)" o ho és amb el "vèncer (la temptació)." Només el verb "vèncer" dóna idea de que la temptació cau abatuda en combat després d'una agònica lluita per una incerta conquesta. Si és que hi ha d'haver hagut algún combat i la temptació pot ser vençuda mai, i no camuflada i/o intercanviada com un servidor creu. La meva aposta és "al no-ser, a lo seguro" deia Fonollosa i recitaba el Robe. Caos de text? I és clar, això és el Bròquil. Ah!

Caure en la temptació pot ser cosa seria. Però el que és millor és viure i veure el límit, tenir-la a tocar de les mans (sigui la temptació que sigui) i temptar-la tu a Ella... i que t'hagi de cercar. I ull com et trobi. Això però, pocs ho fan i el que és més important: pocs ho han sabut fer. No hi ha masses casos documentats. A Journal of Temptation, només hi ha publicat un cas del 1999: a Holanda, un home amb una mandíbula més que prominent va temptar tant a la temptació que va acabar casat i amb fills de nacionalitat veneçolana. Nodigomás.

Caure en la temptació no vol dir, però, ser infidel a segons quines creences o a segons quins sentiments. Perquè moltes vegades caiem en la temptació, sense caure-hi. Inocentment ens il·lusionem de ser temptats, de temptar. I acabem atemptant contra el bon gust, contra el savoir fair i contra el sentit comú, més que res. De vegades, no és més que un banal fil de pescar sense ham, ni canya, ni pescador que la subjecti. Moltes vegades, ens creiem empesos per temptacions que no són tals. Potser són només dimonis escuats amb ales d'àngels asexuats. O un sugus. Potser només són un sugus de pinya.

"La tentación vive arriba". Diran alguns. Doncs molt bé, Billy Wilders. Ara, deixin-me aclarir a tals cinèfils, que la Marilyn Monroe no era la temptació, era un pivonacu. Era sexe fettish... consentit, en principi.

Exemples? Infinits, ja dic. Un de tonto. Jo sempre he sigut més de cervesa... però darrerament, empès per amics alcohòlics aficionats al vi -i a totes les seves variants-, he caigut en la temptació de fer un tast de vins que ha durat ben bé dos semestres i ara em trobo comprant i bevent (i gaudint!) molt més vi del que mai hagués imaginat. Amb mesura, tot sigui dit, amb mesura i màniga ampla. Avui, sense anar més lluny, he caigut en la temptació MAIUS. Un vi que me'l faig meu. Me l'atribueixo. Però que no m'atrevia a comprar perquè tenia en ment que l'amo del Celler Santa Maria i, el que és més important, co-creador (diguem-li líder espiritual) del vi MAIUS, era un paio més aviat antipatiquíssim. I no. Avui me l'ha clavada a la cara i m'ha demostrat que és un paio trempat (sense deixar de ser més rar que una sargantana en màniga curta i bermudes). M'ha convidat a una ampolla, per comprar una caixa de sis MAIUS. Uita què bé.

Però tornem on érem... Que la capital de Yibouti és Yibouti ho sap tothom. Pf. Ara, que la capital de Birmania es Naypyidaw ho vaig aprendre l'altre dia. Ah, sí. La temptació, dèiem. Caure-hi. Sí. Hi caiem molt. Hi caic molt. Cada dia, un milió i mig de vegades (comptades, una a una):
Penso: no ho faràs, no compraràs un altre diari tenint aquest exemplar que et duen a casa. I el compro. I el 75% de les vegades només el fullejo (igual que has fet amb el primer), perquè no tinc temps per fer més. O apareix una altra temptació.
Penso: no faràs una altra canya. I patapám, ja l'estic demanant. I de vegades no ve sola, que porta unes amigues patates de bossa o olives farcides.
Penso: no li aniràs a dir res a aquella tia que et cau com el cul però amb qui has de quedar bé perquè és amiga-de-no-sé-qui-altre (i que a més, of note, està boníssima), i pensant-ho ja estic saludant-la. Pf.
Penso: no t'adormiràs i arribaràs a quarts de deu al laboratori quan tothom ja ha fet el café i mira de posar-se a treballar (o fa una hora que treballa). I encara dormo.
Penso: no aniràs a un altra concert de la Sílvia Pérez Cruz. I hi vaig.
Penso: no provaràs avui el formatge blau que vas comprar l'altre dia amb l'estòmag a Can Pistraus com el téns. I ja l'estic encetant.
Penso: no et fotràs a escriure al blog avui que estàs destrossat de son per haver dormit -3 hores la nit anterior. I aquí em teniu, fent el panoli i escrivint xorrades com a pianos. I ja és la una.

I el més important, sempre, sem-pre, S-E-M-P-R-E, una temptació se m'endú cap a una banda, mentre una altra ja saluda des de l'altre cantó flirtejant amb mi, amb un posat de "coquette" que fa ràbia. I que la temptació et posi ullets, no hauria de ser legal. Com els antiavalots, que haurien d'estar prohibits, i ser reprimits a cops, per ells mateixos, quan se'ls hi acudís sortir al carrer. Però bé aquest, com tants d'altres, és un altre tema.

I res d'això té a veure amb aquests, que jo sàpiga.

Perquè un pot ser imbècilment feble però ho és convençut de que ho és i de com ho és. La feblesa pot fer-nos forts també, a voltes... Després de donar-hi moltes voltes, vull dir quelcom: La feblesa és la secretària escotada de la temptació.

És la temptació i l'emoció per fer coses, moltes coses, masses coses... el que em perd. I és voler conèixer a tanta gent i gaudir-ne al 125%, el què m'allunya de tu, avui. I hi sóc més lluny sense cap por, però, amb la certesa penetrant de saber què demà tornaré a ser aquí, Bròquil, tan estúpido-festiu com sempre, tan intencionadament transgressor, que se'm veu el plumero. No hi fa res, no és greu. És una febre passatgera, tant passatgera i tan poc febre, que fa riure. És temptació canela fina, temptació absurda, ingenua. És temptació estúpida. És tupida, la temptació. I te n'havia de parlar. Feia massa temps que no sabies de mi i ja et trobava a faltar, bandarra. I alguna cosa t'havia d'explicar, no?

I, l'anterior edició d'aquest post, havia oblidat el més important: Tom Waits cantant Temptation.

Tot plegat, un post de pà sucat amb oli, d'acord... però pa de la millor farina i oli 100% d'oliva verge, al cap i a la fi.

Nanit, Edurnentz. Aquest post acabava en tz. D'això n'estic segur.

L'oïda de Déu

2011-03-01T22:42:00.008+01:00

Déu no existeix, d'acord. Ara bé, sigui com sigui, de vegades m'escolta. "Vejam":

1) Avui he assistit al programa 3.000 del Versió RAC1 i no han actuat els meus estimats Amics de les Arts (tot i que sí ho han fet els pesadets de "Facto Delafé y los Penes Azules").

2) Em comenten a casa que "Infidels" cau de la cartellera de TV3. Apa, bon vent. (Tot i que en realitat em sap greu, era la única sèrie feta ex professo per dones. Es rumoreja que cau de la cartellera perquè als d'Unió no els hi agrada que apareguin lesbianes en antena i visquin el sexe i la vida en parella lliurement...).

3) Vaig a dinar un menú (cutrillo) de 10 euros i de primer "tatxán": arròs negre. Error: "no el demanis". Però inevitablement hi caus. Com en el "orujo" blanc per tirar avall.

4) Manel molt aviat treurà un disc i deixarem d'escoltar per mil-millonèsima vegada "Ai, Dolors".

5) A la cata de vins hem fet la varietat "Verdejo".

I ja està. Fins aquí bé. Ara que, per altra banda, potser a vegades es fa el sord:

6) Desastre de resultats al laboratori (ni les cèl·lules que havien de transportar transporten, ni els clons d'estables que havien de crèixer creixen...).

7) Encara no he trobat "Breaking Bad" en DVD. I mira que s'ho val.

8) La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada.

9) L'Sporting va empatar i no em van tocar els 65 euros que em pertocaven per haver fet una Quiniela (la única fins ara) amb cara i ulls.

10) The Wire (among others -llegeixi's Breaking Bad, per exemple-) m'impedeixen de llegir un llibre en un temps prudencial, fa molt de temps. Shit.

I això. Que per no existir, dunidó. I demà, o quan tingui una mica de temps escriuré sobre la magnífica Contra d'avui de La Vanguardia (Avantguarda, en català). Potser obvia, però educativament i fascinant narrada... una mica difícil de seguir, però potser per això, millorencara.

He de tornar a llegir coses illegibles. Són les millors. És bonic no entendre res. És bonic que costi no entendre res. És bonic no entendre res i que a sobre, et costi. És bonic, costi el que costi, no entendre res i que costi. Potser un dia ho provaré amb Joyce. Segurament no.

El 23-F se siente coño

2011-02-23T23:10:00.003+01:00

Avui és (o ha estat, millor dit) 23-F:

"Quieto todo. El mundo... Se sienten coño".

Com pot fer canviar el sentit d'una frase la puntuació, eh? Sembla poesia (bé, poesia X hardcore).

Doncs imagineu-vos els accents.

P.D. Post dedicat al meu jefe, que ahir em va dir "jo a partir d'ara no escriuré accents al mails, és un embolic... entre l'anglès, el castellà i el català". #etfelicitofill. Encara flipo. Jo a partir d'ara li parlaré sense accents, ni comes.

Esternudo i m'apareix Tania Llasera rodejada d'ampolles de cervesa

2011-02-15T00:32:00.007+01:00

És tard. Ha plogut ja fa estona. Esternudo. L'Otto, el gos nostre mastí mascle que ronda pel pati, està nerviós o cagat i borda, borda massa. Esternudo una altre cop, em cau un moc al·lèrgic, dels innocents, sense consistència ni essència greixosa i verda, "aigueta" que dic jo. És tard. I no dormo encara. Perquè m'emociono pensant en un futur professional diferent. Estic estancat, una mica avorrit i tot. Però m'il·lusiono de seguida per coses, per noves coses o per coses velles. Tan és. Però sobretot, m'il·lusiono per coses belles. I no només parlo de ciència ara. Parlo de coses. De cinema, de calçots, de vermuts, de tasts d'això i d'allò altre, de viatges, concerts, d'un nou disc de Radiohead que avui he sabut que ve. M'il·lusiono i penso en reanimar, en il·lusionar-me també, altre cop per aquest tros de Bròquil, pansit i moribund. I aquí estic. Escrivint palla rere palla, lletra rera lletra, quan hauria d'estar dormint sota l'excessiu cobrellit de plomes. No dic que sigui una reanimació permanent o durable, però al menys és un intent de què els que em seguieu pogueu tornar a fer-ho, que em llegiu i penseu "quin un, si no diu res!". I és que d'això es tracta: d'escriure tot i creient que no diem res, perquè en el fons, l'estat d'ànim diu i els punts i seguit. Com aquest que acabo de posar. Que no sé. Si. Hi. Anava. Però l'hi. Poso. No us he seguit ,estimats. No he llegit un blog des de fa més de 3 mesos. Perquè hi tingut i tinc altres distraccions (tot i que no sigui excusa). Intentaré fer bondat. No llegir tant el Twitter, no jugar tan al PokerStars, no distreure'm tant demanant beques (alguna caurà no?) i sobretot, no treballar tant. Però ja us dic: intentaré. No prometo res. Demà serà un altre dia. I seguirà essent febrer, pel què diuen. He d'inflar les rodes del cotxe, que aviat aniré amb les llantes tocant a terra. I potser que el porti a revisió. Ja ha passat dels 100.000 km. Que es diu aviat. Té un temps, el cotxe. Com aquest blog. I espero no decebre a ningú, com mai he esperat entusiasmar-vos. He escrit per necessitat. Com a divertimento. Per passar l'estona. Forçadament. Perquè sí. He escrit tants posts i de tantes maneres i amb tants estats anímics que no val generalitzar. Avui escric perquè sí. Perquè no tinc son i he obert l'iGoogle i he llegit algún blog. Els de sempre. I he dit: "escriu". I contràriament amb el què faig quan em dic "ves al gimnàs", avui, quan m'he dit "escriu", m'he fet cas. I és que sóc més llest que la gana. Escriure no cansa. Tot i que hagi estat tot el sant dia davant d'una pantalla d'oridinador. I ja està. Ai no... se m'oblidava:

"Que què tenim?" Tenim un gust musical lamentable que prioritza la piroleta i la musiqueta fàcil dels Amics de les Arts (nom més pretenciós no n'hi havia?) a la veritat absoluta de Bach, Cole Porter o Radiohead.

(Com mola escriure una pedanteria d'aquest calibre...).

Ah... espera... I l'anunci d'Estrella Damm em fa ràbia infinita, molta més que la pedanteria que acabo d'escriure, què voleu que us digui. Que hi haguessin posat a la Tania Llasera en un llit (en pilotes o lleugera de roba, a poder ser) dient les mateixes bajanades (les anxoves de l'Escala millors que les de Cantabria, vaaaaa...) i rodejada d'ampolles de cervesa (no he dit que faci res amb elles) i llavors en parlaríem. Hi ha molt modernillo suelto. I ara està de moda dir que no ets modern. O sigui, que jo no ho sóc. No m'agraden els Amics de les Arts, que sóc de Manel (però no massa, tampoc, que avui Dolors no picaré cap ritme amb les mans, ni treuràs cap tiquet de cap combinat, que n'estic fart de tants ritmes amb les mans i de tants tiquets i de tants combinats... i les línies de baix de Manel també déu ni do). Siau.

Bé i això. Que per acabar bé diré: és tard i vol ploure.

Ambivalencia Radical

2010-09-27T01:34:00.002+02:00

"Lo de ambivalencia radical es una contradicción que mantenemos. Nos parece que nuestro espectáculo es así, elevado intelectualmente, pero a la vez es muy primario, muy de barrio, muchos tacos, somos mal hablados. Nos gusta así, tener un toque cultivado y a la vez meter barrio a tope. Citar a Kierkegaard y a la vez meterse con la puta madre de alguien".

Faemino y Cansado

Raona la teva resposta

2010-09-09T00:09:00.000+02:00

Bona nit a tothom,

Reanimo (gairebé li faig el “boca a boca”, podríem dir) aquest blog perquè crec que potser ja toca. Potser només serà un intent, unes ganes tontes d’aquesta nit tonta amb les cervicals a Can Pistraus (si mai tinc un bar i/o restaurant es dirà així) i amb poques ganes d’anar a dormir però molta son.

No sé ben bé el perquè vaig deixar d’escriure i pràcticament de llegir altres blogs però en tinc tres teories:

(1) N’estava fins als collons de tanta tonteria.
(2) Els plaers amorils-carnals i els amicals (en format canya de tarda-vespre) van poder amb la regularitat durant un temps i ja ho van fotre tot enlaire.
(3) Les dues anteriors són correctes.

Raona la teva resposta.

Si, au!

Postdoctoral position application

2010-03-18T17:22:00.005+01:00

No he pogut atendre aquest blog fa unes quantes setmanes (mesos potser?) perquè he estat (i estic!) amb això (espero que per poc temps més):

BCN, March 18^th, 2010

Dear Dr. Yesveri Welfandango,

My name is Yeral Bròquil. I am a biochemist with a PhD in immunology defended a few months ago. It has been accomplished under the supervision of Dr. Picachu (SAID Research Institute -Aixarranca’t Foundation-) in Barcelona, Spain. At the moment, I am still working at the SAID Research Institute finishing some posts for my blog while I am in the search for a postdoctoral position in academic research, preferentially in the US.

I am very interested in the topics of research of your laboratory, (…), thus, I would be very interested in applying for a post-doctoral position in your laboratory if there would be any opportunity in the near future to do so.

During my PhD period I have specifically been working on mechanisms of entry/efflux of anti-HIV drugs in T-lymphocytes studying different types of membrane-bound transporters (specially with SLC28, SLC29, SLC22 gene families and, more recently, ABCA1 and ABCB1) and different antiretroviral drug families (nucleoside analogue drugs and HIV integrase inhibitors). In the lab I have gained extensive expertise in various technologies and methodologies including radiolabelled binding/entry-efflux assays, biochemistry/molecular biology techniques (absolute quantitative real-time PCR, WB, immunocyto/histochemistry, ELISA, sequencing, PCR cloning), flow cytometry as well as in vitro HIV infection of lymphoblastoid T-cell lines and primary cells of the immune system. You can find more details about all my scientific past and present in the attached CV.

Of note, my research during the PhD period has been a result of straight collaboration(s) with two expert groups in membrane transporters: Dr. Pastor-Decabra’s group at University of Tiananmen and Prof. Dr. Germán Persell lab at University of Rurur.

I would be very glad to send you any further information you might need (p.e. reference letters, my present unpublished bulk of data -you could browse and find the published work as well-, my thesis dissertation …). It could be great if I could come and meet you and your group to discuss everything you consider. I plan to apply to multiple postdoctoral fellowships from different agencies and countries in order to alleviate the lab as much as I can economically speaking.

Finally, in case you need additional references, do not hesitate to contact the following:

Mayte Tazas, PhD – Professor at University of Peliagudo’s, Triana, Spain

maytetazas@peliagudos.edu

Bruno Dostrescuatro, MD, PhD – Associate Professor at La Modelo, Barcelona, Spain

1234@lamodelo.con

Snoopy, PhD – Associate Cartoon at Peanuts, S.L.

snoopy@peanuts.org

I am looking forward to hearing from you.

Yours sincerely,

Yeral Bròquil, PhD

SAID Research Institute (Aixarranca’t Foundation)
Hospital Universitari Hellman’s Tries & Puyol

Badalouna, BCN (És Pain)

"Frère Jacques", top 10 a les llistes dels singles més venuts a iTunes 2009*

2010-01-19T01:54:00.006+01:00

* És mentida... fins que la versioni la Beyoncé i faci un videoclip tipus "Paco, paco, paco". Es veu que DJ de Mierda li està preparant les bases dee R&B. Espero ansiós l'arribada del single.

Potser és hora de tornar a cremar esglésies...

2010-01-15T10:49:00.017+01:00

Declaracions del nou bisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla, a la Cadena Ser:

"Existen males mayores que los que esos pobres de Haití están sufriendo estos días (…) También deberíamos llorar por nosotros, por nuestra pobre situación espiritual, por nuestra concepción materialista de vida (…) Quizás es un mal más grande el que nosotros estamos padeciendo que el que esos inocentes también están sufriendo".

No sé què dir. M'he quedat sense paraules al escoltar-ho aquest matí al Món a Rac1. I segueixo mut. Perplex. Tinc una ràbia tal que no sé com canalitzar-la. És una ràbia que frega la violència física. Com diria Ella: "si em trobo a Montsenyor Munilla pel carrer, li faig mal". Les seves declaracions, com deia el vice-cònsul d'Haití a Barcelona, són immorals i jo afegeixo, despreciables, lamentables, repugnants i absolutament condemnables. Si de mi depengués aquest senyor seria destituït del seu càrrec immediatament i després d'imputar-li una querella criminal i contra els drets humans seria jutjat al Tribunal d'Estrasburg o al de La Haya. M'encarregaria de que fos declarat culpable i condemnat a fer 365 dies (8760 hores; 525600 minuts) de "serveis a la comunitat" Haitiana. Li faria escriure 2.000 vegades: "La pobre situación espiritual y la concepción materialista de la vida, me ponen cachondo hasta el punto de ponerme palote". Podria fer un text argumentatiu en contra, molt correcte i molt ben redactat (bé, ho intentaria, al menys) però passo. Passo. No es mereixen ni un minut més de protagonisme. La seva església, els seus fidels i la manca de fe és més important que 100.000 vides humanes. Només diré, per alliberar una mica més de ràbia, que espero que un terratrèmol de magnitud 7 en l'Escala de Ricther l'enganxi un dia (a ell sol, a poder ser) uns segons abans d'arribar a l'orgasme mentre se la pela mirant fotos de nens vestits d'escolanets i un crucifix li caigui al damunt i es quedi tetraplègic. Amén.

Aquí teniu la notícia publicada a El País i a la premsa seria del 20minutos. Jutgeu vosaltres mateixos. Ja us passaré una adreça on podeu aconseguir granades de mà i AK-47's.

Ara, això no s'acaba aquí. Ara una de riure. Pat Robertson, telepredicador avangelista dels E.U.A. (el que no passi allà...) declara:

"El desastre provocado por el terremoto el martes en Haití se debe al pacto con el diablo que hicieron sus ciudadanos cuando se independizaron de Francia".

I pels que no us ho creieu, aquí va el vídeo de la CBN:

O fa poc va anar a veure la última producció de Terry Gilliam o ha vist moltes pel·lícules de ciència ficció i es creu a Iker Jiménez...

I deixem-ho aquí perquè tot plegat és una perdua de temps i una gran merda que fa molta pudor.

Sort que la majoria d'Haitians no coneixeran l'existència d'aquestes declaracions nècies i absolutament despreciables.

L'església i els seus "capos" cada cop fan més pena, més ràbia i sembren més intolerància i imbecilitat. Els feligresos haurien de fer alguna cosa. Quant a la resta... potser és hora de tornar a cremar esglésies, no?

2009: un any per recordar

2009-12-29T13:16:00.005+01:00

Acaba un any i toca allò que en la majoria de blogs regulars i "com cal" ja han fet: fer balanç del 2009 amb les seves alegries i les seves penes.

Seré breu.

El 2009 ha sigut un any per recordar: he trobat l'amor de la meva vida i he acabat la tesi, m'he doctorat. Què més voleu que us digui? Amb això ja n'hi ha per ser feliç per la resta de la meva vida, no creieu?

Els propòsits pel 2010 són: continuar essent tan pallasso, tan entusiasta i tan optimista com avui i ser una mica menys somiatruites i bala-perduda. A més, vull acomplir un somni: un viatge, una estada d'un temps mig-llarg a fora... i el post-doc així ho indica. Per sort, Ella també hi vol anar. Veurem què passa. Us mantindré informats (penseu que si marxo, el blog pren un caràcter amb molta més anècdota interessant pel lector i possiblement la publicació de posts es fa més regular i excitant). Comença bé el 2010 (encara sense haver començat): finalment faré un programa de jazz a Ràdio Sant Cugat, gràcies a l'impuls de la gent de Jazzenviu. Cada dimecres de 23-24h. (presumiblement a partir de la primera setmana de febrer). Ja penjaré els Podcasts per aquí o per allà.

Un temasso mid-tempo de l'últim disc (Trouble Shootin') d'un dels millors saxofonistes europeus, l'italià Stefano Di Battista, per desitjar-vos molt Bon Any a totes i tots!

La vida secreta (de merda) dels "secretes"

2009-12-18T00:13:00.008+01:00

Basat en fets reals i envasat en un post de merda

Avui, tornant d'un dels millors concerts d'aquest any (i ja sabreu per què si faig la crònica en un altre moment), m'ha passat una cosa ben curiosa. Inquietant i absurda.

Conduïa a uns 90 km/h pels Túnels de Vallvidrera direcció Sant Cagat (noti's que anava a 10 km/h amb excès de velocitat donat que era al primer túnel abans del peatge sortint de Barcelona on el límit és 80 km/h) i un cotxe de gran potència/cilindrada/envergadura se m'ha aproximat pel darrera, gairebé envestint-me (aniria a uns 130-140 km/h), i fent-me llums perquè m'enretirés. Clar, jo que sóc molt cívic, he accelerat fins a uns 100-110 km/h per avançar a un cotxe que hi havia a la meva dreta. Llavors m'he col·locat a la dreta per deixar passar al fill-de-la-gran-puta que m'envestia i em feia enretirar del meu carril amb les putes presses. Això he pensat jo (i mira que no acostumo a ser tan rabietes, no ho faig mai això però aquest tio m'ha fotut dels nervis): "imbècil, per molta pressa que tinguis: (1) no em facis llums des del semàfor de General Mitre quan vols passar, no et flipis; (2) no cal anar a 140 km/h i enganxar-te'm gairebé tocant-me pel darrere; (3) quan em passis veuràs". I dit i fet. Aquesta tercera premisa l'he duta a terme: Quan ha passat pel meu costat, folladíssim, li he col·locat el dit anul·lar, en posició vertical (per fer més ràbia) i darrera el vidre (amb el fred que fot qualsevol obre la finestra) tot saludant-lo, com dient "ves-te'n a la merda amb la teva hipervelocitat i el teu cotxe gris perla". La meva sorpresa ha estat majúscula (com aquesta ema: M) quan el paio, un fill de puta de tres parells de collons, es para una mica més endavant del punt on circulava jo, i com esperant-me per dir-me alguna cosa o tornar-me la salutació. He avançat, una mica atemorit de què faria (tot sigui dit), i el cabronàs de merda m'ensenya una llum blava enorme i pampallugejant, com les que duen els cotxes patrulla al damunt i amb cara de molt pocs amics i amb la mirada i les mans gesticula quelcom així: "ei, que sóc poli, però vaig d'incògnit... pot ser que m'hagis saludat amb el dit, imbècil?". I jo que flipo tres parells de collons i li dic i li indico amb la mà "va, perdona, home, és que anaves molt ràpid, cabrón... passa, circula". I marxa, folladíssim com venia, pel carril de l'esquerra. Se m'ha quedat una cara de capullo... M'he cagat. El fill de puta si vol em fa parar i em fot el rollo o directament al "trullu". Ara, ja t'ho dic ara també: m'arriba a parar, em comença a fotre el sermonet i la tenim. Serà meucot revetller... Abusant de l'autoritat que li ha set atorgada per anar follat pels Túnels i a sobre vacil·lant a la gent que condueix seguint les normes... Puta merda de secreta frustrat! El cabrón segur que anava a una cita amb una prostituta de luxe pagada amb la droga incautada la setmana passada per la comissaria del seu barri... O simplement, s'ha comprat una llum blava (aquí) per vacil·lar al personal i perquè imbècils-innocentots com jo s'acollonin (una mica), flipin (bastant) i arribin a casa i escriguin alguna cosa en un blog pràcticament en ple hivern. Bé, tan és si era poli o no, si era un putu secreta de merda o un desgraciat rematat conduïnt massa ràpid i massa esbojarradament pels Túnels. El cas és que he al·lucinat de què el tio, frenés al passar-me i em treiés un tros de llum blava enorme de Loca Academia de Policia IV del seient del copilot... Subnormal... Què pretenia que fes? M'arriba a parar i em treuen tots els punts de cop dels insults que li hagués dit, per vacil·lón de merda.

Els secretes porten una vida secreta. (Fins aquí, cap novetat). Una vida secreta que fa impossible la vida dels demés, de la gent normal que vol viure i divertir-se. (Ho he pensat jo sol). Els secretes porten una vida secreta de merda. (Aquesta és la part punki). I són uns amargats que només saben amargar la vida als demés. (Oh, quina gran reflexió!). Com molts inútils d'estar per casa que es "fan" policies per tenir autoritat sobre tu i vacil·lar. (Això és nou, també, no s'ha dit mai!). Aneu a cagar a la via!

I ara seriosament i establint una similitud amb la lliga de futbol: una cosa és ser el capo de la mafia siciliana o president d'un païs, llegeixi's, for instance, Berlusconi (juguen a primera divisió, i per això corren més risc de lesió, sinó que li diguin a JFK...). Una altra és ser detectiu privat (segona B, alguns partits es poden veure i tot, però si no hi ha pipes i birra res...). I una de ben diferent és ser un secreta (3a regional, essent generós: merda punxada en un pal). La ràbia contra ells avui és més gran encara. Faré un grup al Feisbuc: Rage against the Secretas.

Ara que ho penso, potser només ha tret el llum blau per dir-me que estem al Nadal i que em prengui les coses amb calma... que no calia insultar ni fer gestos obscens amb el dit... Meibí.

Si vis pacem, para bellum - Tragicomèdia en tres actes (i els que vinguin)

2009-12-11T01:40:00.009+01:00

Para Bellum, con todo mi amor

Acte 1

Obama fa el discurs del Premi Nobel de la Pau, però abans de sortir de casa seu a Güashingten s'equivoca i pren el discurs del Premi Ducados de la Guerra. Aquesta broma no fot ni puta gràcia a ningú. De sobte, tot és confús, tot es confon, tot s'esguerra.

- Si vis pacem, para bellum - diu Obama.

- Ein? - replica el traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you want peace, suck my dick - repeteix el president, aquest cop en anglès i en versió lliure.

- Madafaca - pensa en spanglish el penis del traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you need me call me - diu llavors un tercer personatge el nom del qual podria ser, posem per cas, Pretèrit Lleonard i l'aparença de qui podria esdevenir un enigma.

- I'll call you, but only when I knew that you'll be available... - li espeta un conill d'índies que havia après a parlar fent el servei militar a Gibraltar.

- Oh, but, are you talking about Senfimer or Pukinuki? - pregunta, estranyat, el quart àrbitre.

- Sí, sí... com ho sents, sense cogombre, la vull - respongué Pretèri Lleonard (a qui, d'altra banda, i sense que serveixi de precedent, ningú havia preguntat).

Aquí finalitza l'acte 1. (Tos) (Més tos) (Un esternut) (Xiuxiueig).

Acte 2

Apareix en escena un brètol en erecció i un bròquil en ebullició. Es miren. No es veuen. Són cecs. Pel braile de les seves venes inflades, el bròquil pot llegir en el penis del brètol que André Breton és una gran persona i millor artista. Es rumoreja que està viatjant cap al Sur del Sur.

Acte 3

- "Bellum" lo serás tu - crida la Juani a la seva mare.

- Sí??? Pues sin paga una semana! - li diu la seva mare, full of barbitúrics.

Graham Bell entra al garatge on succeeix l'acció i crida: "He de passar la ITV!!".

Els Vagabunds del Dharma i l'alcalde de Castellar de N'Hug passen per allà sense ànim de lucre i molt menys sense ànim d'ofendre a ningú, i, no obstant, fugen, donat que és gratuit i tenen la tarde lliure, prenent un autobús que els duu a Andorra. Allà compren molt sucre i molt formatge "de bola". Tornant amb l'autobús confonen l'olor del formatge "de bola" amb el dels seus peus suats. Un d'ells, ves a saber quin, s'immola (en tanga) a la porta d'una àrea d'estació Medas. Els valencians que tornen de Marinadó entren a fer el café amb llet i el croissant, tot trepitjant les seves vísceres sense immutar-se.

Final de l'assuntu: cançó de Julio Iglesias amb fade out al final, però molt fade out, si us plau i sense Champagne.

* Avui, gràcies a un comentari molt instructiu i amable del Dr. Muerte, he sabut (és que sóc analfabet) que els Premis Nobel de la Pau s'entreguen a l'Oslo City Hall d'Oslo, a Noruega, i no pas a Estocolm, Suècia, com jo imaginava (presumia).

Testicle de Jehovà

2009-12-04T10:04:00.001+01:00

Sonen les campanades de la 1h. de la matinada a Ca Laubi. Ella dorm, plàcidament.

Estic baldat. Hem guanyat 4-2, quan perdíem 2-0 a la primera part. Val la pena? Tinc el peu a Can Pistraus. Es confirma la frase feta: el león no es tan fiero como lupentain.

Penso: "Va reanima el blog". Penso després: "Va, fes-te una palla". Penso després: "Hòstia, ho he deixat tot perdut". Penso després: "La Mercedes Milà fa pena". Penso després: "Demà, agulletes".

Sushi.

Shiatsu.

Shosho.

Shhh…

Bilbo, Muvin... Gamusiiiiiiiinoooooo...! Pintxo, pintxo, pintxo. Xalaparta! Leku. Durango.

T'estim i no me'n fot.

L'Oriol fóra el meu amor platònic, si fos homosexual.

Mitall.

Ararat.

Perdi.

Veïna.

I Rne3, i Discópolis.

Un bon descobriment: Lara Bello i el seu Niña Pez.

Part anatòmica, gònada: Testicle.

Religió: Testicle de Jehovà.

Gastronomia, plat: Testicle de Jehovà amb samfaina.

Gastronomia, plat de restaurant 3 estrelles Michellin: Testicle de Jehovà amb confitura deshidratada de ganes d’anar de ventre, fines herbes i capcirons de raïm xipella a daus esmeril·lat i recombinat amb xarrup de mandarina i crema de cacahuet singolat de Madagascar. Preu aproximat: 75 euros.

Ara va i una madrilenya diu que ve a Barcelona i que "nos tomemos unas cañas". Too late to apologize...

La Trinca és una puta merda punxada en un pal. I el programa que fan ara és pura brossa. La Beth està en tractament o alguna cosa greu li ha passat. Fa cara de depressiva. Les tres lloques que hi ha al jurat es podrien exiliar, quan vulguin, a la Sibèria més oriental.

Polla. Una polla xica. Camacurta i ballarica.

Monzó, vull un fill teu, a poder ser, sense tan tic i amb el teu mateix carisma. Gràcies.

Si fa no fum, això de què Raltegravir s'extrueix via Glicoproteïna-P ja gairebé ho tindríem… Ara, el putu review es resisteix. Reviurà el review?

Pàmies! Tranqui, mazín. Massa tele… massa tele… Menja una llimona, i fes alguna ganyota, tampoc està de més. Això sí, brutal el conte del perfum de cuyo nombre no puedo acordarme!

Fortissio Lungo.

Ristretto!!

Allegro ma non troppo.

A NY sempre són tres quarts de setze, diu en Graupera. És trempat. És un crack.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

No deixaré de repertir-ho.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

I s’ha acabat el bròquil!

Serrano-Colina Project… i Sílvia Pérez Cruz.

Kant em va conduir a l’èxit a l’examen de Filosofia (un dié!) de la selectivitat i a fardar potser masses vegades davant de masses noies. El que no sabia és que la filosofia i Kant MAI a la història de la humanitat han servit per lligar amb noies. A l’època dels grecs, com a molt, per la pederàstia, i encara s’investiga avui.

Pretòria.

Precària.

Becària.

Pituitària.

Burlando a la Parca.

Aparcando en la Burla.

Diria més coses però l’internet pirata ara es fa l’Alakrana i no acaba danarlora, aixís, tot junt, com ho diria la Iaia Tresa.

Siauuu.

That’s all Folks, and of course, that’s old, the old trick to restart (renew, reborn, restore…) a fucking blog that has been completely forgotten/lost/dead during a lot of time… And remember, don’t do this at home!

El nou bioterrorisme: "VIH-envenido a la vida real"

2009-10-09T12:08:00.006+02:00

Avui, decidit, obro el correu de Jotmeil i em trobo amb el següent mail (si us plau, llegiu amb atenció):

Asunto: Circular Policía Nacional

Hemos recibido esta información y consideramos que ustedes deben conocerla, no queremos alarmarlos, sino prevenirlos y que tomen las precauciones pertinentes:

Por favor revisen su silla cuando vayan al cine. La mayoría de nosotros nos sentamos en el asiento sin revisarlo. Muevan el asiento varias veces para ver si hay algo y fíjese muy bien. Procure ingresar a la Sala cuando haya luz.

No lo palpe con la mano, podría encontrarse con una aguja y una nota diciendo algo como esto: 'BIENVENIDO AL MUNDO REAL: YA ERES VIH POSITIVO'.

En los teléfonos públicos se ha detectado el mismo problema: un grupo de drogadictos deja agujas en los orificios de devolución del dinero para todo aquel que introduzca la mano se infecte.

Este mensaje ha sido enviado a todo el mundo para que nos mantengamos alejados del peligro.

Atentamente,
Policía Nacional

Esperamos que esta información sea de ayuda de todos y agradeceremos hacerla extensiva a quienes más puedan.

POR FAVOR RENVIEN ESTO ATODOS SUS CONTACTOS
!!!!!!!!!HÁGANLO¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ mañana puedes ser tu!!!

Què, com s’us ha quedat el cos?? Fa por, eh?? Ara el reenvio a tots els meus contactes sens falta. És realment preocupant.

Primer de tot, perquè per algún lloc hem de començar, crec que la millor manera de propagar el VIH és introduint xeringues (carregadetes de virus maquiavèl·lics) als forats de devolució dels diners de les cabines telefòniques. Perquè es clar, avui en dia, són els llocs més freqüentats per la població, gairebé al mateix nivell que les discoteques de Castefa, el Facebook o el Twitter. Ningú utilitza ja l’arcaica i obsoleta telefonia mòbil. És intel·ligent: així, fas una trucada a la mama per dir-li que aniràs a sopar, cau el canvi dels 25 cèntims (que has posat en monedes de 5) i patapam, al recollir-lo, et punxes… Ves quina cosa! Ja ets VIH positiu. El que no han tingut en compte, és que el 99% de vegades, les putes cabines telefòniques s’empassen el canvi, sense miraments.

En segon lloc hi ha el tema del cinema. Un altre lloc d’alta afluència de públic, sobretot entre setmana. Resulta que els politoxicòmans, que no tenen res més a fer, van pels cinemes de les Espanyes (perquè, recordem-ho, és un Circular de la Policía Nacional) a deixar xeringues carregadetes de maldat als seients dels cinemes. Que jo em pregunto? Com trien “els escollits”? En quins seients les posen?? Què diuen: “Hoy toca primera fila, por listos y mirones”. O…”Hoy puteamos a los fachas, llenad todos los asientos del lateral derecho”. O, com va, és que els omplen tots i cadascun...?? Si és així, quina feinada! Deuen deixar-se un dineral en xeringues (250 butaques -Sala Gran, on projecten Malditos Bastardos, que és com es diu la operació que duen a terme els “politoxis”- a 0.30 euros per xeringa, em dóna un total de 75 euros), i, encara diré més, es deuen quedar justets justets de sang (o d’estocs virals)… I en quines pel·lícules? Es treballen les estrenes només o també cinema d'autor?? Al Verdi Park també n'hi ha de xeringues plenetes de VIH?? Van a pels gafa-pastas amb barbeta de tres dies i camisa negra impol·luta?? O sigui, van a per mi?? Fa esfereïr, la cosa.

Un altre punt que em preocupa enormement (i alhora em fascina) és la capacitat d’organització i l'ànsia de destrucció d’aquest “grupo de drogadictos”, com els anomenen eufemísticament la Policia Nacional. Els col·legues “politoxis” s’organitzen per a robar, delinquir i obtenir un botí prou gran per a comprar xeringues a la farmàcia (a raó de 0.30 euros/xeringa, ja us deia), no pas per drogar-se, sinó per punxar-se amb aquestes i anar-les repartint per les ciutats a mode de regal-trampa. Sé que pensareu, “no, home, es droguen i després les deixen allà on fa més mal”. D’acord. Però si només fos així, compartint com comparteixen xeringues, no arribarien ni a omplir les cabines de Sant Antoni de Calonge o els cinemes de Castellfollit de la Roca. No. Que no us enganyin ! És una organització en tota regla que es fa dir VIH-ENVENIDO A LA VIDA REAL. Molt de compte. És el nou bioterrorisme. Per identificar-los, en un informe confidencial de la Policia Nacional es descriu la seva indumentària i aparença: vesteixen xandalls del Carrefour, van despentinats i amb els cabells greixosos i poc cuidats, són molt prims i ténen els pòmuls i les cabitats oculars enfonsades i habitualment porten un cartró de "Vino de mesa" Condis a la mà. El més conegut de la banda es fa dir Robe i té un grup de música. Cal destacar però que alguns s’amaguen sota “tratjus” Emporio Armani i corbata fina i ocupen càrrecs importants. Hi ha qui diu que el propi entrenador del barça, podria estar-hi immers…

No sé vosaltres però jo…

La propera vegada que vagi al cinema (o al Camp Nou) demanaré entrada “sin VIH, por favor”. Mai seuré a les primeres files. Entraré 30 minuts abans amb un aspirador de mà, un coixí de 45 cm. de grossor i uns guants de podar els rosers. Arribaré a la meva butaca, l’arrancaré, la capgiraré, la posaré al seu lloc i passaré un aspirador de mà. Amb els guants revisaré que no hi hagi cap objecte punxant no identificat i llavors, previa col·locació del coixí-protector, seuré a gaudir de la pel·lícula en qüestió. Màxima atenció a qui segui a la meva dreta o esquerra. L’informaré detingudament i ell/a haurà de repetir aquest procediment.

Mai més trucaré en una cabina telefònica i en tot cas, si ho faig, no agafaré el canvi. Prefereixo perdre 15 cèntims a guanyar una infecció per VIH.

Jo, per part meva, intentaré convèncer a la gent del laboratori per començar una contra-campanya anti-bioterrorisme VIH-enc, repartint fàrmacs antiretrovirals a les portes dels cinemes i deixant guants de jardineria a totes les cabines telefòniques del Vallès Occidental. Mentrestant, podeu continuar fent servir el preservatiu, si teniu l'oportunitat de ficar-la en calent. Gràcies.

Feu-ne màxima difusió, és molt important.

Atentadament,

Yeral Bròquil Aats

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III)

2009-09-29T12:50:00.006+02:00

A petició d’un amic que em va ferir la sensibilitat, escric el post Fenòmens paranormals que m'han passat avui (III) com li hagués agradat llegir-lo a ell. Ja sabia que era dolenta la segona part (sempre són les pitjors, per això no acostumo a escriure-les), però volia tornar a iniciar el Bròquil, redéu! Penso que tampoc calia dir-ho tan explícitament. I si era broma, no em va fer gràcia. Potser l’hauria d’haver censurat, també, la seva broma. Per això, aquí ho "denuncio", com a queixa, autocensurant-me. No t'ho prenguis malament, Amic, ans al contrari. Sé que no ho feies per ferir-me, però mira, a vegades diem coses que no hauríem i com que, reconeguem-ho, sóc un ésser hipersensible i una mica imbècil, em va fer mal (una mica...). Potser precisament perquè ets l'Amic més Gran del Món. Potser perquè havia pres tres "tubus" de birra i m'havia pujat al cap. Potser perquè em vaig sentir molt petit, al teu costat, per un moment (com quan llegeixo un text teu, Beckettià). Potser perquè estic desorientat i sense inspiració artística/literària. Hi vaig estar donant masses voltes. Masses, he dit. És absurd. I ho sé. Però mira. I sí, ho reconec, no és el millor que he escrit mai, però tampoc tinc pretencions literàries, que sóc de ciències jo! I no se'n parli més. Que és tonteria...

El proper post, prometo currar-me’l de valent, per guanyar un premi Pulitzer. (Aquesta és la part cínica del post).

Són aquests, els "fenòmenus":

1.- (Censurat).

2.- (Censurat).

3.- (Censurat).

4.- (Censurat).

5.- (Censurat).

6.- (Censurat).

7.- (Censurat).

8.- (Censurat).

9.- (Censurat).

10.- (Censurat).

11.- (Censurat).

12.- (Censurat).

13.- (Censurat).

14.- (Censurat).

15.- (Censurat).

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (II)

2009-09-25T16:13:00.016+02:00

Avui, cosa rara, immers, un servidor, en una crisi creativa de tres parells de pebrots (ho notareu de seguida, pel contingut del post que aquí comença), i amb una ressaca de vi bo (no deien que si veus alcohol del bo no téns ressaca? -mecagunlamarequevaparir al llest que ho va dir!- bé, potser serà que si prens més de 3 l. sigui de l'alcohol que sigui la ressaca ve de sèrie...) que dunidó també, continuaré amb una secció iniciada fa un temps en aquest Bròquil quan jo encara rondava per terres germàniques rodejat de teutones. Aquí va la segona part (i aquesta sí que segurament última) dels Fenòmens paranormals que m'han passat avui:

1.- He arribat a la neteja de laboratori a una hora decent (23 minutets tard), que no vol dir que hagi arribat a l'hora (i mira que les 9h ja és hora d'arribar... però bé, ja se sap, no tinc remei).

2.- Amb en Christian no hem parlat de sexe (explícitament, amb paraules com "polla", "cony", "aixarracada" i/o "peres") durant el dinar al bar de l'Hospital on treballo.

3.- No m'han trucat del programa "Ponte a Prueba" d'Europa FM perquè faci algunes declaracions.

4.- Ha vingut la TV a filmar P3 (llegeixi's: laboratori de seguretat nivell 3 on treballem amb el cabronàs del VIH) i no ens han fet fer el "paripé". S'han limitat a col·locar la càmara, angle fixe, i gravar quatre imatges per passar-les, suposo, al telenotícies vespre mentre parlen de la "maravellosa" vacuna que impedeix la transmissió del VIH en 1 de cada 3 casos (nota: dels 16000 implicats en l'estudi només 74 per un cantó i 58 per l'altre es van infectar... però clar, la p és significativa degut a que la n és força gran... i són els millors resultats obtinguts en vacunes preventives fins ara, tot sigui dit).

5.- Només ha sonat 23 vegades pel putu FlaixBac del laboratori el "Tonight, tonight, tonight" dels cullons. Només 23, repeteixo. Només 23.

6.- Ter Act.

7.- De tu.

8.- No he cantat (espera que encara queda molt dia per endavant!) el "Bird is the word" a ple pulmó tot fent uns moviments arquejats amb els braços i flexionant les cames com fa el grandiós i inimitable Peter de Family Guy al segon capítol de la nova temporada (que no sé quin numbru és).

9.- No he pres ni un ibuprofé, ni una aspirina, ni un gelocatil en un dia ressacós i difícil com avui (noti's que escric aquestes paraules des de P3 fent temps mentre s'el·lueixen uns preciosos limfòcits CD4+ T que han estat estimulats durant tres dies amb PHA i IL-2).

10.- He pres, només, dos cafès i una Caca-cola.

11.- Hòstitu! Que no he comprat cap entrada pel Telentrada amb un 15% de descompte amb el club Tr3sC! Aixòs sí que és gros!

12.- (Censurat: no fotia ni puta gràcia, aquest punt, intentava ser xistós i feia pena...).

13.- He rebut un mail d'una senyora molt amable, la Mrs. Helen Jordan, de 71 anys que va perdre el seu marit de càncer l'any 2007 i resulta que el bon home (a qui per cert, no conec de res) m'ha deixat en herència la irrisòria quantitat de 5.600.000 U.S. dòllars. A més, un tal Mr. Lucky Martin també em comenta per mail -no recordo haver passat el meu mail a aquesta bona gent- el següent: "Be informed that your email has won a compesation award of a certified bank check of eight hundred and fifty thousand us dollars compensation". Eight Hundred and Fifty Thousand U.S. dollars, o sigui, en numbrus: 850.000 dòllars. Si fem la suma, resulta que sóc 6.450.000 dòllars més ric. Malauradament, com que a Catalunya som molt moderns, tipus Berlusconi, anem amb l'euru. Així doncs, segueixo essent el mateix pobretó de sempre.

14.- Iaixòésmoltheavy: la verdura de l'hospital no estava ni dura, ni insípida. Sujuru.

15.- M'han vingut ganes d'estrangular al Sr. Macaco per haver escrit una cançó com "Muvin" i en un instant de segon l'he estimat perquè "Muvi" és un bon pseudònim del meu Amor. Així, sense la ena: MU-VI. Muvi. Movie. I què t'anava a dir...

16.- Prometo estar més despert (penseu en la meva ressaca, i si voleu, doneu-li les culpes) i més viu, més graciós i més original. És una merda post, reconeguem-ho, però per alguna cosa havia de començar, no?

Petons libidinosos a totes i tots!

P.D. Propera entrega Odi Absolut.

What are you doing the rest of your life?

2009-07-27T18:35:00.005+02:00

Encara mig adormit sento, mig intueixo en un oníric respir, com s'alça, com sigil·losament es dirigeix a la dutxa a despertar del seu son de marmota amb aquella aigua massa calenta pel meu gust. Suat, acalorat, sento l'aigua còrrer i espero, sense saber-ho, els cinc o sis minuts eterns en què ella suaument repassa el seu cos amb una crema d'olors apetitosos amb cura de no deixar ni un sol centímetre quadrat sense hidratar. Endormiscat encara, amb l'ull esquerra entreobert i l'altre cluc, veig com s'apropa, completament nua i radiant, amb la seva pell freda -tot i l'escalfor de l'aigua- i se m'asseu al costat i em besa suaument primer a la galta, després al coll i l'esquena, i noto el seu cos fred i sensual i em moro de tendresa i de plaer, i m'empapo d'ella, del matí, de la fredor de la seva pell nua i em pregunto en silenci "what are you doing the rest of your life?". Sento llavors el so del saxo portentós i sensual d'Archie Shepp tocant la bella melodia de Legrand i vull que sigui el matí següent per tornar a veure-la nua, preciosa, radiant i viure la sensació de la seva pell freda damunt la meva, calenta i adormida.

Nota: Es demana a l'oïdor que no posi cap atenció al vídeo dels gatets i la mare que els va parir sinó a la música, al temassu de Michel Legrand interpretat pel gran Archie Shepp, gràcies... siau, siau.

Crònica d'un matí força improductiu i tranquil i d'una victòria futbolera èpica (post terriblement obviable)

2009-06-10T13:46:00.012+02:00

Sense anar més lluny, avui m'he llevat. Després de l'habitual moment d'incertesa associat a la llavors encara viva somnolència, he obert un ull una miqueta per veure'm reflexat al mirall del lavabo. Sí, era el dia, ho havia de fer. Pels que no sabeu res, us diré que acabareu de llegir això sense saber-ne res tampoc, o encara menys. Us podreu imaginar coses, però res serà cert. O sí. La idea és que he hagut d'usar estímuls externs, que no han estat d'una gran ajuda a aquelles hores del matí. I només diré que he arribat amb èxit, tard, com sempre, però amb un cert èxit. Quan m'ha trucat el meu germà ja havia enllestit la fenya però m'havia de dutxar, més que res per despertar-me, i m'havia d'encaminar cap al lloc de trobada. Després uns mililitres de sang i un esmorzar en un dels forns més pijus i, possiblement degut a això, un dels locals més rematadorament atacables-per-a-ser-cremats-amb-uns-còctels-molotov de tot Santcagat. 7'90 euros diu la malaputa. Apaquí!

Trobo que fa uns dies plàcids. Ja tinc la bici arreglada i (1) O la utilitzo d'una reputa vegada i surto, ni que sigui, fins al Pi del Xandri a fer un vol o (2) Li deixo/regalo/venc/llogo a la meva Percoias perquè vagi d'un puestu a un altre, que diu que en necessita una i per tant, que se la vol comprar. Problema: és una d'aquelles bicicletes susceptibles de ser robades en menys del que dura l'escuma d'una birra del Cata.

I trobo que cada dia que passa falta un dia menys per llegir la tesi i ser Doctor (doctor, jaja...). I trobo que els nervis encara no m'han atrapat ni s'han instal·lat massa a casa. Potser és que com que no hi paro... Trobo que m'hauria de començar a espavilar a preparar les diapos (el benaurat Pauapoin) i per això he hagut de negar-li a un Amic, amb totes les majúscules, que anem a l'Estartit aquest cap de setmana. I mira que en tindria ganes! Mira que hi aniria, eh?! Però ja se sap, per allò de la consciència tranquila, em convé quedar-me i començar (o millor dit, acabar!) amb la presentació. 3, 2, 1... I assajar-la. I estar tranqui. I repassar algun article o quelcom que no tingui clar (a aquestes alçades, vols dir?).

Ahir vam guanyar al futbol. I això sí que és tota una notícia. Una notícia per sí sola, sense més. "Ahir els Crispolls van vèncer a McFly, en un partit èpic". Resultat? 6-3. Ara miraré el Cugat.cat, a veure si el Maikel s'ha dignat a posar-ho en portada. Ens ho mereixem. 6-3. I a sobre, vaig marcar un gol, que això ja és la re-hòstia. Sí. Perdíem 2-0. Vaig marcar el 2-1. Ells es van acollonir força i vam estar a punt de marcar el 2-2 quan de sobte, una errada de la defensa i del porter (Picazo, què gran a la resta d'actuacions, però!) van posar el marcador 3-1. Així acabar la primera part. Bé, així, i amb un jugador d'ells expulsat per capullo (per parlar més del compte, podríem dir que es va auto-expulsar per a res, i tenint en compte la magnitud del seu coll i el seu cos, potser és que no volia còrrer més i preferia estar a la banqueta menjant Bollicaos, amb tot el respecte cap als Bollicaos), vam arribar al descans. La segona part, ja us dic, èpica. Vam marcar el 3-3, si no recordo malament, de falta xutada per un mestre Minuesa, en aquest cas, mon germà el Rafan. Brutal. I així, vam mantenir el resultat, en un partit força igualat, i amb un contrari força rabiós (val a dir, que 3 dels seus jugadors no paraven de bordar, cridar i queixar-se, la majoria de vegades injustificadament i d'altres, amb poca raó...) fins que va aparèixer el 4rt (golassu de Guillem, em sembla). I res, els hi van seguir, com el resultat final indica, el 5è i el 6è, obra de Sézar, the-one-and-only-player i diria que el 6è fou també de Guillem o Rafan. Nusé. Bé, finalment, destacar que l'Oliveres, Oli pels amics, va ser un home clau a la defensa, que no va deixar-ne passar ni una i que, de central, va aportar una seguretat i una visió de joc que, tot i ser habitual en ell, ahir fou espectaculà. El Puyol de l'equip. Com en Sézar és l'Iniesta i el Rafan el Messi. El Lupentain va fer força feina per una banda i tot i que no recordo si va marcar, i deixant de banda els primers 10 minuts en què encara deambulava un pèl somnolent, la resta del partit va estar força actiu. Un gran partit, Crispolls. Apa. Janiaprou de crònica futbolera. Però mira, fa gràcia, no ho havia fet mai això de relatar un partit, i menys un de nostru. Em sento com en Sergi Pàmies quan escriu sobre el fumbol, salvant les distàncies (en unitats Anys Llum), tant en tamany encefàlic com en eloqüència incisiva.

Finalment voldria fer esment a les últimes llegendes urbanes que he sentit a dir en els cercles en què em moc. Ull, n'hi ha algunes que no tenen des-per-di-ciu:

1) L'avió d'Air France que volava de Brasil a França va ser abduït per una nau extraterrestre.
2) Ramoncín és jurat d'OT.
3) Per escriure articles científics la gent fa servir un editor de text anomenat Làtex (i jo que pensava que era el material amb què feien els preservatius...).
4) John Lennon està viu i comparteix pis a Palma de Mallorca amb Patric Suais. Ha tret ja tres o quatre discos amb el pseudònim de Carlos Baute.
5) A l'Ana Obregón li van tornar a explotar els pits de silicona en un avió, però aquest cop va utilitzar les bossetes pels vòmits i tothom va resultar il·lès.
6) Robin Williams és guapo.
7) Florentino Pérez ha venut a Kakà per 23'43 euros + la cessió d'Aloïsio (per 3 anys) a l 'equip Eu te deu meu amor, boas tardes (equip de futbol 7 de la lliga nocturna local d'un poble de les afores de Sao Paulo).
8) Tanquen el Vinil.
9) Tanquen el Mesón.
10) Tanquen el Cata.
11) Tanquen Andorra, així, en general.

God Save The Queen!

Què li resta al Barça i què més esperem

2009-05-28T20:12:00.006+02:00

Títols que li resten a aquest Barça per guanyar:

1.- La Bundesliga

2.- La Premier League

3.- Una estrella Michelín

4.- El Tour de França

5.- Roland Garros

6.- Les 24h de Le Mans

7.- Eurovisión

8.- La roda sencera de Pasapalabra

9.- La última edició de La Isla

10.- Una discussió amb el Dr. House

Títols honorífics/mèrits que es mereix el Senyor Pep Guardiola:

1.- President de Catalunya

2.- Director General de Caixa Catalunya i "La Caixa"

3.- Premi Nobel de Literatura

4.- President de l'escala de veïns

5.- Santpedorenc de l'any

6.- Comensal de luxe a El Bulli, El Racó del Santamaria i el de la Ruscalleda

7.- Doctor Honoris Causa de la Universitat de Harvard, Massachussets

8.- Medalla d'Or al millor Caviar

9.- Que sigui Beatificat (Sant Guardiola cauria en 28 de Maig, ves quina cosa!)

10.- "Porque de mi anchoooa tu serás la reeeeeina, porqué de mi anchoa, tu serás la reeeeina!"

I el què esperem:

1.- Una portada del Gerard Piquè en pilotes a l'AS

2.- Una portada de la nòvia del Gerard Piquè en pilotes a l'AS, el Marca i el ABC

3.- Una portada de les amigues de la nòvia del Gerard Piquè en pilotes a l'AS, el Marca, l'ABC i El Mundo

4.- Una foto tamany DinA2 del cop de cap de Messi en el segon gol contra el Manchester

5.- Entrega per fascicles de les llàgrimes de ràbia de Cristano Ronaldo en potets de Cristall Svarowsky

6.- Unes paraules d'elogi de Maurinho cap a Guardiola i el Barça

7.- Que facin una pel·li sobre la vida de Guardiola amb Chuck Norris de protagonista

8.- Que el Laporta regali Porsche Carreres a tots els simpatitzants del Barça, i sobretot, als que tinguin un blog a l'adreça dels quals hi figuri la paraula "bròquil"

9.- Un llom amb formatge

10.- Que d'una vegada i per totes al Cata serveixin una birra decent, amb gas i a menys de 23ºC

Apa, era per salvar això del blog, que no escric ni que em paguin.

Siau, Lemurets meus.

Un oasi amb imant, una plàcida calma necessària

2009-05-10T23:10:00.003+02:00

Pensava escriure una crònica sobre el concert de Love of Lesbian d’ahir a l’Apolo, n’estava convençut. Ja m’hi posava. Però una visita a Ca La Mitall, sempre reconfortant i reveladora, m’ha fet canviar d’idea. Allà he llegit això: “voler emocions sense aturador potser és símptoma d’inconformisme?” (i després en venien d’altres de preguntes, com dic, reveladores, d’anàlisi sociològic fi, que no reproduiré perquè no se m’acusi de plagi, ja que reproduirïa el post sencer... brutal). La crònica dels LOL potser vindrà també, després o un altre dia.

Amb aquesta n’hi ha prou pel què vull dir. Voler emocions sense aturador = inconformisme. Sí, jo crec que sí. L’inconformisme davant la calma, la passivitat i el sedentarisme. Inconformisme davant la rutina, davant “el que està bé”, el que “s’ha de fer”, el que hi ha establert. Voler emocions sense aturador és símptoma d’estar viu, de sentir que el cor batega, que l’alè és calent i que s’accelera de vegades. “Masses emocions” diuen. Masses? Mai n’hi ha masses. I d'acord, moltes emocions, esgoten. Però d’això es tracta: d’esgotar-nos, tancar els ulls un segons, agafar alè, i tornar a arrencar a còrrer. Començar de nou. Emoció? No sé què fer-ne, de tanta. Corro massa, sóc un impacient. Necessito, a cada moment, a cada minut veure i viure emocions intenses, moments màgics o simplement, moments amb aquells qui m’estimo. I no sé si és per allò de “carpe diem, memento mori”, perquè el meu metabolisme està massa accelerat, o perquè realment m’agraden masses coses i em perdo corrent darrera una i altra (com deia Kerouac, sempre les mateixes cites, Yeral, sempre les mateixes...).

Si començo a còrrer ja no puc aturar-me. Vull que passin coses, moltes, quantes més millor, i a cada moment. Cada matí és com si naixés de nou i comencés de nou a conèixer-ho tot. Així, cada dia conec el cambrer que em posa el tallat, al mateix bar. Cada matí conec de nou els companys de laboratori. I la secretaria. I conec de nou el meu director de tesi. Cada dia conec els meus amics, i les meves amigues, quan els veig o hi parlo. I cada dia em conec de nou, a mi. I em trobo en els altres. Em conec en tots ells. Sóc de personalitat adictiva, i hiperactiva, diria, no puc frenar, no sé aturar-me, no sé aturar-ho. Vull que cada cop la cosa, qualsevol cosa, vagi més ràpid, corri. I a vegades cal calma. Cal una mica de paciència, d’aturador.

I quan trobo un moment plàcid, m’hi quedo. I n’he trobat un. He trobat un oasi enmig de tanta barbàrie, Mitall. I l’has de veure. No és cap il·lusió òptica, t’ho puc ben assegurar. És una aigua tan fresca, flors dels colors més vius que imaginis, és arbres fruiters, és la calma que em cal. És un oasi amb imant.

I vull còrrer i viure i veure i beure i prèmer i vèncer i sentir que l'Oasi també m'hi vol. Vull nits sense dormir. Vull infinits esmorzars més. I mots encreuats inacabats. Vull "amunts i avalls". I que cada dia comenci de nou. Que cada dia ens busquem sense trobar-nos i ens trobem sense buscar-nos. Vull concerts com els d'ahir (a poder ser, i si li plau a la organització, amb aire acondicionat o a l'aire lliure). I vull un “ahora sí, pienso quedarme hasta el fin”.

El cielu, avui

2009-05-03T17:43:00.008+02:00

T'he trobat a faltar moltes nits, avui.
La Bohèmia, 2.05.09

Com es pot explicar el cel? Com, des de dins, intentar descriure’l? Alguna vegada hi havia estat, em diuen, però ja ni ho recordava. No n’havia tingut notícies des de fa molt de temps. El cel, el cielu (quin gran nom per un bar musical, Manresans!), com m’agrada dir a mi, no és com aquests locals de moda que, no saps ni com, un cop visitats et visiten ells a tu en forma de newsletter o d’eterna i feixuga carteta-programa amb els espectacles de torn. I sembla que mai hagin de desaparèixer. No. El cel és un trocet de felicitat, petita i verd clar, lluminosa i càlida, que si t’atrapa ja no et deixa marxar. Et quedes a dins per sempre, encisat, escoltant les més belles melodïes. Però, això sí, o hi ets, o no hi ets. Un cop ets fora, tot és fosc. I quan un és dins no sap què dir, no sap com començar a parlar. Perquè tot és massa bonic. Hi ha massa llum i les pupil·les es contrauen per intentar paliar tanta claror. Somio? Sóc cec? Camino per sobre dels núvols o només és la il·lusió de ser-hi que m’ha atrapat? No ho sé. Perquè normalment no sabem res. I aquesta és una altra peculiaritat del cielu. Moltes vegades hi som i ni ho sabem. I és quan en sortim, malparats, malferits, maltractats, esbroncats i convalescents, que ens n’adonem. I llavors pensem: perquè no n’he gaudit, un cop hi era? Eres cec. No hi veies.

Des d’aquí dalt tot és veu molt petit. Tot és insignificant. Tot menys el núvol que em duu amunt i avall. Tot és deliberadament fugaç, banal i absurd. Tot menys el trocet de cielu que ella em dóna, avui.

És preciosa. O percoias, segons un amic meu que és dislèxic ("Disléxicos del mundo, uníso"). Jo sé que és preciosa. Ell diu que percoias. I en això no ens posarem d’acord. Va aparèixer del no-res, d’un concert i una anécdota, d’una tornada en cotxe, d’una cosina que em coneix com un germà i insisteix. Va nèixer en una nit de flors, amb la primavera. Com no podia ser d'altra manera. I d’unes cerveses, només dues, jo, embadalit, que s’allarguen fins a ben entrada la mitjanit (he rebut una carta de la Damm, estan preocupats per la davallada del consum en un servidor), i d’unes partides a pòker, i uns roms amb cola, i una caminada a casa, i unes cames grau 6,5 a l’escala de Richter que mostraven encís. I d’un oblidar-se de tot: de la tesi, del futbol, de Muchachada… Jo veia que els seus ulls vius i expressius em parlaven, que em deien coses, i no vaig poder evitar-ho, els meus van començar a parlar. El que no sabia, és que un cop has contestat als seus ulls, ja hi ets, no s’hi pot fer res. Ja hi has caigut. I aquí estic, en plena llum, en un mar de plàcida calma que m’acarona, m’encisa i em fa feliç. Aquí sóc, ben bé no sé on, però de ben segur que això, sigui el què sigui, rau en algún racó del cielu que tan busquem, a vegades. Ahir, al cielu, vam fer un vers junts. No sé si el vaig dir jo o ella. Potser jo, però tan és, ara. Em sembla que el vaig dir incitat per unes paraules seves. Tot i que no sé ben bé com va sorgir. Però és ella qui se n’enrecordava, avui. Hem quedat que amb els beneficis del mateix, anem a mitjes: 50-50. Ella, bona negociadora, volia un 60-40, però m'hi he negat. Diu així: “T’he trobat a faltar moltes nits, avui”. I és que és això. La he trobat a faltar, tot i no sent-hi, moltes nits abans de conèixer-la. Ahir, en un moment de la nit, vaig trobar-la a faltar estant allà amb mi, on fóssim. Perquè vaig sentir que totes les nits que havíem passat separats fins aquell instant, potser no havien existit. No eren. “Exagerat” –diran alguns-. “Agosarat” -constataran d’altres-. “Romàntic empedernit, atontat” -peyorativitzaran uns tercers-. El que vulgueu. Però potser començo a ser, avui. Sigui com sigui, l’encís ja és dins i prem, com la nit, ulls vigilants de cobrellit, i viatja coll amunt, trencant el son, bramant un temps, cercant un bri d’alè de mel que digui “rai, ja sóc aquí!”. Recòndit, he trobat l’encís, un lloc sense la tempesta habitual, sense els designis infructuosos de la luxúria més barruera i absurda, fugaç. He trobat la seva, una mà tan càlida... I a estones sembla que volguem escapar-nos l’un de l’altre, com fent-nos creure que no passa res, que tot està controlat, que som amos i senyors del nostre designi. I ens demanem calma. Demanen calma des de la organització. Però és que no hi ha cap pressa. Ningú vol còrrer, enlloc. I sé que hi ha quelcom que està escrit. Perquè vaig saber que podríem no haver-nos conegut mai. I ens hem conegut. Només per això, i perquè tinc por, m’arrisco a jugar a fer-la feliç. I perquè m'agrada, i m'atrau. Molt. I no sé si en sabré, no ho sé, encara. Però ho vull. I aposto. Com en aquella nit m’ho jugava tot a una parella de tresos o a un dos de cors. Te’n recordes? All in!

I no cal res més. No cal dir res. És tan fàcil aquest joc, tan plàcid...

"Prefiero un lunar de tu espalda a la pinacoteca nacional" que diria Serrat.

Camina a un pam de terra. Sap volar. Vola. Vola i t’enlaira amb el seu 22 de peu cap al cielu que us deia abans. I no hi ha res a fer. Per més que un intenti escapar, sempre acaba aixecant-se (i aixecant-me!) dos pams de terra, a poc a poc, lent comme un rêve. I jo, com en un rêve, no puc fer més que deixar-me endur, entusiasmat per les seves mans. Ara espero, impacient, una altra petita dosi d’aquesta, la seva dopamina onírica... Tinc el 112 marcat i el telèfon en mà... Si trigo massa la síndrome d’abstinència em podria matar...

Un petó d'il·lusió, de trocet de cielu.

P.D. Sento no haver escrit fa tant de temps, estimat Bròquil. Ja saps, la tesi. No m’ho tinguis en compte. I a més, i d’això en fa uns quants dies, setmanes... al cielu no hi ha ordinadors, ni tan sols llàpis i paper... i acabo de baixar a la terra un moment, a fer un mos, però ara pujo un altre cop, si Sant Pere ja s’ha llevat de la “sesta”. Recòndit, estava trobant-me en algú. I bé que potser m’hi quedi un temps. Ara m’hi quedaria tota la vida. Avui.

Vigilia de dumenge astromàntic

2009-03-29T01:43:00.004+01:00

És tard i vol ploure (segurament he començat més de dos i més de tres posts així, però què hi farem i a més, avui sí que s'ho val...) i aquí estic intentant sortir d'una petita crisi broquil·liana, blocaire o com li vulgueu dir. La tesi, diria, és la tesi que no em deixa fer res més... però bé que em deixa sortir de festa i acabar com "les cabres de l'Àfrica" un dijous i un divendres a la nit (que em faran membre honorífic del Bohèmia, a aquest pas) i bé que em deixa anar amunt i avall tot el dia, i bé que em deixa dinar unes exquisites tapes a l'Inopia amb els papes.

La veritat és que no tinc massa a dir, a part de les sempre optimistes reflexions absurdes d'un servidor de vostès. Avui estic optimista per un amic, gairebé tan optimista com aquell que cau d'un cinquè pis i quan va pel tercer pensa "doncs no vaig tant malament, fins ara...". Sí, perquè en els ulls d'ella, vaig llegir coses. I no diré noms. I no donaré més pistes, que ja he parlat massa. I optimista i engrescat amb "lo" nou de Love of Lesbian. I optimista i engrescat perquè em crec capaç (fins i tot sabent que potser no podrà ser) d'acabar la tesi a temps per a ser corregida i dipositada a temps per llegir al Juny... D'il·lusions es viu, diuen.

Doncs això, que avui estic il·lusionat amb petites coses que passen i fins i tot amb les que no passen, perquè si no han passat fins ara, és que encara han de passar.

Banda sonora recomanada per llegir el post o per llegir el diari o el què us doni la gana:

Vos estim a tots igual. No t'enyoro. Common people. Domingo Astromántico. Niña imantada.

Què, com s'us ha quedat el cos?? Brutals aquests Lesbians... i la Zahara aquesta, tot i que a l'inici té un moment rabiós a més no poder, si el superes t'acaba encisant (destaco minut 2.33h, roçant l'orgasme... musicalment parlant, es clar... gairebé roça la meva musa Sílvia Pérez...).

I ara me n'adono que és més tard del què em pensava, que hauria d'haver canviat l'hora fa una estona, ja, que són les 3h!

I res, només saludar a tots els meus admirats lectors, a totes les meves estimades lectrius i dir-vos que sí, que el Bròquil torna, que només ha estat un recès i que el Sinalefa'm s'activarà, sí o sí.

I que me'n vaig a Amsterdam a un congrés on he de fer una presentació oral el dia 15 d'Abril, i no m'hi feu pensar massa que em cago. I després veuré els canals i pensaré en Jacques Brel cantant "Dans le port d'Amsterdam...". I vindrà l'Andreu i l'Àlex i ens beurem els canals, i llàstima que el Lluís i l'Ona no puguin venir. I potser fumarem alguna cigarreta, que es veu que tenen molt bon tabac per allà dalt.

I amunt i avall anar-hi anant. I reprendré (que ja toca) l'experimental, i seré bon nen, no sortiré tant (jaja...) i dormiré 7h un dia.

Demà és dumenge. Sí, amb du, que no amb dur.

Gràcis.

Cortázar: "te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí"

2009-02-12T23:59:00.009+01:00

A un minut perquè acabi (sempre apurant...) el dia que fa 25 anys de la mort de Cortàzar, el gran cronopi, l'escriptor total, el del somni i la vigilia, el d'una de les millors noveles (per dir-li així) que he llegit mai, la infinita Rayuela, llibre que es mereix ser col·leccionat com La Marlene m'incità, en diversos idiomes -el d'idioma lila t'espera!-, llibre que s'ha de llegir 23 vegades, una del dret, l'altra del revés, una marxa enrera, l'altra a 230 km/h, l'altra a 20 km/h, l'altra somniant, l'altra amb el ulls tancats i l'altra amb el sentit de l'olfacte, em disposo a fer-li un humil homentatge, o simplement a dir, a parlar sobre ell, una estona.

(Inici de Rayuela en alemany, la lila: Ob ich die Maga finden bürde?).

L'homenatge, de fet, absurd i simbòlic, i digueu-me "capullo" o el què us passi pel cap, si voleu, l'he fet aquesta tarda. M'explico: empès pel post de la ja citada Marlene al seu Àrtic, i sorprès per ser un dels pocs contes de l'autor que no havia llegit, he buscat en aquest món internàutic, ajudat per l'incansable Gugel, el conte "Acefalia" del mestre. No sé en quin llibre deu ser, no sé res (jo us ho buscaré o li preguntaré a la Veïna) però la qüestió és que l'he trobat, en JPG, que ja té tela la cosa, i l'he imprès, fent-ne de l'ordre de 50-60 còpies i me l'he endut al Cata -el bar mític de l'estació de Sant Cagat on es troba la flor i nata del joven i del no-tan-jovent- per a repartir-lo, que és ben curt -he pensat-, i la gent, ni que sigui per curiositat, el llegirà. Doncs dit i fet. Tots repartits. Espero que algún dels receptors n'hagi gaudit i l'hagi incitat a llegir alguna cosa més d'ell, un Cortàzar que es mereixia un homenatge una mica millor. És un bon conte, aquest Acefalia. A la tele-di-merda no sé si han dit massa res, i encara estic pendent de mirar els diaris digitals per veure si n'ha sortit alguna cosa més, però tan és, jo ja l'he homenatjat, humil i senzillament.

Cortàzar, el de Historias de Cronopios y Famas, el de 62, modelo para armar, el de Las armas secretas, La vuelta al día en ochenta mundos, el de Final del juego, i la gran Rayuela (que no em cansaré, no!) i sobretot el de tants imprescindibles contes. Llegint Axolotl, vaig creure que era un peix per tornar a ser un home en qüestió de milisegons i al minut, estar dins una peixera, nedant, altre cop. Amb La carícia más profunda vaig patir una angoixa delirant, m'enfonsava amb el protagonista, molt endins. Amb Torito, i mira que en general sóc bastant reaci a aquest tipus d'esports basats únicament en la violència física- vaig estimar la boxa, i m'hi vaig avessar! (en el conte, entengui's). Amb El otro cielo, vaig plorar (i ara no sé ben bé el perquè, però l'Elena el té, que li vaig donar, i potser m'ho podrà explicar...). Amb Continuidad de los parques, no sabia si llegir el següent conte o tornar a començar-lo, per petit, per gustós, per intrigant. Amb El Perseguidor, que dec haver llegir 324 vegades (i no descarto llegir quan acabi aquest post, una altra vegada), vaig estimar Charlie Parker, el be-bop i el jazz en general més que mai ho havia fet... o va ser a partir d'aquest conte que m'hi vaig aficionar??

I aquest és l'exemple més clar de la meva passió i admiració per Cortàzar, no sé ben bé quan comença. No ho sé. Recordo que el primer llibre que vaig tenir a les mans va ser "Los relatos (3) Pasajes", el tercer volum de contes que Alianza Editorial editava als anys 80. Les reedicions dels 90, no són el mateix... no ens enganyem. Ara el tinc entre les mans i l'oloro i el miro, i l'obro i el tanco i em porta a aquella època. I sento petits calfreds. Sí, fetitxisme, si voleu, però del sa (si és que n'hi ha de sans). Però, i això sí, el que no oblidaré mai a la vida, va ser el Nadal de l'any ves a saber quan, quan jo tindria ves a saber quants anys però que no gaires més de 18, quan una veïna (gràcies Paqui, encara recordo aquell moment!), amb qui acostumàvem a fer regals de Reis, em va obsequiar, quan ja no l'esperava perquè a casa no "havia caigut", amb una edició, LA edició de Rayuela a Cátedra (Letras Hispanicas). Tan cuidada, tan detallada (amb aquells peus de pàgina, més que imprescindibles, en la majoria de casos per un servidor, menys quan parlen de músics de jazz, i tot i així...), tan compacta, tan elegant (el negre de la portada i el dibuix, gairebé invisible, a llapis de color de la portada, són d'un bon gust)... i potser m'estic excedint, perquè no és la millor edició del món, però és la meva, la que vaig FER MEVA. La que vaig Viure jo.

No sé què més dir, perquè no pararia, i em fliparia i diria coses que, afortunadament, encara no sé ni conec de Cortàzar i em ficaria en terreny aliè. Perquè em queda molt per llegir d'ell, perquè hi ha molts llibres que no tinc, perquè aviat sortirà un llibre amb un munt de textos inèdits (amb candeletes, l'esperem alguns). Perquè això, saber que encara puc llegir-lo, o rellegir-lo milers de vegades. I diria coses com que després de llegir Rayuela, puc dir que he estat a París, que he passejat pels seus carrers, que he pres cafè en els seus cafès, que he menjat i begut en els seus restaurants, i que he viscut el jazz i la vida dels anys 60 parisencs a la vora del Senna...

Per no parlar de sentir-lo llegir un conte seu, amb aquelles erres tipus Tries, o de quantes vegades debem haver vist amb el Míguel, la mítica entrevista amb el crack Joaquín Soler Serrano a TVE l'any 1977... Aquí està! Si no la heu vist us la recomano! I si la heu vist, encara més!

I m'ha encanta l'anècdota que Juan Cruz explica en el seu article a El País:

Cortázar se había detenido a escuchar un concierto de una joven que cantaba como Joan Baezen el barrio gótico de la Ciudad Condal. Escondido en la oscuridad de la calle, harto de que le abordaran para tener su autógrafo, este hombre de casi dos metros se vio asaltado por un joven que le ofreció una torta.

- Julio, toma un pedazo, le dijo el chico.

Cortázar se hizo a un lado; era, desde que fue un chiquillo, un hombre tímido; no le gustaban las fiestas ni los saraos literarios; Hasta que se convenció de que debía tomarlo. Y le dijo al chico:
- Muchas gracias por acercarte y convidarme.
Fue entonces cuando el joven le dijo a Julio Cortázar lo que muchos de los que le leímos le hubiéramos dicho en ese sitio o en el limbo si existiera y fuera el sitio donde ahora estuviera mirando:

- "Pero, escucha, te di muy poco comparado con lo que tú me diste a mí."

Julio le dijo: "No digas eso, no digas eso" (...) "Y nos abrazamos y él se alejó. Bien, cosas como éstas son las mejores recompensas de mi trabajo como escritor. Que un muchacho o una chica se acerquen a hablarme y a ofrecerme un pedazo de torta, es maravilloso. Así vale la pena el trabajo de escribir".

I ho reconec tinc un "Cortázar sin barba" (una biografia que el Míguel ja ha llegit) pendent... i fa massa temps. Avui començo.

I aquest any aniré a París.

Un llamàntol de l'esbart dansaire, una llamàntola que fa Yoga i Taichí

2009-02-09T01:50:00.005+01:00

Estanislau Verdet, 31 de Gener del 2009
Sala Apolo 1, Barcelona, Barcelonès

Va arribar tard, plovia. Contràriament al què havia pensat, no va ser massa difícil accedir al local i retirar l'entrada. 0% de cues. Com que no trobava a ningú, i la blogger de Lleida amb qui també s'havia de trobar, era ja dins la sala, va decidir que no, que prendria una canya ràpida en un bar del voltant. En qüestió de 6 minuts era 1.75 euros més pobre, i 25 ml. més birra. Bé. Al bar, i com venia sent habitual en els últims mesos, es va enamorar per primera vegada aquella nit. La va veure allà asseguda, amb una clara i tres amics (o eren dos?). Siau, siau - pensà.

Sortint del bar, va trucar a l'amic GG, qui havia de ser per allà a la vora. Estava arribant. Mentre esperava es va fixar en un grup de dues noies, una de més alta, que somreia, i un noi, amb cara de simpàtic. L'altra noia parlava per telèfon: era menuda, morena i bonica. Va parar l'oïda, deia quelcom sobre algú a qui no coneixia directament però a qui creia reconèixer. Seria ell? Va pensar-ho però va descartar la idea per ser massa egocèntrica. Als 2 minuts, el noi de cara simpàtic, li preguntava: "ets el Gerard?". I ell que es quedava força sorprès, perquè no coneixia a cap dels tres. Va lligar caps quan el GG i la Reich van arribar. Eren dues amigues i un amic seu, que venien al concert de n'Estanislau. Llavors aparegué en Xexu. Cap-dins-doncs.

El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per desconegudes), i altres divertides/festives i transgressores. Correcte. Un concert correcte. I un Gran Himne. Una cervesa. I un gintònic massa cart i servit amb força desgana (va haver de suplicar-li llimona al barman de genolls...). No, no entenia el fanatisme exacerbat de certs llamàntols. Com a broma, valgui. Com a filosofia de vida? Prau. Ara, cadascú és lliure d'ocupar el temps amb el què vulgui. Ell ho feia habitualment amb Muchachada Nui o Faemino y Cansado, cosa que algunes ànimes despreciables, titllaven de "dolents". Si un no té sentit de l'humor, no en té, i ja està. No es pot comprar.

El nostre protagonista, que peca d'imbècil en certes ocasions (ocasions que, certament, són cada vegada més freqüents) va anar lligant caps, quan, entre cançó i cançó, les mans corrien per esquenes alienes. El noi simpàtic acariciaba tímidament la noia menuda i morena. "Bé", pensava, "jo també acaricio a les meves amigues, són bons amics, segurament...". Il·lús. Tan era. El fet d'haver-la conegut era, en sí, tot un plaer. Perquè, ho he de dir, hi havia un gest en el seu rostre que li recordava a algú de qui sí que havia estar enamorat (recomanació "gafa aire": entengui's que, arribat aquest punt del relat on ens estem posant reflexius i melodramàtics, i, destaqui's que està marcat en negreta, aquest "enamorat" no és sinònim de l'enamorat del primer paràgraf, que esdevé una paraula potser massa frívola per denominar el sentiment impulsiu i neandertalis de copular que hom sent quan veu una noia que està de bon v/beure), bojament, i només per això, i, parlem clar, perquè era menuda, morena i bonica, no podia treure-li l'ull del damunt. Ara, això sí, màxim respecte pel nòvio, amic-especial, rollo-raru de la noia menuda: mai el deixaria tetraplègic, seria una mort ràpida i indolora.

(Nota: Benvolgut Pere, si llegeixes això, pensa que és pura ficció -que no fricció- i que res del que aquí hi diu ho pensa la meva persona, sinó el Yeral. A més, és prou conegut pels Broquil·lians de pro, que en Yeral és un fanàtic de la ironia-festiva-"non-grata" i de la hiperbòlica visió dels sentiments, especialment, quan es tracta de sentiments envers el sexe femení. Eh, Bròquil?).

Va acabar el concert i van sortir a deambular pel Raval, sota la pluja, fins que, afamats van acabar arribant a Capadòcia, en plena capital Catalana. Redéu. Percentatge d'oxígen en l'ambient: 4%. Llum més aviat tènue. El millor canal musical de la Russia Putiniana en un volum força imperceptible. Un-es-pec-ta-cle. A més, acudits lamentables (sobretot de part del nostre protagonista, l'Imbècil Integral Major) suposo que en part, sorgits sobretot de la falta d'oxígen al Sistema Nerviós Central. (Véase "Doctor, doctor, voy a perder el ojo??" "Hombre, yo se lo he embolicado bien"). Llavors, l'hecatombe: ja era aquí l'Amic Tomàtec. Ja hi eren tots.

Risls. Més cerveses calentes i la Txari i el Gerhart que s'unien a la festa. Per fi el coneixia aquest peça de'n Gerhart. Un altre plaer. Seguidament, i amb els ànims ja força enlairats per l'alcohol que començava a còrrer per les artèries, vam anar a petar a un dels locals nocturns més freaks de tots l'escena Ravalera. Sajerau. Doncs això. Bar Aurora. Ull viu! Atenció. Bar cutre, amb parets i barra cutre, amb llums cutres, amb sofàs i cadires cutres, on hi va però, gent guai. I el més bo, un DJ cutre (punxant Alaska, Mecano i demés hits incommensurables i projectant unes imatges lamentables en una paret lamentable), això sí, amb un Mac. Queda tan fashion punxar Alaska amb un Mac, tan glamurós...

Llavors en Matti, amic alemany, superior a la mitjana, crack dins dels cracks, va arribar al Aurora. I entre el Tomàtec, el Matti i un ell, la cosa ja no hi havia qui la parés. I així fou: ningú la va parar. Només van parar de moure els malucs quan, a les 3 i pico, van tancar les portes i van fer fora tothom del bart. A l'ambient es desitjava el "Somebody told me" de The Killers, i les cerveses dels Pakis, només eren el preàmbul del que havia de succeir: més festa. Sortint del Aurora doncs, van perdre una quants adeptes, per no dir tots: la noia morena menuda, el seu "manso" udolador, el Xexu, la Txari, el Gerhart, marxaven, ja en tenien prou i més si cap DJ del país és dignava a punxar-los "Somebody told me". En Tomàtec, en Matti i el nostre protagonista broquil·lià, doncs, en un estat força lamentable, van encaminar-se cap a la Plaça del Rei quan el Matti va fer un pensament i decidí que amb els tres gintònic que duia en vena i per l'hora qu'era, ja n'havia tingut prou. Als altres dos els va faltar temps per entrar al Karma, pagant una pasterada per quedar embutits i completament sords en un local massa aglomerat i poc respectuós amb els refredats (-34ºC). Cristu de tiquets de consumició, dos gintònics forçadíssims (gairebé ingerits amb embut) i una tornada caòtica, càustica i crítica: després de 30 minuts a la intempèrie, passant un fred considerable esperant un nit bus que no arribava, van adonar-se'n que no és que no arribés, és que no n'hi havia perquè aviat sortia el primer tren cap a Sant Cugat. I això van fer. Van agafar el tren, i l'endemà fou un altre dia.

Manel, 7 de Febrer del 2009

Faktoria d'Arts de la Rasa, Terrassa, Vallès Occidental

Nervis. Nervis però no pas pel concert. Nervis de l'exagerada dosi de cafeïna que duia a sobre. Va arribar al bar la Unió, dirigit ininteligiblement per xinesos de totes les estatures, amb nervis i poca pressa. Ja anava tard, com de costum. Allà hi eren ja la cosina, que es queixava i amb raó, gent del ràdio, Gimeno inclòs (fan incondicional i malaltís d'Antònia Font i tot allò que soni similar, sigui afí o hagi escoltat alguns dels membres de la banda o els seus avantpassats), i una noia sense swing que viu amb la cosina en qüestió i amb qui són molt amigues. La cervesa va calmar una mica els nervis. Van parlar del Facebook, dels blogs i del que algú, irònicament i envejosa, anomenava Cibernòvies. Presses. Van arribar les presses. Eren les 22.15h i esperaven, embutits al cotxassu del Gimeno (moltes gràcies pel viatget!!), a la cantonada del carrer de la Unió a que unes noies desaparquessin i se situessin darrera per seguir-los. Túnels. Terrassa. 0% de places per aparcar. Està clar: pàrking.

Amb l'emoció que es respirava a l'ambient i la cuassa que hi havia a la porta, n'hi havia prou per esbrinar que allà hi havia un concert, i que no n'era un de qualsevol. No serà tant, va pensar. I sí que era tant. Un excessiu públic i un fanatisme, idèntic però d'un altre color, al dels llamàntols en zel de l'Estanislau, van sorprendre el nostre protagonista, molt incondicional de "Els guapos són els raros" o de "Ai, Dolors" però una mica incrèdul davant de tant furor. Bé, tan era. Cerveseta, per acabar de calmar l'histèria nerviosa cafeïnica i unes trucades amb la noia morena menuda, que, acudia a la cita amb el seu "rollo raru". Es van trobar (gràcies, tot sigui dit, a que un bon home, alt com un Sant Pau, allargà el braç i mostrà el mòbil del protagonista, més aviat xaparraet). Era just abans que comencés el concert i van intercanviar-se uns somriures còmplices i uns petons sincers. Tot començava a ser fàcil.

El concert va transcòrrer sense incidències destacables, amb monòlegs previsibles i cançons, unes avorridotes (per monòtones, per repetides, per feixugues) però d'altres molt engrescadores i eloqüents. Bo. Un bon concert. El punt fosc del concert fou quan el protagonista, dirigint-se a la barra passant entre una multitut infinita, va sentir que cantaven la seva cançó -seva i d'ella, la noia sense swing-: era "Els guapos són els raros" que tant li agradava, sobretot lletrísticament parlant. S'havia quedat sense el gaudi de viure-la plegats, amb cosina inclosa. Així doncs, demanaria un gintònic i se'l vessaria pel damunt, com a penitència. Al tornar a la posició inicial, aprop de l'escenari, el concert prenia més força. El punt àlgid va arribar amb la participació del públic per a cantar allò de "Ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí", l'himne particular. Jo prefereixo Pla Quinquenal, què voleu que us digui. Ara, el millor espontàni, el noi que pujà i cantà: "Jo sóc de l'esbart dansaire, ella fa Yoga i Taichí, ens ha costat déu i ajuda, arribar fins aquí". Dit això, i anant per feina, que és tard i vol ploure, destacar la magnífica adaptació del "My hips don't lie" de Shakira i una correcta versió del "Common People" de Pulp, però, quant a la segona, això sí, massa lenta i musicalment una mica pobre. Es clar, a Pulp ningú toca l'Ukelele. Però ull. No em malinterpretin. Molt bé, eh? Que tinc el discu i tot, cullons.

La nit va continuar per rius de gintònic, ginlemon, gin-el-que-caigui-al-got. A aquelles hores ja era pura ginebra i poc equilibri. Molta líbido. I déu ni do els balls que es marcava, encara. Tenia alè, tot i que poc, i molt menys que uns anys enrera. La música era força correcte. Sonà Pulp, sonà l'estimat/esperat però no escoltat per la noia morena menuda i el seu "rollo" udolador "Somebody told me", sonà Antònia Font (quan el Gimeno entrà en estat de shock) i en general, bona música (pop-rock, entengui's, que de Marvin Gaye o Eric Doplhy no en van posar pas cap...). La companyia era més agradable. La cosina fugí, amb un atac de nostàlgia. L'aniversari de qui, Helena? A més, per allà apareixien la Cora i el Luigi, dos amics de Sant Cugat a qui no esperava veure per aquelles contrades i amb qui va gaudir de la dansa i del tequila. Molt agradable "retrobada".

Tàctiques. Estrategies. Mirades. Elogis. Sense anar més lluny, al nostre protagonista, unes noies, el van etiquetar com el millor ballarí del local. Modèstia apart, potser era cert i tot. Flipao. Masses objectius. Massa dispersió. I una noia sense swing que seguia amb la dèria d'una veu. La seva. I era una arma massa fàcil, massa trobadora i torbadora, i el problema, massa difícil d'obviar. Amb la música a aquells volums necessariament va haver de parlar-li a cau d'orella i aquell va ser l'encert concupiscent, la dopamina més plaent per una oïda sensible i malaltissa d'un matís. L'alcohol, el timbre, les ganes, l'ambient, la nit i una atracció desmesurada d'ell cap a ella, avui encara incrèdula, van fer la resta. Una resta caòtica i massa efímera. No sabia massa bé on era. Fugaç. Un plaer fugaç. Com fugaços eren els cubates i els xarrups de tequila dolent que el Luigi li oferia. Fugaç, com la tornada en cotxe -gràcies Marta!-. Fugaç com les estrelles aquelles que diuen que cauen del cel, il·luminant-lo i que, si les veus, i estàs a temps, i téns una ment àgil, et concedeixen un desig.

El meu desig és que tot continui igual: que tot segueixi movent-se. Si pot ser a ritme de guaguancó. Que és del ball d'on surten les coses bones. I del no-swing!

Siau, pardalets meus.

Noia morena i menuda: un obsequi per tu.

P.D. Això sí, necessito una dosi de jazz frenètic -Atomic a Girona!!-, de We Are Standard en directe o de Love of Lesbian en vena. Totes les protagonistes d'aquestes dues cròniques, lamentable i esbiaixadament explicades, esteu convidades...

Anunci Lefístic

2009-02-02T01:06:00.004+01:00

Bròquil, enceto un nou blog, per parlar única i exclusivament de l'Amor amb majúscules i en cursiva -que, ben mirat, és el que faig aquí-, al què li dono, aproximadament, catorze hores de vida. Tretze i mitja, va.

Tinc un post a mig escriure per tu, Broquil·let meu, que sé que estàs una mica pansit, però em fa mandra acabar-lo ara, perquè és tart i plau.

Demà te'n dic alguna cosa, eh? Mentrestant Sinalefa'm, i sinalefa a tothom. Sinalefem-nos, que així serem feliços de la hòstia.

Siau, pardal.

Yes, Weekend!

2009-01-21T20:54:00.006+01:00

Es rumoreja que un negre, amb la respectiva dona negre i filles negres, a entrat a la Casa Blanca, cosa que en sí mateixa, ja és un contrasentit. Casa Blanca. Ho diu el nom. Mai hi havia hagut un president negre als EUA. Però és que com ve va dir el propi Hussein Obama (m'agrada dir-li Hussein, és el seu cognom ves...) en el seu discurs JA com a president fa 60 anys el seu pare (que deuria ser negre i a qui no vaig tenir el gust de conèixer) no hagués tingut taula en un restaurant, i ahir era ell, Obama, per a fer un dels juraments més sagrats. I sí, s'ha creat una expectació de la hòstia, i sembla que amb ell, arribi la panacea del món. I tothom sap que no és així, que potser no canviarà tant, o res, però si més no, el fet de que Bush fugi del govern, que se'n torni al seu ranxo a Texas i torni a sodomitzar vaques i a beure bourbon a totes hores, veient comèdies romàntiques, i mantant-se a palles pensant en la invasió d'Irak, ja és prou. Jo estic content, ho he de dir. No estic eufòric, perquè si més no, està lluny el paio. I el país. Però, vulguis o no, ens afecta, d'una manera o altra. Que en el seu programa de govern tingui previst (tot i que vagi per llarg tot i havent ja mogut algun fil...) tancar Guantànamo, ja és una raó més que suficient per votar-lo i perquè sigui president. Però si sumes que és un home d'esperança, de ganes, i d'il·lusió pel canvi que suposa rellevar al pitjor presdent de la història dels EUA (ara m'he fet una mica de ràbia, rollo, sóc en Basses des que és corresponsal de TV3 a "Washingten"), doncs més. Mola. L'Obama mola. Pel que ha despertat. Pel què desperta. Per com ha fet tornar la il·lusió (sigui pel què sigui) a la població dels EUA (sobretot les minories) i de la del món. I sé que estic fent un text més típic impossible, que ralla, que ja-l'hem-sentit, fàcil, però és que és això el que penso. Que sí, que és un canvi. Perquè imagineu que ara hi hagués el McCain i la Palin al govern dels EUA. Només per un moment. Imagineu-vos-ho! Ho heu fet? Jo no, perquè empitjoraria el meu estómac. Hòstia, un ex-veterà de guerra, mig lisiat, amb cara de llangardaix, pàlid estètica Iniesta, tirant cap a conservador (perquè després de Bush, s'ha de dir això)... Passo.

Ara bé, i això sí, el món està fatal. Tot està fatal. Ells estan fatal. Nosaltres estem fatal. I per això, potser perquè les coses no poden anar pitjor, en general, i pel fet de què ell només té paraules d'esperança, l'amic Obama esdevé una major il·lusió i desperta tanta eufòria i ha fet vessar tantes llàgrimes. Veurem què passa amb Rússia, amb Cuba i amb els països llatinoamericans. Veurem què passa amb l'Irak, l'Afganistan i Guantànamo (essent negre..., quin marró que li han deixat!). Veurem què passa amb les minories de les què parlava en el seu discurs. Veurem què pot donar, de tot allò que diu. Veurem si és tan Marthin Lutter King "como lo pintan". Jo hi tinc posades certes esperances, què voleu que us digui, digueu-me il·lús, dins aquesta democràcia a vegades decrèpita i enganyosa, dins aquest capitalisme extrem i aquest sistema de consum exacerbat... és una bona notícia. Ich bin gluckglich!

Per cert, al Bono, l'Alejandro i el Bruce els podrien donar bastant pel... Mentre que m'encanta que l'Aretha Franklin o l'Stevie Wonder hi fossin, com a mínim, així ens acompanyarà una mica de bona música (amb respecte pels admiradors dels lamentables U2, el previsible Sanz i el plasta del Springsteen).

I res, això, que Yes, Weekend! (que és el que realment importa... el proper Weekend! Eh, Mitall?).

2x1: Propòsits pel 2009 i Carta als Reis Mags d’Orient

2009-01-05T01:02:00.005+01:00

Els propòsits per aquest 2009 són tres i ben senzilles:

1.- Més cultura en forma de concerts, teatre i literatura. Menys en forma d'alcohol en excès a hores laborables, karaoke-càustic i programes brossa tipus "El juego de tu vida" (a qui per cert, dec un post).

2.- Més pragmatisme, sense deixar els somnis i l’anhel, tenir realitats més palpables.

3.- Més egoïsme, més “pensar en mí” i no tan desviure’s pels altres (tot i que això no serà tareia fácil…). Diu la mama que "en català dues vegades bo és bobo".

I es clar, com diu la dita, ben nostra: "Salut, feina i un bon forat on posar-hi l'eina".

Als estimats Reis Mags d'Orient els demano:

1.- Que aviat acceptin el paper que hi ha "submitted" al JPET i que la tesi avanci, imparable!

2.- Menys estrés, més clients dels “bons” i dels tranquils, més música, cinema i tenis pel papa.

3.- Més Estartits, passejos i sopars tranquils, més diàleg i tot l'amor que ella es mereix per la millor mama del món.

4.- Un retorn plàcid i profitós a Shangai pel Ferrandis i uns mesos fugaços i intensos per la Yis aquí.

5.- Uns òssos més forts i menys dolorosos per les Iaies, i esperança i il·lusió per cada dia.

6.- No buscar, deixar de fer-ho, i llavors trobar (eh, Aleix?)

7.- Un viatge més enllà de Montcada i Reixac-Manresa.

8.- La cinquena temporada de Gaus (àlies House) a Cuatro (Què fàcil aquest…).

9.- Que toqui més -música entengui’s-, i que fem un grup de nom absurd i impronunciable amb el Dani Daniel i el Uri… (De somnis es viu, també).

10.- Que si li torno a escriure a la meva musa musical un mail elogiós i sincer, em contesti.

11.- Conèixer l’Ararat (ara sí que m’has de passar un tanto).

12.- Més Mingus B. Formentor i els seu Discòlic, més Ràdio3, més Minories Absolutes, més APMs, més Padre de Familia, més Little Britain, més Muchachada Nui, més ràdio i tele (n’hi ha?) de les que valen la pena.

13.- Un petó sincer d’Amistat de/per qui he escrit tant.

Sé que demano molt, però m’he portat força bé, i en la vostra condició de Mags, algunes de les coses d’aquí no us costaràn massa…

Gràcies reis!

Yours sincerely,

Yeral, the tiny dancer

Indifférence (o l'amor que s'amaga)

2008-12-24T18:21:00.009+01:00

Sona Indifférence interpretada per Richard Galliano i el seu Quartet... O és la cadena del vàter del pis de dalt??

Sento que quelcom dins meu, alleugerida i suaument, em recorre l'estómac, i que em cremen els ulls quan parlo amb ella i em cita el seu amiguet... i em pregunto per trenta-quatrena vegada: era (llavors) l'amor que trucava o simplement era correu comercial? Què se n'ha fet de tanta poesia? On he anat a parar? On ha anat a parar? On hem anat, si és que alguna vegada hem estat en algun lloc? No recordo res. Res. Com en un dia d'aquells de ressaca espantosa quan he de trucar a l'Andreu i preguntar-li què va passar la nit anterior. No recordo perquè no vull recordar. Perquè dol. Perquè fa quatre dies encara escribia, i potser aquesta nit, quan arribi a casa -si és que hi arribo-, ebri de fum, de nadales lamentablement entonades, ebri de mi i de ginebra aigualida, torni a fer-ho. Si torno a caure-hi, si torno a caure quan la vegi, vull que l'aterratge no sigui forçós com fins ara. Vull que el terra, ben dur, m'esmicoli a trossets ben petitons i després el Miquel, ploròs i feliç de ser-hi, em pugui barrejar amb la menestra de verdures i menjar-se'm. No, ja no cauré mai més. M'he fet gran. He crescut. Escriuré més si cal, però no cauré, perquè no pujaré més al cim. Ja prou que hi vaig ser.

I a banda d'això, parlo amb la meva mare per telèfon per segona vegada avui (només?) i em diu que no m'oblidi de la càmera de fer fotos, que la taula per 25 fa goig i s'ha de "retratar" (del llatí retratae), que la liarem grossa..., que dugui la guitarra que ja té les ampolles d'anís per rascar i que, sabent que era necessari, s'ha afanyat a beure's aquesta tarda. L'estimo, i aquí sí que no hi ha volta de full.

A més, a l'amic inservible d'ahir amb els de la UAB em va tocar una "Guía de finançament per la Recerca". És l'atzar que és un fill-de-puta o algú que és un fill-de-puta? No passa res, l'any que ve ja el tinc lligat. Després déunostrusinyor dirà. El que és cert és que la tesi avui ha avançat ben poc perquè: o ella no ha volgut moure's o jo no he sabut convèncer-la. Ara bé, camina, que ja és molt.

Vint-i-set menys vint és més que cinc o no. Ambdues coses.

El Nadal és a tocar. Sant Esteve a un cop de tita. I 2009 que ve en barca. I l'amor és pa amb formatge, diu Casasses. Però no penso estar content perquè sí, perquè ara, quan escric això escolto música càustica, nostàlgica, trista (si voleu). I així anem. Flambée Montalbanaise del Luz Negra de Galliano.

I seguint amb l'amalgama de temes entrellaçats que hi ha aquí, diré que un blog anomenat "Shit, I'm Catholic" m'ha sorprès amb un post on es destaca l'homeopatia com a única ciència mèdica certa i que cura d'una forma veritable i grandiosa. I està clar. L'aigua té propietats estupendes. Però jo dic que la medicina Ayurvèdica, que no tinc ni idea de què va, bé, una mica sí, però en la que ara i avui no em ve de gust aprofundir, és magnífica també. No barrejaràs pa amb formatge diu, i així, et quedaràs sense amor. Mira que era fàcil, l'antídot.

I ahir ens instruïa en el món dels astres l'amic Xipi Osteopathy El Gran. Que sapigueu que un signe d'aigua com jo sóc (Cranc), s'enten molt bé i ha de conviure/compartir-tot-allò-que-pugui amb un signe de Terra, i en concret, els crancs som molt afins amb les capricorn, en l'amor heterosexual, entengui's (les capricorn que llegiu això podeu deixar el vostre e-mail/telèfon als comentaris, us trucaré, us ho asseguro).

I com que avui vull que ho llegeixi (tot i que no sé si és el dia), i alguna cosa de les que he escrit ja arriben massa tard, i sembla ser que massa encriptades, aquí li deixo el meu humil regal de Nadal a qui va fer-me creure en l'amor quan feia massa temps que me'n reia. I sé que es-cric/tic a les Antípodes. Que fa fred. Que és hivern a casa nostra. Però també sé que m'agrada que hi sigui, sigui com sigui, amb gel i neu si cal, i jo al seu voltant, com un electró. I per això, en el fons, en una cavitat molt profunda d'algún lloc molt imperturbable dins meu hi ha algú que somriu. De fet, m'agrada que ell la cuidi. Jo sóc ell, d'alguna manera. És per tu (que ja hauries de saber veure-ho en uns ulls i que, en el fons, sé que ho saps):

Feixuc i malferit, innat

De nou, feixuc i malferit,
Per un maleït amor entremaliat.
He dit amor? A dir veritat,
no sé jutjar si és pluja o és delit.

De nou m’adono que sóc tu,
I en una adolescència de blancor
La tremolor d’aquest indret innat
Fa nèixer en mí, encara,
Una major curiositat.

De nou, feixuc i maltractat
Somio en fer de mi,
Un tu magnificat.

Del 26.09.08

Així, sempre

T’estimaré sempre així
Anhelan-te, bella i immòbil
Com la branca del taronger.
I quan floreixis
Ja seré cec per olorar-te
Quan floreixis ja seré cel
Per abraçar-te des del damunt.

T’anhelaré sempre així
Estiman-te pura i dòcil,
Com la fulla quan cau i,
Abans de prendre mal a terra,
Jau uns segons resuspesa a l’aire,
Buscant l’alè a qui encomanar-se.

Del 7.12.08

Potser no era el moment, potser no era el dia. Però sigui com sigui, fos com fos, és bonic el que hi ha. I plàcid. I una mica pretèrit, vull pensar. Així que...

Bon Nadal a Tots i Totes... sobretot a ella i a les Capricorn!

My Foolish Heart

2008-12-20T05:32:00.003+01:00

There's a line between love and fascination
That's hard to see on an evening such as this
For they both give the very same sensation
When your lost in the magic of a kiss

My Foolish Heart...

...interpretat per Kurt Elling a "Live At Chicago"

Adoro todo aquello que no tuve

2008-12-20T05:13:00.003+01:00

Estimo massa a massa gent, a masses dones, a masses noies. Em casaria amb dues o tres, ara mateix. L'alcohol, dirieu. I certament..., no és cert. Tot això és una merda d'aparença que queda molt bé pel dia a dia, per fer-te un puto perfil al facebook i el que vulgueu... però no, a l'hora de la veritat, i qui em coneix ho sap: no és cert. És mentida.

Hi ha una veu, una mirada, un gest, tan sols un... Un gest que va fer que pensés que alguna cosa més enllà, un gest que, banal, no va deixar de fer-me mal, punxant-me, clavant-se'm al bell mig del pulmó dret, perquè el dolor sempre ha sigut de dretes i no hi hagut res a fer, putamerda. I segueix sense fer-se'm res. Però avui ho he vist clar (que vol dir no veure res): em casaré amb ella. De debó que sí. Que no és broma. Que és intel·ligent. Que què? Que ens entenem. Que ens compartim. Que ens busquem. Que no ens busquem. Que ens ansiegem. Que l'estimo/no l'estimo.

I en Caetano diu "ya nada me conforma si no estás tu también...". I sembla de broma, un bolero antic, però us dic jo, que és més cert que tot el que Sabina, El Canto del Loco i Chiwuaka hagin pogut escriure mai. Primer, perquè sí. Segon, perquè, tot i no haver-ho escrit ell, és bUrUtal.

I cantat/o.

Sí, Sabina rima, però no me'l crec. El Canto del Loco fa gràcia però no tanta i Chiwuaka té pèl, però no tant.

Adoro Caetano Veloso, adoro Kurt Elling i el seu My Foolish Heart, adoro Freddie Hubbard, adoro todo aquello que no tuve...

Se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío

2008-12-08T01:55:00.004+01:00

"No piense mal de mí, señorita. Mi interés por usted es puramente sexual"
Groucho Marx

És tart, que diria la mama. És tart, és hora d'anar a dormir. Però no en tinc ganes. No. I mira que em criden per anar al Bohemia, que els sms arriben en el moment d'anar a dormir i penso, "ves-hi" i penso després "no, dorm". I res. En comptes de fer una cosa o l'altra, faig una tercera: escric.

Hi ha coses que no s'entenen. L'Amor, la primera. És impossible (d'entendre). El sexe sense amor, la segona. Que què? El sexe amb amor, la tercera. Ja... No entenc res. Ni la linealització de Dixon ni la de Eadie-Hofstee. Si les dades no quadren, no hi ha res a linealitzar. Res. Però d'això es tracta es veu. No hi ha res a entendre. Ni a linealitzar, si no hi ha dades. Res. I és que amb prou feines aconseguim llevar-nos, avui. Que ja és prou.

I com deia aquell "se va a abé un follón aquí que no sabe endonde sa metío".

No sé si ser sincer és ser sensat, però sé que si no hi he de ser, no hi vull ser comptat. I això podria ser el vers que no vaig escriure un dia. I per això l'escric avui. Perquè no hi ha res més sincer que el que escrius sense voler/saber escriure. No sé què anava a escriure. I escric això.
Sí, tenia algunes idees: surfistes a càmara lenta, l'all ho és tot pels anglesos, dioptria, a diario, está muy bien eso del cariño, a love supreme, kind of blue. Però d'això no cal escriure'n. Això es viu. S'escolta. Se sent. Volum recomanat: 12 (en un cotxu model Fiat Punto).

Incerta glòria la que vivim. I visquéssim millor si no fos pel patiment innecessari d'anhelar allò que sabrem que mai vindrà. Perquè hi ha coses que per més que les esperis, no vindran. Però també sé, perquè m'ho han dit, que és qüestió de romandre allà, esperant, fins que vingui alguna cosa a fer-nos oblidar aquella que esperem, fins que, sense haver oblidat el que esperàvem, ens n'adonem que esperem una altra cosa i que allò que tenim entre mans no ens interessa, que no ens complau. Sempre, des de temps immemorials, l'espera ha resultat més plaent i intensa que el tenir, que és un verb feixugament possessiu. Massa. Pesa. Massa. Pesa. Massa. Peça.

No vull tenir. Vull esperar... i t'espero. Vull anhelar. I t'anhelo. No sé perquè, ni per qui, ni per com. Només sé que espero que esperis el que haguem d'esperar. Perquè sense aquest anhel, jo no podria suportar ser. Quan arribis, truca a la porta, busca'm, però espabila't i fes-me sentir perseguit. Fes-me patir. I tremolar d'anhel. De tu. De jo. Ara..., mai, mai t'obriré la porta, que ho sàpigues, però t'espiaré, et miraré per l'ull de bou que hi tinc, i sabré que hi ets, que has arribat. Llavors, ja no t'adoraré, ni t'esperaré més. Llavors ja no t'ansiaré, ja no et desitjaré.

El desig és ser rebutjat, o encara més, és ser ignorat i un dia, així, a ulls clucs, sense saber perquè ni com ni quan, rebre un correu electrònic on hi ha massa complicitat amagada i una llàgrima que vessa, de pet, sobre un teclat aliè, però meu, amb una barra espaiadora que encara fa espais, amb un espai que encara t'espera.

El desig és una pel·lícula que no he vist i que vull veure amb tu.

Ansiejo saber que m'esperes
per allunyar-me de tu,
una mica més,

més enllà,

encara.

Fenòmens paranormals que m'han passat avui (I)

2008-11-19T19:05:00.004+01:00

En el meu afany irrefrenable d'iniciar noves seccions al Bròquil que, normalment/sempre queden reduïdes a un sol post, avui, dimecres mieddadedia de Novembre del domilgüit, enceto aquest Fenòmens paranormals que m'han passat avui:

1.- Prenia un expresso al Café Centrale de Würzburg quan, així, sense previ avís, ha entrat el Pau Riba (usujuru, era clavaet!) i ha demanat "ein Cappuccino, bitte" amb un alemany de Càtedra de filologia.

2.- La Daniela, una croata que està de pas al laboratori de'n Dr. Koepsell, i que és una de les dones més boniques que he vist en molt de temps (exagerant), m'ha somrigut.

3.- De deu amb folre i manilles.

4.- La Maria, la companya de pis de Würzburg, no s'ha tirat cap flor en una conversa de 30 minuts (He dit conversa? Monòleg, monòleg...).

5.- No he creat cap grup estúpid/absurd/inútil al Carallibre (àlies Feisbuc) des de fa més d'una setmana. Encara estic a temps, però, que la nit és molt llarga.

6.- No m'he enamorat de més de 5 rosses i 13 morenes amb els ulls clars, tornant al laboratori per Koellikerstrasse.

7.- Només he escoltat 13.2 vegades "Segundo Premio" de Los Planetas, 15.5 vegades "Un día en el parque" de Love Of Lesbian, 12.3 vegades "Quemando tus recuerdos" d'Extremoduro, 55 vegades "Sonhos" de Caetano i 25.43 vegades "Lo que me dice tu boca" de Javier Ruibal. Qui em coneix sap que d'impacient, no escolto cap cançó sencera, tot i que l'escolti més de 10 vegades al dia. Mai sencera. Mai.

8.- He pogut descarregar-me il·legalment (què faaaaaaaaaaas, dilinqueent!!) després de molts intents frustrats (degut a que la discogràfica o el-gilipolles-que-sigui bloqueja tots els links possibles...), el darrer disc del grup Nena Daconte (la cantant del qual és Mai Meneses, primera concursant eliminada de la 234ª edició de la Operación Truño). Ho confesso. Sí. No diuen que s'ha d'escoltar tot? Doncs per això... és pura curiositat i de gratis... (Helena, ja te'l passaré... jeje...).

Actualització (20.11.08, 13:46h): es confirma, el disc de Nena Daconte és una merda important.

9.- He esmorzat amb calma veient al Cuní (a Alemania, eh?) i no m'he posat nerviós... fins que ha aparegut l'Empar Moliner i m'ha fet creure altre cop en la Cadira Elèctrica, la Injecció Letal, el Napalm, la Bomba de Plutoni, Guantànamo, les Tortures Xineses més brutals, en un milió de piranyes assessines en una banyera, en 100.000 escorpins dins les seves sabates, en... i s'ha acabat la calma.

10.- Totes les anteriors són correctes.

11.- Explica el Cicle de Krebs i perquè l'àcid cítric és tan àcid i tan cítric.

Siau, pardalets.

L'amor està en crisi: toca allò de "sexe per setze"

2008-11-13T13:12:00.008+01:00

"Las batallas contra las mujeres son las únicas que se ganan huyendo"
Napoleón

Que l'amor és cec, ja ho sabem. Ho explica Boris Vian a "El lobo hombre". Però que a més de cec, sigui tan cabrón com per fer això que ha fet, no m'ho pensava pas. I que estigui tan despistat darrerament... Dunidó.

Tres dels meus millors amics, tres, estan "fotuts" per amor. I per causes ben diferents. Però xungues, totes tres. I en cap cas Cupido ha fet bé la seva feina, o, si la va fer bé en algún moment, se li ha oblidat, o l'ha deixat còrrer. És heavy. En tots tres casos tot anava tan bé... Era una il·lusió?? Una simple aparença?? No us ho puc dir, no hi era jo. Ni hi sóc, ara. En cap cas he sabut ni les causes reals de res, si és que n'hi hagut, ni el perquè de tot plegat. Què tenen en comú?? Que són una putada, per ells, per mi, per tot plegat, perquè ha deixat "inservibles" a la meva cosina-germana, a una de les millors amigues i persones que conec, i a un Amic inseparable dels de Veritat.

Sembla ser que un dels tres casos va a millor, segons informaven avui fons policials, però sé que un dels tres és una putada de les grosses, mentre que l'altre, tot i ser igual de dur, és una situació buscada per la víctima, una auto-flagel·lació, un masoquisme necessari i urgent. Millor acabar bé i a temps, que matar una relació a crits i disputes.

I avui m'ha passat una a mi. Una de bona. Perquè sóc un il·lús i un somiatruites. Perquè, tot i saber-ho del cert, he caigut altra vegada en la seva red, la dels seus malucs, i els seus llavis lascius. Perquè només pel simple fet de que fes gestos carinyosos i em digues una frase maleïda (i emmetzinada), ja em vaig imaginar el Paraís. I el Paraís més gran que hi havia hagut fins ara entre nosaltres era una mirada transparent que em deia allò tan punyent de "t'estimo molt, però com a amic". Tot i que, certament, avui, no sé què pensar. És allò de "vull però no puc" o "puc però no vull". I tot es queda en una innacció maravellosament absurda.

Em repeteixo més que l'all (que ho és tot pels anglesos) però "los amores cobardes no llegan a historias, se quedan allí". I punt. I és que si no em deixen ni jugar... ja passo d'anar al camp. Passo de la banqueta. Vull perdre però jugant. No veient-ho tot des d'un banc de fusta "a ran de gespa" (com porten les faldilles algunes... si es que el problema es de las madres...).

I tornant al tema que ens ocupa, i al principi, les conclusions simplistes (que sempre són les millors) serien: que tot està fatal, que l'amor està mal muntat, que val més el sexe pel sexe, o sexe per setze i que sí, que ja està bé de tan "romanssu", que s'ha acabat, que prou de poesia i cançó trobadoresca, que visqui el porno, que Sinospagan Boys i que preu per preu, sabates grosses.

Tothom pateix per amor, perquè l'amor a més de cec, inexplicablement absurd i foll, està en crisi, com Wall Street i el sector immobiliari.

L'Amor fa temps que se n'ha anat de vacances a les Seichelles, i no té bitllet de tornada. Ara, si cal, s'haurà d'anar a buscar-lo.

De moment, vaig a trucar al Sexe. Algú té el telèfon? (Es diu Elena Anaya... busqueu per la E o per la A, d'Anaya...)

T'estim, però me'n fot

2008-11-04T00:07:00.003+01:00

[I]

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar l'humiliació del vòmit
d'esser que és estimar. Ja acaba eixa hora
de finestrals oberts i dents polsoses,
de taques de pantaix per les solapes
i de taurons pels músculs o dreceres.
Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta
un calfred com un crit que sempre et xucla
camí dels meus endins, pels dits em neixen
aurores boreals com a contagis.
T'estim, però me'n fot. Visc a l'espera
del glop definitiu que em redimeixi,
del glop unificat que em deixi dir-te:
- Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

De Poemes a Nai

Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-Palma, 1996)

P.D. Gràcies Tomàtec! T'estim.

Una veu menuda i sensual, un calfred plaent

2008-10-20T20:29:00.010+02:00

Té un nom ben comú. I ben poc català tot i ser de Palafrugell. Es diu Sílvia Pérez Cruz. I és una joia.

El primer cop que la vaig escoltar va ser gràcies a la meva estimada iCatfm, però no de la mà de l'admirat Mingus B. Formentor, sinó en un programa de bon matí... Estava al laboratori treballant i sonava de fons. Vaig pensar: "cullons, quina veu...". I de seguida vaig mirar el nom del grup a la web i el vaig anotar: Immigrasons. Quin nom més curiós! - vaig pensar. I allò que passa. No m'en vaig enrecordar. Fins al dia que vaig tornar a escoltar-la. I em va quedar gravada a la ment... i vaig dir-me: busca-ho. La revolució interna (el gir de 180º en el meu univers musical, diria jo!) va arribar un temps més tard quan, amb uns quants mililitres de vi en sang, animat, desinhibit i amb els porus ben oberts perquè la música m'impregnés, el Juan-K me'ls va posar (als Immigrasons, s'entén) a casa seva mentre jèiem a la terrassa amb el Llupe, l'Ona, el Marek i el Tor (que com a gos oient, deuria al·lucinar també perquè va parar de bordar...) i acabàvem d'embriagar-nos amb vi blanc i bona música. Doncs bé, no tinc paraules (perquè possiblement no n'hi hagi): em vaig quedar atònit, perplex. I és que no sonava "Menuda", la impressionant, inigualable, melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosaaa (!!!) versió de la cançó de Serrat, sinó temes del folklore i la tradició argentines com Loca, Espérame en el cielo, Sólo se trata de vivir i d'altres clàssics catalans com Baixant de la font del gat, L'emmigrant o Corrandes d'exili i la interpretació, els arranjaments (gràcies Refree!) i els músics, TOT, era impecable. Un disc rodó. Una veu melodiosament irresistible, dolça, sensual, menuda, preciosa (ho havia dit abans?) que em va arribar al més profund de la medul·la i allà s'hi va instal·lar. I potser per això, perquè rau a la medul·la encara, cada cop que la sento m'agafa un calfred tan plaent que fa esfereïr. I des de llavors, que camino amb ella. I allà on vaig en parlo. I els meus amics i familiars, tots els que em són propers, saben que va ser gairebé obsessiu uns dies. I me n'adono que potser avui, encara ho és. Però m'agrada molt el què fa. Té un gust exquisit. I una veu encisadora.

I seguint amb les hipèrboles (que són molt "lo" meu) dir, que a més, m'encanta perquè és una "inquieta". De formació multi-cèntrica (es nota que va fer classes amb la Gran Mayte Martin a més de formar-se en el jazz...), té 230.000 projectes en marxa. I és del que es tracta (tot i que a vegades, centrar-se una mica, també està bé... i això m'ho dic a mi, eh, que estic d'un tarambana que dóna gust darrerament). Canta amb un grup de flamenc anomenat Las Migas (són quatre intpèrprets magnífiques que no sé què fan que no treuen un disc ja!), va ser -o estar essent- protagonista dels projectes d'intercanvi cultural Argentina-Catalunya i Mèxic-Catalunya amb Immigrasons (per cert, i el 2n disc on és?), va gravar les veus del disc Nou Nonet de'n Joan Monné (ho reconec, el tinc pendent i com a amant del jazz, no m'ho perdono...), ha gravat algunes veus en els discs de'n Refree i uns quants milions de projectes en col·laboració amb músics de tot tipus d'estils i de conceptes musicals i que ara seria difícil explicar en detall però que podeu consultar al seu MySpace.

Doncs bé, la Sílvia, amb un dels seus més nous projectes anomenat We sing Bill Evans (i perquè té un gust tan exquisit?? D'on li ve?? Canta a Bill Evaaaaaans!! Paaaaaaaaaau!!!), actua a Sant Cugat aquest dissabte. Sí. Amb en Joan Díaz al piano. Al Casal de Joves de Torreblanca -23:45h. diria (confirmem-ho). I ho va fer al Jamboree divendres passat però no hi vaig poder anar. I no sé què tal va ser. Però em moro de ganes de veure-la. I per això t'escric Bròquil, perquè ho sàpigues i ho diguis a tots els teus éssers estimats.

Perquè val la pena, perquè una veu com la seva, no se sent cada dia. Perquè els que encara estimeu la música de debó, enmig d'aquest batibull de Factors X i Operacions Trunyu, vingueu a gaudir-ne. I ull, que és jazz, i del suau, del que pot resultar (per alguna ànima indesitjable), somnífer (perquè sé que ho direu, però us equivocareu).

Sílvia Pérez em pot cantar un reggaeton que jo ploro. Vosaltres sabreu el que feu.

Onanisme POP

2008-10-08T02:01:00.003+02:00

Ja fa més de 10 anys, en concret 12, des d'aquell POP de Los Planetas. Ha plogut molt. I ha nevat i tot. Però l'escolto ara, a unes hores intempestives, i torno a l'adolescència, torno a aquells dies i m'agrada. I em sento viu. I són les dues i mitja de la matinada, però queda molta nit, penso. I reneixo i crec que encara està tot per fer. Que la vida comença avui. Cada dia. Que sí, que hi ha crisi i tota aquesta merda que ens oprimeix, però que també hi ha cervesa fresqueta al Cata amb els amics, i hi ha els macarrons de la Iaia i els seus 86, i un concert a Palafrugell, i l'Esther que em regala un llibre en català i hi ha un jefe-com-deu-mana, i una tieta entranyable. I que m'està bé la crisi. Com m'està bé una mica de febre. I una mica de repòs. Però que no en vull més de repòs. Que demà estaré a tope. I és que el que vinc a dir, és que torno a Bilbao en aquells dies d'Aste Nagusia amb el Miquel i l'Àlex, i torno a les borratxeres inocents de llavors, amb tot allò que caigués a les mans, i torno a Benicàssim en aquell mític estiu amb el Picazo i el Lluís i el Xavi cosí i els seus. I és que retrobar un disc de fa més de 10 anys i reescoltar-lo no és només això. És reviure tantes coses que se'm fa un nus a la gola i no puc deixar d'escriure, sense dir res potser, sense sortir de dubtes, però sabent que hi ha alguna cosa que fa que la màgia d'una cançó com himno generacional #83 no s'oblida MAI. I revisc el Pupupuiu de Benicàssim, com us deia, i l'Aïna a la platja, i l'Elena, i la Mònica i la Sandra i tants amors eterns, i tants amors fugitius que romanen en tantes cançons... I l'Ana, amb qui em retrobo el dia menys pensat i a qui escric al feisbuc perquè és fàcil. I és que allò de Kerouac de que "me pierdo y me desconcierto detràs de una estrella y luego otra..." no era broma. Que era de debó. Que m'apassiono massa per les coses i per les persones. Que m'enamoro cada dia. Que em perdo. Em perdo a mi mateix, a dies. I llavors no hi ha qui em recuperi. I quan penso que ja torno a ser aquí n'apareix una altra d'estrella. I m'intrigo. I m'interesso. I busco. I ho vull saber tot. Perquè tot m'interessa: Robert Wyatt, l'art decó, com fer un tiramisú, què és el HTLV i la leucèmia limfàtica crònica, hasta donde llegarías por hacerme feliz, la conga "La caminadora" de Los Zafiros, qui va primer a la lliga, què és un cnidari, on anirem a parar, un vals d'un cantautor, un 3/4, el perquè de la crisi, l'últim article de Jon Lee Anderson, la CIA i el KGB, la mort per suïcidi de David Foster Wallace, d'on cony surt aquest pedant de'n Joaquim Pijoan (però què bé que escriu el cabró), quantes potes té un centpeus, la filologia alemana, els Transformers i l'Optimus Prime, un bolero de la Mayte, com tocar el clarinet sense fer-se pesat (Woody, va per tu), si demà hi ha un bon concert al Jamboree, si els Faemino y Cansado faran algún dia un espectacle 100% nou, Jimmy Hendrix, el Nobel de Medicina i el de Literatura, l'estructura química de la cafeïna, perquè esperar a demà, perquè no m'estima si podria ser perfecte (però no vull), si és veritat el que diu la gent, el bucle de La ley innata d'Extremoduro, el putu Carallibre (àlies Facebook), la Fernanda Moruno i la Charo Loriente, el perquè de tot plegat que diria Monzó. Vull conèixer. Vull sentir-me viu. Sentir que estic aferrat a les coses amb força. Vull sentir que estic en contacte directe amb el món, amb la gent. No vull aïllar-me. No vull alienar-me. No vull només estar amb mi mateix. Vull estar amb vosaltres. Perquè sóc social. I necessito exterioritzar-ho tot. O gairebé. Perquè sóc empatic i egocèntric. Però generòs. Perquè ho dono. Necessito donar-ho. I rebre'n una ínfima part. Però una part, per molt petita que sigui. Sóc un deliri constant. Un entusiasta. I diuen Los Planetas: puedo hacer que no haya sol, puedo hacer que no lo veas. I és veritat. Amb això vull dir que depen de mi. Després de tu, depen de mi. Del que desprengui. Del que vulgui. Del que reflexi i esperi. No cal res més. Només il·lusió. Optimisme. I aquest gen el tinc: me'l va donar la mama. Igual que el papa em va donar el de la responsabilitat i la impaciència, juntament amb el de l'entusiasme per les coses, l'optimisme i la il·lusió la mescla és realment explosiva. Es diu POP. I ja sabeu, cuando haces POP ya no hay stop... I els slògans no solen equivocar-se. Espero que el de la responsabilitat però no em faci un fanàtic de la feina. No. Necessito viure també. Jo treballo per viure, alhora que gaudeixo del què faig. Però mai vull dir que visc per treballar perquè això seria un error fatal. He tornat. Sóc viu. Tinc febre. Deliro. O no. Però la qüestió és que sé que el que faig ho faig amb il·lusió. Això no m'ho treu ningú. Tòpics? Sí. Però i què? És que he de donar explicacions de res a hores d'ara i al meu Bròquil?? Vaaa... home, vaa... I a qui no li agradi que no ho llegeixi. Que s'hi posi fulles de llaurer. Si. Que he començat a escriure la tesi i gairebé trempo indagant en coses, detalls. Després no he escrit res de bo, però això rai. Ja en tindré de temps. I si no tinc temps millor, que la pressió i el tren que veus venir sempre ajuden a espabilar-se. I en el fons dic això, que d'espabilat n'estic un rato, i que he tornat a l'adolescència, i que m'han vingut molts records, i que m'han agafat unes ganes bojes de sortir corrents (sort que el metge m'ho va prohibir fins que se'm cicatritzi la lesió al bíceps femoral...). Què? Res. No sé. No sé ni què venia a dir. POP. Això sí. Pop, jazz, soul, funk i una truita de patates crueta. I un cianobacteri. I una ampolla de Larios (a falta de pan...), i una Julia sevillana que és la millor, i uns amics seus collonuts, i In the mood for love, i un seguit de coses que fan que la vida valgui la pena. Però és que a més, jo mai n'havia dubtat. Però quan et lleves de bon matí en un hotel (molt luxós i el que vulgueu...) amb el coll completament ressec i un mal de cap insistent (i punyent) per haver-te deixat l'aire acondicionat encès tota la nit l'últim en què penses és en "lo" bonica que és la vida. Penses en Guantànamo, en els coloms morts, en un suïcidi colectiu, en un tsunami, en una dona que li talla la polla al seu marit. En resum i per anar acabant, dir-vos que demà, si em llevo a una hora prudent i la febre m'ho permet, aniré a la feina i trobaré un remei pel SIDA (potser dos...), després trucaré a Wall Street i posaré una mica d'ordre en aquesta crisi econòmica mundial que ens afecta, sortiré a fer un café curt (sense sucre) i escoltaré Laurita de Richard Galliano (si els mocs no m'han taponat els dos conductes auditius) i pensaré en la bellesa i el carinyo que em va transmetre la Laurita a Córdoba (i no penseu malament, he dit carinyo), o llegiré a Stefan Zweig i la seva Pietat Perillosa i reflexionaré sobre la moral. O no. És que, de fet, no sé què faré encara. Però el que faci ho faré amb la il·lusió d'un nen que, per primera vegada, puja a una bicicleta. I que calli tothom, que ara parlo jo. I que ja està bé! I que s'ha acabat el bròquil!

I tot perquè m'he posat un disc del 96: Los Planetas, POP. Però és així.

(P.D. És que feia temps que no em masturbava al Bròquil... i ja tocava).

No sé si ser

2008-09-30T00:10:00.001+02:00

No sé si ser sensat és ser sincer
però aquest avui on tot és cert
(sens ser veritat)
és el que prenc
per fer de mi
un jo més tu.

No sé si sabré ser, no sé ni què,
no sé si jo, ni sé si tu,
però sé que faci o no,
de fet, depèn de tu.

21.07.09
Des d'algún racó de Barcelona...

Aquest moment sensible

2008-09-24T17:46:00.005+02:00

"He sentit el so fosc d'una cosa que em caudins algun pou.

Quan suri, he de saber conèixer que ve d'aquest moment?"

Gabriel Ferrater

La cita que obre aquest post me la va fer arribar la meva Amiga mitall. Avui rebuscant, rellegint posts la he trobada i m'he dit: "cullons (sí, és que jo em parlo barruerament i amb paraules malsonants, normalment, diga'm maleducat), aquest Ferrater és un fiera, sempre té la paraula justa i lamitall sap donar-la quan cal". I aquí estem. Jo i en Ferrater.

En Ferrater i jo.

Aquests dies estic, com l'economia mundial, en plena crisi. Crisi existencial. Crisi d'emocions. Crisi de resultats al laboratori. Una crisi que intento pal·liar a base de concerts i festes, que m'acaben per no-satisfer-del-tot degut, precisament, a que estic en crisi. Quan s'està en crisi no s'escolta igual. Quan s'està en crisi no se sent igual. I sentir i escoltar, val a dir-ho, no és el mateix (tot i que la iaia Antonia s'emparri en dir "ayer sentí que llamaban a la puerta" i jo vinga a dir-li que com a molt "oíste" iaia, "oíste").

(Incís: redéu, que n'és de guapa l'Antonia, que en són de guapes les meves Iaies. Que no tinc àvies jo, tinc Iaies, des de temps immemorials... ahir l'Antonia en va fer 86!).

Doncs això, al què anàvem... Estic en crisi. Penso... serà la dels 30?? Nooo... encara no, bandarres! La dels 20? M'hauria d'haver passat, no? La dels 40? Mmmm... Falta de fòsfor?? De ferro?? De sexe?? (l'última és probable...). Res. En realitat no és res d'això. És un cúmul de petites crisis, o petites decepcions i derrotes que fan que em falti l'alè a estones però que, no obstant, amb l'autoestima recoberta de níquel que tinc i la gent que m'envolta, no afecta a la bona marxa de meu èsser.

Ara bé? Quina és la causa principal? Doncs quina voleu que sigui... la de sempre... l'única causa que causa (valgui la redundància) maldecaps de debó: l'Amort. Sí. Perquè sí, últimament se'm desperten il·lusions a cada moment, i somnio, i viatjo, i m'enlairo un moment i baixo i torno a volar més amunt encara però n'hi ha una que se'm va despertar molt més intensament que les altres, i ja en fa de temps, una mica, i en el fons del pou on ha caigut la pedra, sé el què vull, ho tinc molt clar, però ella potser no..., és més, no-s'ha-plantejat-mai-el-que-vol, o sí, i després, resulta que apareix un àngel des d'Alemania que reclama unes ales, i encara fa ho més difícil tot plegat.

Ahir li deia a l'Ararat: "estic sensible". Perquè ja ho tenim els càncer això, que de vegades, sense raó aparent (deixant a un cantó la lluna i la nostra parra de llunàtics) estem sensibles. I aquest post, en el fons l'únic que ve a dir és això: estic sensible, no m'ho tingueu en compte.

Què? Que podria haver-ho resumit en aquesta frase i avall?? Sí, però la meva capacitat de síntesi sempre ha estat nul·la o una mica coixa, així que...

Siau. Bondiatinguin!

Anunci: Q'esta nit a les 22h a l'Heliogàbal (c/Ramón y Cajal, 80, Gràcia, BCN), Carolina's Chicken en concert!! Hi toquen uns quants amics al grup i sobretot l'amic Dani Daniel. No us ho perdeu. Jo no m'ho perdré, sensibleru perdut com estic.

Un sabater que és una jungla

2008-09-21T23:12:00.006+02:00

Sempre m'ha costat i molt llençar objectes personals, roba, sabates, apunts, els típics pongos (aquells objectes inútils que ens regalen, nom dels quals ve de la pregunta en castellà "y esto dónde cohóne lo pongo?"). Molt. No sé ben bé el perquè... potser és perquè a tot hi aboco un sentiment, un sentit emocional, perquè penso allò de "però si no està tan vell, però si encara hi puc fer un lloc..." o "guarda-ho, mai saps si et farà servei un dia..." o "és que m'ho va regalar en X". Uf.

Avui, tornant de veure la golejada del Barça al meu estimat Sporting (dic estimat perquè al ser de Gijón, com Los Flechazos, un dia els hi vaig agafar carinyo, diga'm absurd), he entrat a casa i la visió del sabater al rebedor, a vessar de sabates, bambes i sabatilles (el 98% de les quals són meves i no del company de pis), m'ha fet esfereïr. Estant envaïnt la casa. És molt heavy. Allà hi ha sabates que em dec haver posat una vegada o cap, com deia l'acudit. I moltes. I molt velles. I molt malmeses per l'òxid. Fetes pols. Algunes mig noves, precisament per això, perquè les he usat poquíssim, o gens. Doncs bé: sóc incapaç de llençar-les. Reflexionem. Si no me les poso pot ser per diverses raons:

1.- Són lletges o massa fomals i les va comprar la mama o el papa (per anar de boda).
2.- Són més incòmodes que dinar amb un vegà.
3.- Són maques i còmodes però són més difícils de combinar (com si hagués de combinar alguna cosa, jo) que una brusa de l'Agatha Ruíz de la Prada.
4.- No són sabates, són un invent xinès que servia com a tortura en temps dels Guerrers de Xian.
5.- Me pué repetil la pregunta?

Així doncs, què he de fer amb elles?? Arribat aquest punt em plantejo varies coses, però m'heu de d'ajudar a decidir què en faig i aviat, abans de què m'envaeixin del tot la casa i hagi de sortir per potes. Possibles accions a dur a terme:

1.- Cuinar un caldo.
2.- Crear una ONG anomenada Xiruques sense fronteres activitat principal de la qual seria recollir les sabates en desús de tothom qui volgués i portar-les a països de l'Àfrica subsahariana.
3.- Cremar-les per Sant Joan.
4.- Descosir-les i fer-me una camisa.
5.- Posar-me'n unes diferents cada dia obligatòriament i que els companys del laboratori es pensin que sóc com els actors i les actrius de Hollywood que tenen un armari de 200 metres quadrats plens de sabates (un parell per cada dia de l'any).

Espero la vostra recomanació. Està clar que podeu aportar les vostres propostes, que de ben segur seran més ingenioses.

Bé, aquest és el post-absurd d'avui. Sí, sé que és una merda, però és que la crisi ha afectat a la meva imaginació i les muses, com deia Serrat, deuen estar encara de vacances.

Sí, vaig estar a NYC i podria fer una crònica del viscut allà, del que vam veure, però em fa mandra, mira. Si em surt un altre dia, ja ho llegireu.

Ah, i per últim anunciar-vos (pels que no ho sabieu) que ahir vam anar de boda els de la família Minuesa. Felicitats al Cèsar i la Juju! (Suggeriment per la propera boda: prou de barra lliure que m'anula com a persona el dia següent i em fa escriure posts lamentables com aquest).

P.D. Per cert, les sabates de la boda d'ahir eren noves (són les que sumen el parell 434 però es clar, les 433 no eren dignes d'una boda com la d'ahir) i espero de tot cor posar-me-les algún dia... són, com diria el Miquel, d'anar arreglao-pero-informal.

NYC

2008-09-06T19:06:00.001+02:00

Ei, soc a NY de vacances (i escric amb teclat america des de l'Apple Store de la 5a avinguda, per aixo no tinc accents), i fins el 14 no us podre atendre.

Broquil, se que m'entendras. Despres t'ho explicare tot amb detalls.

Demanem disculpin les molesties.

Donosti és posh, però el Jazzaldia mola!

2008-07-30T18:06:00.003+02:00

Donosti és posh. Ho sabem tots. Que és una ciutat aristocràtica, de burgesos i de molta pasta, ja ho sabem. Però i què? Heu estat mai a la platja de la Zorriola en ple capvespre, amb Asa sonant de fons en un escenari a peu de sorra, i vosaltres estirats a la sorra, encara amb la sal a la pell, i amb una cervesa fresqueta entre les mans acompanyat de dos bons Amics? No? Doncs llavors...

El cap de setmana passada hi vaig ser. Sí. I hi havia el Festival de Jazz de San Sebastià (www.jazzaldia.com), que coincideix que es diu així i se celebra a la ciutat que li dona nom. A més, a diferència que a Vitòria (festival on hi he estat 3 vegades i que adoro!), hi ha un munt de concerts gratuïts. Igual que a Vitòria, a més, l'ambientàs és increíble. Un munt de gent volcada al festival: amants de la música en general -perquè hi ha un munt de concerts de no-jazz-, amants del jazz en particular, curiosos, gent vinguda a menys, amics d'amants de la música, simples passejants, gossos, gats, extrangers de vacances, extrangeres de vacances... Un Festival, amb majúscules.

Per destacar, jo destacaria amb escreix i alevosia el concert del meu estimat/admirat Stefano di Battista, saxofonista italià que, deixant de banda la seva vessant més còmico-pallassa en els speeches que va fer, va demostrar una tècnica i un so d'allò més imponent, una facilitat per posar-se el públic a la butxaca que no va passar desaparcebuda a Donosti. Un concert rodó. Va tocar temes funkineros -bàsicament del seu últim disc a Blue Note "Trouble shootin'", temes més be-bopers -perquè, ho vulguem o no, tots venim del be-bop de Parker, i ell més!!-, alguna baladeta amb el soprano i standards convertots en veritables joies. Em va faltar una mica d'entrega, una mica més de soltura als solos, més "deixar-se anar". Però bé, això són minúcies. Un concertàs, EL concertàs.

Pel que fa a la resta de concerts, res. Asa, pronuncïat "Asha", és una nigeriana que fa reagge-popero sense masses pretencions, que té una veu bonica (a l'africa ni deu haver 450.000 iguals però), que sona bé i que t'amenitza un capvespre a la platja de la Zorriola d'allò més... I pel que fa a l'alemany Till Brönner, dir que és un trompetista-crooner, rollo Chet Baker, salvant les distàncies i amb unes estructures i uns backgrounds molt de "peli porno", com deia el Dani Danié. La veritat és que fa música per fer l'amor. I que consti que té un so de trompeta perfecte. Una sordina magnífica. És de disciplina alemana, això no se li pot negar. Sense més.

I ull que queda la part d'oci i gastronòmica. Què dir? Què dir d'un dels llocs d'Espanya, sinó d'Europa o el món, on millor es menja? A qui no li agradi anar de "pintxos" que aixequi la mà? Doncs, ens en vam fer un fart. I l'últim dia vam trobar un lloc esplèndit: Borda Berri (Fermín Calbetón, 12) a part del que ens van recomanar repetides vegades i el que no vam probar per arribar tard, també, repetides vegades (La cuchara de San Telmo, Plaza Valle Lersundi - con c/31 de Agosto). Quins pintxos! I quines canyes! I quin txacolí! I quins vinassus! (Ho he de deixar aquí perquè se'm fa la boca aigua).

Així doncs, i per qui no el conegui, recomano molt enèrgicament el Festival de Jazz de San Sebastià, tot deixant clar que el de Vitoria és possiblement el millor de l'estat espanyol i potser un dels millors d'Europa. Tot i això, no es pot negar, que la platja, la gratuïtat de molts concerts, i les sales on es fan els concerts (Kursaal, sala de cambra del Kursaal, Club Victòria Eugenia versus l'estadi de Mendizorroza) li suma punts al Jazzaldia donostiarra.

Que no pari la músicaaa!

Anuncio publicitario

2008-07-23T01:24:00.001+02:00

Se busca musa. Abstenerse flacas
resentidas travestidos y envidiosas.
Sueldo escaso
noches de amor intenso
y libros como hijos.

Cristina Peri Rossi

Què diu que què?

2008-07-09T00:12:00.006+02:00

Fa molts dies que estic mandrós, que no escric, que no et dic res, estimat Bròquil. I bé que saps que et penso, i et miro, i em dic: "va, escriu allò que avui pensaves...". Però no. Després no hi ha temps. Perquè és estiu. I l'estiu comporta molta platja, moltes terrasses, molta morenor de pell, i molta menys roba. I unes hormones alterades com els nens 10 minuts abans de sortir al pati... Marededéu.

Dit això, diré més coses (així, tal com em vagin venint al cap):

U) Per començar diré que el Manifiesto per una lengua común (i només he llegit el que sembla ser que diu, que no pas el Manifiesto en sí, tot arribarà) em sembla una presa de pèl digna de quatre manipuladors de merda que no tenen més feina que anar creant partits polítics absurds i fent la punyeta a base de sortir als mitjans de comunicació: lamentable Savater, manipuladora Díez, Pombo mentider. Ala. Queda dit. (Per cert, que en fonamental anuncïa que Telecinco s'uneix al putu Manifiesto dels cullons... Cap problema, seguiré sense veure-la -quan acabi Operación Trunyo, es clar-).

Dos) He viscut en primera persona l'alemana puntualitat i el perfecte funcionament de la Renfa. I pels publicistes aquí deixo el meu eslògan: M'encanta viatjar amb la Renfa, cada dia és una nova aventura.

Tres) Me la suen el Laporta, la seva mare en bikini fent surf, la moció de censura, l'Eurocopa dels pabrots, la Fórmula 1, Güimbeldon i el nou llibre del Ruiz Zafón (entre d'altres).

Quatre) Em posen "palote", em fan trempar, m'exciten (potser en diferents sentits, això sí):

Quatre punt u) L'Stefano Di Battista i el seu nou Trouble Shootin' (i per això viatjaré mil quilòmetres per a veure'l gratuïtament i acompanyat).

Quatre punt dos) La platja de l'Estartit i la paella de La Gola (Oh!! Si Epicur aixequés el cap...! Però aneu-hi jaaa, a què coi espereeeeeu!).

Quatre punt tres) La terrassa del Cata amb els Amics (som gent de bart, nosaltrus, eh, Llupe?)

Quatre punt quatre) Que a l'Ajo li hagin publicat l'article a l'Antiviral Therapy (perquè s'ho mereix, perquè mola, i perquè tot i que no ho demostri, és una mica més feliç avui... i el Pollastret, la Mossa i jo també...).

Quatre punt cinc) L'amistat que he après a tenir amb la Sarah. I no ha sigut fàcil. És encantadora.

Quatre punt sis) El vermut del Tomàtec, la conversa de l'altre nit amb el Tomàtec, les recomanacions del Tomàtec, la vida del dia a dia del Tomàtec, el Tomàtec en sí, el seu suc, la seva amistat amb sense dia ni hora ni data de caducitat.

Quatre punt set) Gana Sandra 5557.

Quatre punt vuit) La sensualitat infinita de la Rihanna, la Ri-hanna, la Ri-han-na, la R-i-h-a-n-n-a. Ho haveu vist? (no cal escoltar-la... pa qué?).

Quatre punt nou) Els acudits de l'Eugenio.

Quatre punt deu) Rodrigo Fresán, La velocidad de las cosas i la seva paranoia paranoide.

Apa, això ja quedaria dit. Així doncs, ens veiem ben aviat, que escriuré un post que em portarà a un èxit absolut i rotund, imparable.

Fins llavors, doncs.

P.D. del punt U) Estimats senyors del Manifiestu del raibols, només dir-los que aquest cap de setmana hem estat amb una amiga alemana a l'Estartit amb tres amics meus catalano-parlants. Resulta que l'alemana no parlava pas el català, però sí el francès i el castellà. Doncs bé, tots, i quan dic tots, vull dir tots, a més d'ensenyar-li paraules en català -perquè en tenia curiositat- hem parlat, sí, sí, (i ens hem entès!) en castellà... Donant-hi voltes, he conclòs que podria ser que a l'escola i a l'Institut, a més de, segurament a la Universitat, en més d'una i de dues ocasions, ens ensenyessin a parlar-lo i escriure'l. Però es clar, això només és una hipòtesi. I com que sóc imbècil, no cal que em facin massa cas. I ja sé què diran: "però és que hi ha un senyor en al nord de Girona en un poble de 230 habitants que no l'enten ni el parla, el castellà, i estem a Espanya i l'idioma comú és l'espanyol...". Queoscalleis, joder.

Professions que són una putada - 1a Entrega

2008-06-28T19:26:00.006+02:00

No sé si la calor o la desidia han fet que estigui molts dies sense escriure, com sense llegir ni comentar masses blogs. Bé, avui torno, amb el cap com un timbal, però torno per fer una reflexió absurda i menyspreable, típica del Bròquil, tot i què espero que sigui, com a mínim, divertida...

Missatge a tots aquells individus/es que han acabat la selectivitat i estant a punt de, o bé començar una carrera universitària o bé aprendre una professió de les de profit, de les de guanyar-se la vida amb dignitat (llegeixis manyà, fonatner, mecànic, fuster -una mica en desús avui dia, a resultes del monopoli IKEístic-, peixeter o barman):

- Ull, ull amb la professió que escolliu que algunes "las carga el diablo".

I això ho dic perquè l'altre dia vam estar fent la reflexió amb uns amics, a mitja tarda i entre cerveseta i cerveseta, de què, algunes professions són molt desagraïdes en el sentit de què, MAI deixes de treballar i la gent, els amics, els familiars, els coneguts i tot, no et deixen viure en pau i descansar i no pensar en el què fas. M'explico: hi ha professions que són una putada i de les grosses perquè MAI pots deixar de ser assetjat per a que col·laboris, i normalment, de forma gratuïtam es clar, en empreses de caire domèstic, fora de l'abast de les teves obligacions, però que si no fas, quedes molt malament i pots arribar a ser titllat de mala persona. Les frases "m'ajudes amb això..." o "em podries mirar allò altre" o "tú que saps de què va, perquè no em..." són les que introdueixen una conversa gens agradable per a (entrega 1):

1.- Informàtics: en bona hora se't va acudir fer-te informàtic. En època de Bill Gates, quan ell estava a la facultat de Informàtica de la Universitat de Massachutes, encara, perquè n'hi havia dos d'ordinadors i no eren precisament un PC o un portàtil com els d'ara... Però avui en dia, que tothom té, com a mínim, un ordinador a casa, si no és que en té 3 o 4 contant portàtils i demés bestioles... Com se t'acut??

- Escolta, Pere, tú que ets informàtic, em pots desintal·lar el Windows Vista i instal·lar-me el XP i de pas m'instal·les un antivirus com deu mana...? Clar que no el tinc l'antivirus, en téns algún tu??

O el clàssic:
- És que al Word em surt un missatge d'error raríssim i no em deixa fer res més... T'ho pots mirar?

- Ah, que téns un ordinador nou? No pateixis el meu fill és informàtic, ja li diré que passi i t'instal·li el Router inalàmbric, que t'obri un compte de correu i de pas que se'l miri i et digui quins programes et convenen...

- Hòstia, que em falla l'internet i em diu que és un problema d'IP... Saps què és això de la IP tu, Pere? Jo només ho relaciono amb Imbècil Perdut, que és el que sóc jo amb els ordinadors... jeje... (a sobre et surten amb brometes, saps?)

Quants informàtics hauran maleït fer-se informàtics només per deixar de tenir ocupades les tardes de dissabte fent feinetes pels amics, coneguts, familiars...

Un Pare Nostre i dos Ave Maries per tots ells.

Andreu, Daniel: us acompanyo en el sentiment.

Amén.

Sóc dèbil, essent fort

2008-06-16T19:34:00.005+02:00

Sóc dèbil. Això sí que ho tinc. Per molt que vulgui mostrar un cantó emocionalment infranquejable, intocable i insuportablement dur, mai podré ser així. Mai. I qui em coneix una mica, ho sap. Per això un Amic, amb majúscules, em deia: "ull, que prendràs mal...". Perquè ho sap. Sóc dèbil, dèbil com una mosca del vinagre, com un oòcit de Xenopus, com un gra de polen. I parlo d'emocions, d'Stendhal, de mirades, de dolors i olors inoblidables. Sóc dèbil, perquè gairebé sense adonar-me'n m'han fet mal. No una ni dues vegades. M'és de tres i més de quatre, en poc temps. I m'agafen ganes de plorar a estones. I vull però no puc. I puc però no vull. Que és el pitjor. Perquè li hagués dit: "sabes una cosa? eres preciosa, tienes la sonrisa más hermosa que he visto en mi vida". I no hagués mentit pas. Però no. No vaig voler. O no vaig poder. Perquè sóc dèbil, en el fons. Tot i que no ho vulgui reconèixer. I vagi de triumfador per la vida. Fent el pallasso. I sóc un cagat, un de pa-sucat-amb-oli, un titella. Em mouen uns ulls al ritme que volen. I uns malucs em provoquen insomni una setmana. I un somriure em té pendent del correu tot un dia sencer. No ho entenc. Tan bé que anàvem... i de sobte me n'adono que he escrit. I molt més que des de fa 4 mesos. Perquè el desig i l'emoció s'han apoderat de mi. No només les hormones. El desig. L'emoció, dic. Que no ho enteneu? Ho repetiré: el de-sig. L'e-mo-ció. Jo tampoc ho entenc. Però és que no vull pas que s'entengui. No vull que en treieu res. No vull que desxifreu com si això fos un maleït trencaclosques. Només vinc a dir això: sóc dèbil. Enamoradís.

D'un pà amb tomàquet que haurieu de tastar...

2008-06-09T19:45:00.003+02:00

No puc estar-m'hi. No puc callar. Perquè sóc un bocamoll. I una mica entusiasta. Us ho he de dir: ho he fet. He comès el delicte de fer blocaire a un molt amic estimat. Bé, no he estat jo sol. No he delinquit jo sol. Ell sol s'ha convençut de que havia de fer-ho. Diguem que ell també ha posat de la seva part... (de fet quan el vaig desemmordassar, vaig curar-li les ferides d'arma blanca de la cara i li vaig deslligar mans i peus i vaig apuntant-lo amb el revòlver, va accedir, que és tot un gest per part seva...).

Parlant seriosament (parlant com, diu?) us he de dir que ho feu: llegiu-lo. Ni vull que us agradi. Ni vull que us desagradi. Ni vull que l'estimeu. Ni que l'odieu. No dic ni que l'enllaceu. Només us dic que el llegiu i si us deixa indiferents tindré el diagnòstic per vosaltres: esteu morts. El tomàtec (aquest és el seu nom) és un paio peculiar com n'hi ha pocs i ben aviat sabreu el perquè. Només us cal visitar el seu N'hi ha que neixen estomacats i fer-hi una ullada! Proveu una mica del seu pà amb tomàquet i veureu que no n'heu provat un d'igual... per molt que en sapigueu la recepta...

I al tanto! Que tot just s'inicia i tant sols hi ha 2 posts per anar fent boca, però ja apunta maneres aquest jove... Ja li ho deien quan erem junts al bart: téns maneres, tu, però et sobren diatribes! Quin un el tomàtec, quin un!

I que consti que aquest post no ve subvencionat per cap empresa de pà amb tomàquet prefabricat, ni per cap bart, ni per l'amic en qüestió... Que em surt del cor, de la il·lusió de tenir-lo per aquí, de llegir-lo, de veure'l en cadascún dels mots que escriu, en cadascún dels versos que ens dóna. Em felicito per haver-lo convençut i li desitjo una feliç estancia en aquest plàcid (i no tan plàcid) món blocaire...

Abraçades broquil·lianes, amic tomàtec, i tan de bo gaudim per molts anys del teu pà amb tomàquet que jo hi poso el pernil de jabugu...

(Per cert, la història/histèria de la sabata extraviada és ben certa, que tot i que no hi fos en plenes facultats, hi era jo!)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds i més Lingüísticament Esplèndits) del Món - Xiste #5

2008-06-08T19:40:00.004+02:00

Dedicat al Fonamental que em demanava prou

- Cómo te lo haces tu con tu nóvia?
- Yoo?? A la gandola...
- Y esoo??
- Sí, hombre, la mando flores, la escribo poesía, la llevo al cine y la preparo cenas románicas...
- Eso es alagándola, imbécil, alagándola!

(Aquí la gràcia està portar el laisme a la seva màxima expressió... i dir "cenas románicas" en comptes de "románticas", que és un Festival de l'Humor on els hi hagi...)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds i més Ajarosus) del Món - Xiste #4

2008-06-08T13:54:00.003+02:00

- Doctor, doctor, em puc banyar amb diarreia?
- Home, si en te prouta com per omplir la banyera...

(Apunt importantíssim: dir diarreia i prouta, sinó l'acudit queda en no res...)

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts i més Absurds) del Món - Xiste #3

2008-06-08T13:49:00.003+02:00

Un home truca a un timbre i diu:
- No hi ha neu a Saint Moritz.
I una veu diu per "l'interfonu":
- L'espia viu al cinquè, burru...

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents (i més Curts) del Món - Xiste #2

2008-06-08T12:15:00.003+02:00

- Doctor, doctor, auscúlteme...
- Ráspido, ráspido, debajo de la mesa!

Els Xistes (això s'ha de llegir amb la e neutra, eh?) més Dolents del Món - Xiste #1

2008-06-06T10:18:00.006+02:00

Entra un senyor amb camisa i corbata (és crucial que se sàpiga això per la correcta comprensió de l'acudit) en un bar i diu:
- Han visto las talandas del metro?
I el cambrer: - Qué talandas?
I el sinyor respon: - Bien, gracias.

Xinpón.

Absurdes veritats absurdes i una reivindicació coherent

2008-06-05T11:02:00.009+02:00

1.- Les Absurdes Veritats Absurdes

Ahir, tornant de Montcada i Reixach amb la meva apreciada Renfa, em van venir al cap una sèrie de premises que, tot i ser aburdes, per ser conegudes per el 98% de la població mundial, no deixen de ser certes, i vaig dir-me: les hauria de compartir amb tothom al Bròquil, no sigui cas que algú se'm despisti i després vagi pel món ambsense saber-les. Són les següentes:

1.- En posició horitzontal les diferències d'alçada disminueixen, sí, però si ets tan absurd de tenir una estanteria plena de llibres a l'alçada del cap et clavaràs un cop un dia o altre.

2.- Sota els llits, sota tots els llits del món, hi ha un forat negre (i no penseu malament, malalts) que va i ve i que de tant en tant et fa la punyeta empassant-se objectes metàl·lics lluents (com fan una garsa si li deixes aprop d'una finestra oberta un objecte temptador, diuen) però que mai s'endú/empassa aquell pesat/da que, un cop acabada una relació sexual té ganes de parlar de l'hermenèutica i dels problemes de la sonda "Opportunity" en el seu viatge a Mart. (Últim fragment inspirat en "El Lado Oscuro del Corazón", pel·lícula francament recomanable).

3.- La Renfa és impuntual, mandrosa i desastrosa. Els FGC, tot i que més pijus, com a mínim, informen de quan ve un tren i de si arribaràs el mateix dia a la teva destinació.

4.-Hi ha molt fanàtic de la selecció espanyola que és estúpidament il·lús creient que pot guanyar alguna cosa més enllà d'un refredat en un entrenament a l'aire lliure. Que ho assumeixin: Espanya com a país està "desaccelerada" i com a selecció és una putíssima merda.

5.- Scarlett Johanson està boníssima, sí, però és imbècil. No, maca no, no saps cantar ni per adormir a un home brutalment ebri de whisqui. El disc de versións (res d'homenatge, eh? res...) de Tom Waits te'l podries haver estalviat, perquè primer, no aporta res, i segon, et fa perdre 150 punts en el rànking de les meves possibles futures esposes. I com a actriu... pfff...

6.- Tom Waits és Déu. Déu és avar. Espero que els 125 euros que he pagat (i els dos dies trucant a Telentrada amb la conseqüent lesió al dit índex de la mà dreta) me'ls recompensis amb un concert inoblidable. Perquè si més no "I'm gonna take it with me when I go..."

7.- Obama és negre. Obama és un home. Hillary és blanca. Hillary és una dona. Si s'uneixen en la campanya per a la presidència apareix la farsa del cafè amb llet descafeïnat de sobre amb sacarina. Jo vull un cafè sol, curt, intens i sense sucre.

8.- A Barcelona, a l'estiu, hi ha "uns quants" Festivals de Música. Ara, o demanes un prèstec al Banc Central Europeu o veus els reportatges pel 33. Jo, fugint de la dèria www.bcn.es, sóc partidari del Festival de Jazz de Vitoria, i aquest any més, que han guanyat la lliga de bàsquet! Aupa TAU!! (aquesta és la part provocadora del post).

9.- És més fàcil anar de Barcelona a París en transport públic que de Cerdanyola a Sant Cugat. Des de Sabadell l'últim tren cap a Sant Cugat és a les 23:17h. Si, posem per cas, quedes a les 22h a Sabadell i et trobes a les 22:15h. pel retard de rigor, téns 1h i 2 minuts justos per gaudir de l'amistat i d'un somriure. Gràcies FGC, gràcies Renfa, gràcies Generalitat.

10.- A Barcelona la música en directe aviat serà delicte i anirà purlupenal. A partir de les 12h. aviat no podrem ni parlar pel carrer. Jo, de moment, vaig fent els papers per l'exili (ja sigui a Ucraïna, a Les Galàpagos o a alguna illa del Carib), perquè de pas, i en el cas remot de que la selecció espanyola passi de quarts, no hi vull ser.

2.- La reivindicació:

Ei, ei, ei... Primer de tot, val a dir que, per sort, fa molt poc hi ha hagut un canvi de normativa municipal que permet als bars musicals de Barcelona oferir actuacions en viu. Això, es diu, comença a donar fruits. El cas és que fins fa pocs mesos els bars musicals a Barcelona només podien programar música enllaunada. Res de concerts. Ni que fos un senyor/a amb una guitarra cantant a Llach. Res. La música en viu de petit format (la millor, la més propera, la que se sent de debó), estava tocada de mort. A Barcelona, les denúncies dels veïns pels excessos de soroll van provocar el tancament de locals tan històrics com La Paloma o el London Bar. La música apareixia de nou com una font de conflicte. L'Ajuntament es va trobar llavors amb una forta resposta popular i mediàtica: la seva imatge no sortia ben parada. Gràcies a un canvi de rumb de l'Ajuntament, amb el seu moment àlgid en el plenari que va aprovar fa uns mesos la normativa municipal per permetre que els bars musicals poguessin programar música en directe. Encara però regna la prudència, en aquest sector.

Jo dic, muntem un bar musical, volem música en directe jaaa!!! Cada dia!!! Cada hora!!! A cada moment i a cada plaçaaa!!! I es clar que sí! Sembla ser que en poc temps des de l'aprovació de la nova normativa més de 10 bars musicals barcelonins que només podien oferir música enllaunada estan preparant ja una programació estable de concerts i d'actuacions en viu de petit format! Això, només això, és una raó per brindar durant tota la nit. I així ho farem.

I aquí enumero i celebro alguns dels vigents clubs/bars musicals on actualment es fa música en directe (sigui quin sigui l'estil) regularment:

Visca el Bubblic, el JazzSí, l'Inercia, el Harlem Jazz Club, el Jamboree, el club Mas i Mas (organitzen concerts de jazz i música clàssica de 30 minuts i fan tres passes al dia... això sí que és una proposta!), la Cova del Drac-Jazzroom, l'Heliogàbal, el Pepsi Club, el Best Seller, el Leounge, El Dorado, La Torreta, Línea 625, el Jala Jala, La Vaqueria, el Minusa Club, el Quilombo, el Pastís, el Club Mix, La Nau, Bar Mediterráneo, El Cangrejo, el Lunatic Pub, el Blue Monday i el Bublic, a més dels malauradament desapareguts London Bar (que obriran de nou aviat!) i La Paloma. Visca la música en directe, cullons!!

(ei, i que consti que no he estat ni de bon tros en tots aquests llocs -però hi hem d'anar!!-, que això ho extrec en part del reportatge d'Israel Punzano "Música viva" del Quadern del diari El País del 22 de maig de 2008).

Salut i molta música en directe!!

Anuncis musico-festiu:

Aquesta nit a les 21:30h a l'Estruch de Sabadel Manos de topo i, atencióóó: Love of Lesbian!

P.D. Si Tom Waits és Déu, Caetano Veloso és la verge Maria (sobretot quan fa falset). La verge Maria també és força avara. Val molts diners anar-lo a veure al Festival Jardins de Cap Roig el dia 30 de Juliol. El dia 13 de Juliol és el meu aniversari. Queda dit.

Propera estació: la incertesa

2008-05-31T19:39:00.009+02:00

"Siempre espera alguien en la puerta de tu sueños,
siempre hay alguien que convierte en oasis tus desiertos"
Yhosvany Palma, Alguien

Arribà amb la certesa de tenir-ho tot, de ser l'amo i senyor, de ser l'únic qui controlava la situació amb el permís, això sí, d'uns ulls i d'un somriure. Era un gurú, un messies, un il·luminat. I estava en un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt penjat.

I certament, gairebé sense adonar-se’n, se li'n va anar de les mans.

Primer, un dolç infernal remolí de pluja el dugué a mullar-se, enmig d'un desert més sec que de costum. Va deixar-se portar per uns camells a través de les àrides sorres del Gobi i un cop a l'oasi, va veure palmeres, aigua cristal·lina i va cantar amb l'arpa cançons de desamor i de passions prohibides. Era negra nit, però la llum d’una lluna molt plena i molt lluna, il·luminava tot allò que hi havia al seu voltant. Sortí del desert força cofoi, i a saltirons, anava pels carrers cantant i les places el saludaven al seu pas. Sabia que possiblement un dia o altre hi podia tornar a l'oasi, ni que fos tan sols a fer un xarrup d’aquella aigua tan fresca. Però potser s’equivocava.

Després, amb les retines feixugues, encegat i mal ferit per un raig de llum, sortí mig cec, ja dic, d’entre les runes d’una antiga fàbrica textil i va anar a parar al bell mig del mateix lloc: el desert, l’oasi, les palmeres. En prendre consciència d’on era però, no veiè desert, sinó selva. No veiè oasi sinó un riu que cabalós i espabilat avançava cap a la mar. No veiè palmeres sinó lianes infinites que s’embolicaven pels seus cabells i entre les cames i l’ofegaven una mica, i li oprimien les mans. I un bosc esponerós, taronja fort, lluent. Llavors pensà que potser la selva era tan sols un holograma, una mera invenció de la seva ment fantasiosa. Però no, resultà ser palpable i humida com un estiu a La Havana. I s'hi respirava un aire tan càlid i plàcid...

No havia pogut negar-se a recòrrer la selva amazònica amb humitat havanera. I no voldria haver-se mort de set al desert de Gobi. Tot i això, o precisament per això, va decidir que a partir d’ara quan viatgés ho faria sempre amb brúixola i amb una destinació fixada a priori. El que no va pensar és que avui ni volia anar enlloc ni tenia a mà cap bruíxola, que sapigués.

De sobte va sentir el so del tren on viatjava: Tin-ton-tin...

Propera estació: la incertesa.

Per l'Amic més Gran del Món

2008-05-26T14:30:00.008+02:00

Tinc un munt de posts pendents (o no...), entre d'altres els anuncis de dos concertassus que s'aproximen (i que m'estan fent pensar en obrir un blog agenda de concerts i events culturals, més que res per fer la competència directa al Diari de culturetes i així fer una mica la punyeta, de pas).

Però avui no. Avui no penso publicar res referent a concerts, ni a vivències bloggaires, ni a nits màgiques, ni a Baobabs, ni a crepuscles, ni a Xenopus. No. No puc. Ni vull.

Avui només tinc al cap que al Miquel, el meu. L'Amic amb majúscules, l'Amic més Gran del Món, fa anys... I això justifica que no parli de res més, que amb una son incalculable, només pensi en escriure sobre ell, tot i que no digui res. M'és igual. No cal dir res. Ell ho sap tot. No ens cal parlar.

I deu estar dormint, encara. Els seus horaris intempestius fan que no pugui gaudir massa d'ell els caps de setmana, que és quan un té aquella tranquil·litat com per gaudir dels amics, sense concessions. Però aquí li deixo aquesta petita part de mi.

Des d'aquí, des de l'altre racó, t'envio la més abraçada de les abraçades, el més petó dels petons, la felicitació més felicitació del món.

I un "crispolls aaaaaaaaaaaaaaats" que ressoni per casa tota la setmana.

I un "que no pongan nada", amb veu ridícula i esperpèntica.

I un Jarmusch. I un Beckett. I un Kerouac.

I un Margarit, un Fonollosa, i un Montero.

I un tais-cola. I un Faemino. I un Cansado.

I un Miguelele y Gerardele.

I un "qué bien lo pasemos".

I un "se salvará doctor?" (i el respectiu ...).

Per molts anys! T'estimo, Amic.

I aquí com a humil obsequi broquil·lià, una de les nostres infinites cançons:

No

2008-05-24T20:15:00.004+02:00

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.

No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.

Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.

Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Josep María Fonollosa

Fonollosa muere el 7 de Octubre de 1991 en Barcelona. Sobre su mesa, junto a varios borradores y un esbozo de testamento a lápiz, se encontró este poema.

Albert Pla, en 1995 musicó con su particular maestría una docena de poemas de Fonollosa lo que dio lugar a uno de los mejores discos, si no el mejor, de toda su obra: Supone Fonollosa.

En Supone Fonollosa Robe Iniesta le pone voz al poema "No", recitándolo.

Apa, siau.

Biblioteca a primera vista

2008-05-20T21:07:00.010+02:00

Un Cortàzar lila que s'entén poc.

Un Montero arc-de-Sant-Martí, imprescindible.

Un Bartra invisible.

Un Sales groc que crida des de la tauleta.

Un Savage rossegat que no va satifer a Lamitall.

Un Barbery cobert de flors que avança i se'm clava.

Un Wilde que embelleix, no envelleix.

Un Saroyan tendre.

Un Kerouac arribat de Frisco.

Un Camus que fou el primer home i que no em perdona.

Un Dostoievsky massa "plestupleniye" i poc "nakasaniye".

Un Bolaño detectiu i salvatge.

Un Fresán que corre i m'atrapa altre cop.

Un Céline que viatjarà per sempre a la fi de la meva nit, de la nostra.

Tornada a Catalunya (tragicomèdia en tres actes)

2008-05-18T15:59:00.011+02:00

I. Acte Primer - El comiat a Rürur

Nit de lluna creixent. Un cel d'un blau elèctric cau sobre els caps dels protagonistes, fent que tots els colors del món no valguin res. Només el blau. Un blau elèctric, ja dic. Una fumarada envaeix la terrassa. Els veïns, resignats, escolten a través de l'smog la veu forçada i la guitarra tremolosa d'un trovador que ha de partir a l'endemà cap a la seva terra natal. Calor, molta calor.

Al voltant de les cançons gent molt estimada, Amics amb majúscules, i d'altres amics que passen per allà, com per atzar i que són bons companys de viatge. Anades i vingudes. Ressò. Imatges nítides de nits, copes, balls, tardes. Pils. I una Weissbier de part de l'Ameba.

De sobte, un muntatge esperpèntic. Com si del comiat a un difunt es tractés, silenci absolut. Assegudes al voltant de l'habitació cares massa serioses i ulls vermellosos i brillants. Al centre un servidor intentant dissimular la vergonya i la difícil situació a base de bromes estúpides i pallassades habituals. Unes paraules en català del Millor Amic Del Món, trenquen el silenci, se li claven al cor i el fereixen de mort. Comença un terrabastall de sentiments i emocions a priori contingudes que s'esdevé, tot i que sincer, en un moment crític, en un pic humit de nostàlgia.

Abraçades, petons sincers, gairebé histèria entre el riure i el plor. Se n'adona quan estima i quan l'estimen. Se n'adona de com trobarà a faltar algunes ànimes alades de la sala. Sap del cert, però, i això el tranquilitza que es tornaran a veure aviat. Són aquí. És aquí.

Gintònics de comiat amb el Matts. I unes de les coses més boniques que li han dit mai. És quelcom que no oblidarà:

- Els meus dos millors amics són espanyols: un és gai i l'altre hetero. El primer és canari i viu a Barcelona. L'altre marxa demà cap a Barcelona.

L'endemà: ressaca d'emocions. Llàgrimes encara molles als llençols. Ulleres d'amistat a les parpelles. Ganes de tenir una maleta ben grossa per encabir-hi 5 Amics. Després: viatge de tornada humit i trist. Dolor petit.

II. Acte Segon - L'arribada a Sant Cagat i el gintònic fet poesia

Amb la sort de ser el primer que rep la maleta surt de l'aeroport entre rialles i bromes típiques de germans. El Ferran, la Yis, el papa i la mama són allà, més cofois que de costum. Feliços de tenir-lo aquí. Ell no sap ben bé on és. Però n'està segur: hi ha de ser.

Sopen a "La Flauta" i ell busca probar tot el peix i el marisc que no ha vist en un any. Son. Son i un gust de cervesa barruer, atípic. El metge li diagnostica mamitis aguda. Antibiòtic i avall.

L'endemà: matí amb el Miquel, amb Ruletas inclòs i dinar amb el Llupe i el Guim. Anècdotes petites. Apunts. Cases noves. Un gos Tro. Nostàlgia de Sarah. Nostàlgia d'Ameba. De Matts, de Klot i de Kato, nostàlgia. Però ganes d'aquí. Riures. Tarda tonta, fràgil.

Nit. Poesia a Barcelona. Somnis per arribar (i arribant). Montero, una pastanaga dolça, un altre i un mite irreal, s'ho valen. Oi tant que sí! "És que acabes d'arribar" es repeteix. Després es pregunta: "I?". S'hi encamina amb el Miquel, el seu. Amb el temps just, la plaça del Rei el saluda confosa. Uns ulls miops d'obsidiana el busquen des d'una taula en direcció oposada a cap on s'encamina. I se li claven entre dues costelles. Després de les presentacions una-mica-a-corre-cuita, un gintònic forçat, i un cambrer nigga amb un català de Consorci de Normalització Lingüistica els acompanyen cap al moment de conèixer l'atracció taronja d'una pastanaga amb un somriure sa i picardiós. Corrents cap al Marès. I una mà que va a parar a l'altre, i uns ulls a la seva interessant mirada neta, plena de respostes a preguntes encara no formulades.

Poesia, sobretot de la boca de Montero, però una mica de la de'n De Cuenca. Pessarrodona no et passis, que no tots hem llegit a Yeats, ni ens coneixem totes les anècdotes dels bars de Greenwich Village, però tots tenim dos dits de front i sabem apreciar la poesia. Deja pausas, hóstia. Castle, perfavó fes el què et demano: calla.

Afterwards, gintònic i poesia, amistat i gintònic, cambrer del Consorci i més gintònic. Una mica d'Elena León, amb més vista que un linx, i el Miquel, el meu, preguntant sobre el món dels blogs. Anècdotes, riures, complicitat de-la-de-tota-la-vida (...com diu la maria al seu pastanagues). Half pint, més riures i cap a casa, conduïts molt amablement pel cotxe d'un mite irreal que, avui, ha hagut de fer bondat. Gràcies lamitall!

III. Acte Tercer - "Amb sense" Fados, però amb tots els títols possibles

CCCCCCB. No hi ha lloc. Excusa perfecte. No hi ha Fados. Se'ls hi han acabat. Anem a Gràcia. Altre cop el quartet de l'Havana i una no-blogger que s'hi suma. I una festa d'un cinquè. Eufòric. Sociable. Tan "cultureta" com "parideta". Taula màgica. 4+1. Quatre quinines per un de malta. Desinhibició etílica. Riures. Cultura. Blogs a conèixer. Imoltstítolsperunanitllargaibona.blospot.com. Alguns d'ells, recopilats per algú altre, són aquí:

tincsinglotdeborratxa.blogspot.com
unwhiskytotalanit.blogspot.com
vatenyitoesnatural.blogspot.com
ungintonicnoseriapercombinarambbraves.blogspot.com
lalactosaesundissacarid.blogspot.com
jalihepagateltenyit.blogspot.com
eratotcomunbloggegant.blogspot.com
ambelpunttambetarriba.blogspot.com
queeslalefa.blogspot.com
noexisteixelmalsexe.blogspot.com
queagustirrininmehequedao.blogspot.com
lobuenodeestesitioesquesiemprehaypapelpasecarselasmanos.blogspot.com

I blogs a desconèixer. I no bloggers, o bloggers a mitges, amb ganes de triar un títol. I indirectes i directes i una falsa alarma d'embaràs. I el pare del porter d'Aquí no hay quien viva fent de cambrer i de porter a la vegada al HPLC (sé que no és així, i què?). I esaemaeses cap a l'àrtic. I un caminar cap aquí i cap allà. I no-podeu-entrar-perquè-dueu-bambes. I la Bet, que apareix del no-res. I gairebé perdo el pullover. I final de nit tonto asseguts a Revolució, sense fer-ne massa. Alguna cervesa corre. I alguns ulls de son que demanen a crits un llit. I una tornada a casa infinita. I un café, i una veu. La veu.

Epíleg

Amb ressaca de dues nits màgiques, plenes d'una complicitat creada a base de moltes línies llegides i de mails i de missatges instàntanis i alguna que altra foto. Amb l'olor, encara viva, de la primavera que arriba amb vosaltres. Amb la son de no dormir-vos. De no dormir-nos. Amb l'emoció a flor de pell. I les ganes, i l'ànsia de quin serà el proper vers.

Amb uns ulls miops d'obsidiana, un somriure taronja picardiòs i una mirada plena de respostes a preguntes no formulades.

Amb un Blas de Otero cridant "besas como si fueses a comerme, a dentelladas".

El vertigen de topar-se amb un àngel

2008-05-09T13:22:00.011+02:00

Aquest matí quan venia cap al laboratori he topat amb un àngel.

M'ha dit que acabava de sortir del metge. Li havia dit que estava ferit de mort. La ferida estava infectada. Només li ha pogut receptar antibiòtic... doncs no hi ha fàrmacs per curar unes ales.

No sap si podrà venir aquesta nit al Biergarten, al comiat multitudinari d'un servidor.

Jo li he dit que si segueix trobant-se tan malament que no es preocupi, però que el trobarem a faltar. I que la munió de querubins que es reuniran al voltant del dimoni no resplendirà de la mateixa manera.

Aquest matí quan venia cap al laboratori he topat amb un àngel. I ara sóc jo que estic ferit, patint la Síndrome d'Stendhal...I no puc treballar.

Sort que tinc l'antídot... i que aquesta nit se'm passarà el vertigen amb més vertigen.

Perquè, com sinó, un pot superar una sensació de sobreexcitació sinó sobreexcitant la sobreexcitació? Com sinó superar un vertigen sinó és pujant a peu la catedral d'Ülm i el que és el campanar de pedra més alt del món??

El vertigen es venç amb vertigen. Com la ressaca es venç amb un xarrup de güisqui, o una cerveseta fresqueta a la terrassa del Cata...

I ja que hi sóc, us adjunto referències alades:

Eso era el amor

Le comenté:
- Me entusiasman tus ojos.
Y ella dijo:
- ¿Te gustan solos o con rimel?
- Grandes,
respondí sin dudar.
Y también sin dudar me los dejó en un plato y se fue a tientas.

Ángel González

Odi a primera vista

2008-05-08T02:32:00.011+02:00

L’un, alemany. L’altre, búlgar. Els dos, amics meus. Un més que l’altre. L’altre més que l’un. Entre ells, enemics íntims, o millor dit: entre ells odi irracional. Diferents. Antagònics. Completament oposats. A les antípodes.

La qüestió que em resulta, si més no, curiosa, és que des del primer moment que es van veure (sí, sí, he dit veure, que ni tan sols s’han dirigit la paraula mai!) regna un odi irrefrenable, un odi, com deia abans, irracional, entre ells. I entenc algunes de les raons però...

L’un, l’alemany, és un molt amic meu d’aquí: el meu catalano-alemany preferit. I dic catalano-alemany perquè va estar a Barcelona d’Erasmus i parla, no només un castellà perfecte (clar que l’ha estudiat a la Universitat) però a més, una mica de català. L’enten força bé. O molt. És llicenciat en Filologia Alemanya, Francesa i Espanyola (això és una sola carrera aquí, si ho he entès bé… és a dir, no a Filologia no només estudien un idioma, sinó dos o tres). Puc deduir, de la seva manera de ser i de fer que és molt intel·ligent, un putu crack (com m’agrada dir a mi).

- Possibles fenòmens en contra pel búlgar: és homosexual –o bisexual, va a èpoques, perquè amb ell encara tenim pendent follar-nos sobre la barra del VIVAS a una amiga d’aquí de qui, millor no diré el nom… no sigui cas que llegeixi això-. És molt atractiu, (què dic atractiu! …és guapo, cullons, molt guapooo), és extremadament obert i sociable, i té pinta del típic alemany (és ros, amb els ulls clars i de complexió forta). Punt final: és molt elegant i fashion vestint. Però no necessàriament piju. Porta roba casual, d’aquella de “esto se lleva mucho en Barcelona” (com deia un andalús que va venir a veure a la Julia, la meva amiga sevillana). La seva jaqueta Adidas “I love Barcelona” amb dibuixos de la Pedrera de Gaudí n’és un clar exemple. Brutal.

L’altre, el búlgar és un altre amic meu, però un amic més com a company de festa i amb qui quedem sovint per dinar i riure una estona, però a qui no confessaria segons quins secrets i amb qui no parlaria massa de sentiments. M’estima molt, ho sé. Em valora. I a mi em cau molt bé. Però clar, se l’ha de conèixer. Estudia dret. Però no vol estudiar ni treballar, vol ser multimillonari. I passar de tot. Ara bé, és un tio molt espabilat. No té un pèl de burru. Però es clar, fa una pinta… (ve detallada als possibles fenòmens en contra per l’alemany). Té una facilitat pels idiomes brutal. Sense haver estudiat filologia parla perfectament castellà, alemany –fa dos anys que és aquí-, búlgar (per suposat) i anglès. A més, es defensa força bé amb l’italià i sap quatre paraules de rus i d’idiomes imprescindibles, com el català, per impressionar a les estrangeres quan surt de festa per aquí. Li vaig ensenyar a dir algunes frases cèlebres del meu germà per quan venia a visitar-me. I encara se’n recorda. I les diu amb un accent de poble que fot gràcia…

- Possibles fenòmens en contra per l’alemany: Té pinta de mafiós, però dels mafiosos que sempre pelen els primers a les pel·lícules. No té ni mitja hòstia. És tan prim, que si s’asseu de costat a classe, li posen falta d’assistència. És pseudo-pijo (li agraden les marques, però és hortera a més no poder vestint… els seus texans amb brillantets per la vora són simplement insuperables). La seva cara i els seus gestos són, si més no, estrambòtics. Va de guais. Extremadament de sobrat amb les dones. Va de matón. I se n’endú alguna, però no n’hi ha per tant. Ho sigui, l’eficiència de la seva caceria no sé si deu superar el 15%... i ell t’explica com si fos el Don Juan de Baviera. A veure, les coses al seu lloc: tampoc és això.

I això és tot. Es van veure i es van odiar. Diuen que existeix l’amor a primera vista. Aquest però va ser un odi a primera vista.

L’un perquè odia els alemanys i els gais –suposo- i l’altre coincideix que és alemany, té pinta d’alemany i a sobre és gai i una mica afeminat (poc, però ho és). Tenia tots els punts per a ser odiat.

L’altre perquè odia l’arrogància i encara més la mediocritat disfressada d’arrogància. No podia no odiar a un búlgar que va de sobrat per la vida, quan amb els seus 23 anys, no ha fet poca cosa més que venir a Alemania a començar a estudiar dret i a queixar-se de que Alemania és una merda i que odia als alemanys. Què hi fot aquí, doncs? - em pregunto.

En la seva defensa diré…

L’alemany: Si a aquestes alçades en calgués alguna de defensa, diria que és tremendament divertit, generós, carinyós – si ens donem pel cul, què passa…? M’he avançat al típic graciós de la brometa de sempre… - i dels millors amics que tinc aquí. I intel·ligent. Es pot parlar de qualsevol cosa amb ell. És el millor. I punt. Gràcies a ell tinc una mica d’oïda alemana (digue’m que entenc en un rang de 50-85% depenent de la conversa i dels interlocutors). He passat nits de festa amb ell i algunes amigues seves alemanes, entre elles, la senyoreta C, inoblidables… L’altre dia, sense anar més lluny, vam fer una festa de transvestits a casa seva. No, no penso posar fotos. Però us dic que va ser genial. Se’ns dubte, el trobaré a faltar… i molt… però aviat vindrà a veure’m a Barcelona, oi, M?

El búlgar: en la seva defensa diré que un cop el coneixes i li segueixes el rollo és un tio francament atent, simpàtic, amable, generòs… Realment s’ha portat molt bé amb mi, i sé que en alguns moment a Catalunya, el trobaré a faltar. Ara bé, quan s’ajunta amb un Canari homòfob, anticatalanista i estúpid que corre per aquí, i es posa en plan “me dan asco los alemanes, no quiero decir nada, me voy a sentar en esta silla y a beber y a echar miradas de odio”, no puc amb ell. Amb mi però, és un encant, ja us dic...

Saudade da Lua e Estrela

2008-05-01T17:19:00.004+02:00

Es pot conèixer algú que encara no has conegut?

Es pot associar una veu a una imatge? Quines regles regeixen el to i els matisos que tindrà la seva veu meva? Perquè ha de ser aquella veu i no una altra? Perquè la pensem així?

Es pot sentir l'excitació, el bategar frenètic, la tremolor i la suor freda de la química de l'amor en una trucada? I en una tarda estressant de feina, quan, inesperadament un simple "holaaa" arriba a la pantalla de l'ordinador que té un programa de missatgeria instantània instal·lat?

Es pot necessitar una altra cervesa per trobar la calma, no perquè el Barça perdi 1-0 a camp del Manchester en una semifinal de Champions, sinó per un després ple de dopamina i adrenalina?

Es pot enyorar algú que encara no has conegut?

Pendent de la resposta, i obert a qualsevol somni, amb el vostre permís, jo vaig fent les maletes, pensant en unes cerveses, en la sorra i el vent càlid de l'Estartit, en versos i cançons... en dies de Lua e Estrela.

Alles Gute zum Geburtstag!

2008-04-27T13:14:00.009+02:00

Tal dia farà un any que ens vam conèixer, estimat Bròquil, i tinc la sensació, més que comú, del si-sembla-que-fos-ahir. Tot i això, estant pel Rürur en concret i les Alemanies en general, la veritat és que han passat bastantes coses i he après i he vist i he sentit i he intuït. Per fer-ho més senzill al lector i perquè ho escric jo això, i no una tercera persona com a l'Ana Rosa, a continuació enumeraré algunes de les coses que he après i que crec, val la pena que conegueu, més que res perquè no us la fotin en el dia a dia d’anar per la vida:

1.- Les alemanes són en un 85.6% roses (o tenyides de ros) i no a totes els hi agraden els Bratwursts (si algú vol pensar malament, és lliure de fer-ho, però que tingui clar que la meva ment és neta… i que si he de parlar de sexe ho faré amb totes les lletres).

2.- A menys sol, més volum tetil. Aquesta és una teoria que, si no recordo malament (que podria ser), ja va ser exposada al Bròquil temps enrera. Val la pena saber-ho. Les alemanes no guanyen prou per sostenidors de tal tamanyu. Suyuru.

3.- Si una alemana diu nein, és que no. Realment, a Catalunya i a Espanya, un no té molts matisos. Moltes vegades, si prové d’una noia, un “no” és un “sí”, diuen. I després passa el que passa… Ara bé, a Alemania us ben asseguro que no hi ha grisos: o blanc o negre. I el negre es porta més.

4.- (me n’he adonat que només estic anotant l’aprenentatge en el terreny de les dones… vaig a dissimular) Per aprendre alemany necessites tres coses: un culló, un altre culló, i poca vergonya. De lo primer en tinc, concretament dos, però sóc força vergonyós, tot i que els que em conegueu quan llegiu això poseu el crit al cel. És cert, fins que no sé pronunciar bé alguna cosa, i sé ben bé com dir quelcom, no em llanço a parlar un idioma que no és el meu. I així vaig sempre amb la frase “kann ich meinem kind hier die brust geben” per bandera. És bona: gràcies Lonliplanet.

5.- Els horaris rars molen però fan que et surtin més canes –em diuen Clooney- i que les pupiles se’t quedin eternament dilatades (per allò de no veure el sol, eh? Aquí sí que us prohibeixo pensar malament…).

6.- A Italia es parla italià i l’idioma de la moda i els complements, a India hi ha 18 idiomes (com a mínim), els rusos no són tan freds com diuen i els turcs s’estan apoderant del món en base a crear puestus de Dönner.

7.- Si te la peles molt, no et quedes cec, però tampoc se’t cura la miopia. Ho sé perquè he vist molts bisbes i capellans, a Barcelona i aquí, i cap anava amb bastó i gos pigall.

8.- Si te la peles poc, no et quedes cec, però els somnis amb Scarlett Johanson, ex-novies, ex-empaitades, ex-convictes, i ex-traterrestres seran recurrents. I no és bo per l’artèria femoral i pots gafar lupus i el Dr. House no te’n salvarà perquè és un personatge de ficció.

9.- Déu no existeix, i si existeix, en porta unes quantes per setembre. (A veure, que ja ho sabia d’abans, però que ho he confirmat a Alemania: si existeix com és que no seia a la seva dreta algun dels àngels que he vist al Brauhaus els dilluns… ben ebris que anaven, i sense les ales!).

10.- El món dels blogs val la pena perquè pots conèixer o aprofundir en la ment (i el cos, si es dona la ocasió) de gent collonuda i ovàrica (perquè les noies de puta mare, són ovàriques, no collonudes, no?) com aquests: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 12, 13… (haurien de ser links, però ja sabeu quins són).

I res, això, que gràcies a tots per llegir-me, per comentar-me, per insultar-me a l’esquena, per tenir-me ràbia, per tenir-me admiració i apreci, per pensar que sóc un parameci (rimava amb apreci i la he colat, ho sento), per pensar que em mereixo el Nobel, per menysprear-me, per sobrevalorar-me, per niciós, per favor.

I per molts anys!! I s’ha acabat el Bròquil!!

P.D. Us preguntareu què hi fa aquesta rossa amb patints encapçalant aquest post de felicitació... Jo també m'ho pregunto. Ara bé, no em negareu que és una bona postal d'aniversari...

P.D.2: Atenent a la petició de la maria, he afegit per a totes les dones la foto del tio bo, que contraresta a la nena rossa amb patints, i fa d'aquest escrit un post en pro de la igualtat i la paritat... Diuen que el tamaño no importa, no?

De competi i superació personal

2008-04-21T15:43:00.003+02:00

La ciència és una puta competició. Sí. Ningú pot negar-ho això. La finalitat de la investigació és publicar: quan més millor, i quan més bona sigui la revista (més impact factor -IF-, tingui) millor. I això és tot. De vegades fa riure la cosa. Sembla, fins i tot, que tan és el què publiquis, què hi diguis a la publicació. Si publiques molt, ets bo. Ara bé, dic jo, anem a veure on publiques també... I què publiques! Perquè de vegades... tela... llegeixes cada cosa... I això sí, i li hauria d'entrar al cap a algun(a) que conec: tan és que el teu tema sigui súper novedós i aporti dades crucials per descobrir, per exemple, la vacuna contra la SIDA, si no ho publiques, no val per a res. I això és així. I punt. Malauradament, avui dia en ciència, si no ets al PubMed, és com si no existissis. A no ser que treballis a casa, per compte propi, construint el transbordador espacial que ens ha de dur a tots a Mart, un cop ens haguem carregat aquest planeta (i calculo que, a aquest pas, serà el dijous o divendres de la setmana vinent...). En aquest cas, et faràs famós de totes maneres, sense publicar i tot.

Que perquè us deixo anar aquest rollo? No sé. L'altre dia a la tarda hi pensava. I pensava també en una afirmació (crec que molt encertada) que va fer un dia el Professor Dr. Hermann Koepsell, l'eminència que dirigeix la meva investigació aquí a Alemania (dic eminència perquè així em dóna un punt d'importància, però no deixo de ser un pringat becari de Doctorat...): "en ciència un no pot ser humil". I això venia arrel de què una gent a qui els hi havia passat unes cèl·lules per a treballar li demanaven si volia aparèixer en un article seu i ajudar-los a millorar el manuscrit. Què havia de dir? Que no?? Que ell no havia contribuït a la feina com per aparèixer-hi?? Vaaaaa, homee, vaaaaa... És com si el Casasses escriu una obra de teatre la vol publicar i et demana que facis un pròleg. Què li diràs: "No senyor, jo no sóc digne de que entreu a casa meva, digueu res més de paraula, serà salva la meva ànima. Amén"? És una opció, la de la Biblia, com sempre la més estúpida.

En realitat, com en tot, el que hauríem de ficar-nos al cap, és que hem de competir amb nosaltres mateixos. Intentar superar-nos. Avançar. I sobretot: errar, errar. I tornar a errar. Fer més, i fer-ho millor. O no. No sé, tu veuràs. Però en un capítol de House, l'altre dia en Greg deia: "Si no hubieramos competido entre nosotros todavía seríamos seres unicelulares". House sempre ho sap tot. Té la veritat absoluta, ja sabeu. I sinó diu que és Lupus. I ja està. Ara, tampoc cal fer-ne una lluita a vida o mort, eh? Jo, quan em diuen allò de "susto o muerte", sempre trio "susto", perquè com a mínim estic segur que hi ha un després. Això sí, jo em supero cada dia: cada dia arribo més tard als puestus.

Aquest dijous em toca presentar davant de tot el laboratori els resultats que he obtingut en la meva estada a Alemania, que no són pocs. I avui, encara amb les idees un pèl inconnexes, m'adreço a vosaltres, fidels Broquil·lians, perquè em desitjeu sort... Anirà bé, d'això n'estic segur, però una mica de sort per a trobar la paraula adequada en el moment oportú, mai està de més, no? És en anglès, eh? No fotem, si fos en alemany, ja m'hagués fugat del país... fiju...

Ah, i per suposat, quan acabi els pocs experiments que em queden, em poso a escriure i a veure si puc afegir un treball a la llista no-massa-extensa-però-és-lo-que-iá d'articles d'un servidor i col·laboradors...

Laaaa-la-la-la... que diria Massiel. I després se senten queixes de la lletra del Chiki Chiki...

Fenya, fenya, fenya... algún gintònic per digerir el sopar, de tant en tant... això sí... i la versió del Rabo de Nube de Silvio interpretada per Charles Lloyd Quartet, això tambéé...!

Gràciiis!

Necesito un día finlandés

2008-04-19T18:34:00.013+02:00

Ahora mismo me iría contigo al Sáhara a vender corbatas y paraguas plegables,

o pondría un puesto de helados en la Antártida, si me lo pidieras...

Tu ya sabes de qué hablo. No nos hacen falta explicaciones. Ya no.

Necesito un día finlandés,
necesito un largo día finlandés,
tan largo como 40 días corrientes.

Quiero un largo día finlandés
para seguir hablando contigo;
tus palabras me ayudan mucho.

Te comenté algo del paraíso
y tú me dijiste: ten cuidado con el paraíso
el infierno puede estar allí.

¿Es posible cambiar de vida?
¿Cuántas veces se puede empezar de cero?
Tú eres mi amiga, te quiero.

El cielo de Finlandia siempre es azul
y en verano el sol parece una naranja,
y la luna lo mismo, otra naranja.

Quiero un largo día finlandés
con dos naranjas en el cielo,
quiero seguir hablando contigo.

Bernardo Atxaga
Canciones XI. "Poemas & Híbridos"

Perquè hi ha nits que voldries que no acabessin mai... perquè hi ha persones amb qui estaries parlant dia i nit, sense parar, sense presses, oblidant el menjar i el beure, obviant que el món mentrestant va fent de les seves (rotació-translació-rotació-translació-rotació-translació). Hi ha nits màgiques, hi ha sopars impagables, hi ha moments que queden gravats a la memòria, en algún racó de les meninges i mai més te'n pots desprendre. I suposo que per això tinc aquest mal de cap i aquest mareig avui. Estic ebri d'amor per una amiga. Ebri de la Grappa que ella em dóna. Ebri d'Ameba. Feliç de tenir-la. I no té cura. No té remei. I és tan plàcid...

10 conseqüències de la sequera a Catalunya

2008-04-14T01:26:00.006+02:00

Emulant-plagiant a José A.Pérez, de Mi Mesa Cojea
Dedicat a ell per la inspiració…

1.- Com a conseqüència de la sequedat extrema del sòl, les línies divisòries entre Catalunya, el sud de França, Andorra, Aragó i la Comunitat Valenciana, cada cop seran més prominents arribant a trencar-se i alliberant Catalunya de l’opressió física en què està sotmesa. Catalunya passarà a anomenar-se Illa Carod-Montilla però seguirà depenent de Madrid.

2.- Montilla, un cop havent-se assegurat que el seu nom figura a la nova Illa apareguda de l’escissió de Catalunya de la resta de la Península, haurà de dimitir degut a la tremenda pressió i les queixes dels ecologistes encapçalats per Imma Maiol, afectada de cirrosi. Com en Saura i molts militans d’Els Verds, en defensa de l’ecologisme i per pal·liar els efectes de la sequera, hauran deixat de beure aigua passant a prendre només begudes amb un percentatge d’alcohol del 40 al 70. La nova presidenta de Catalunya serà Carme Chacón.

3.- Un cop al govern, la primera mesura que prendrà la presidenta Chacón serà obligar a que totes les dones que hagin de trencar aigues tinguin cura de guardar-les en un pot i reutilitzar-les (a poder ser, diverses vegades). El seu lema? “M’ho ha dit el Jose”.

4.- Degut a que a les dutxes de les platges (incloses les del Segrià, el Pallars Sobirà o la Terra Alta) no hi haurà subministrament d’aigua, als bars i restaurants de primera línia de platja s’hi podrà, per llei, entrar en xancletes, banyador i samarreta de tirants aka “imperio” i/o sense samarreta. Els turistes alemanys i anglesos no notaran cap diferència. Amb la sorra acumulada a les terrasses dels bars, a més, els joves s’aficionaràn a la petanca que passarà a ser l’Esport Nacional, desbancant l’Hoquei patins.

5.- El riu Ter i Llobregat passaran a ser dos immenses pistes de half-pipe i degut a això el skate es posarà tant de moda a l’Illa Carod-Montilla que aquesta serà el destí predilecte dels estadounidencs amants d’aquest esport. Per fi, als E.U.A. se sabrà on és Barcelona, Manresa, Vilanova i la Geltrú i Castellfollit de la Roca.

6.- La gespa del Camp Nou s’importarà cada setmana d’Holanda per a jugar la lliga el cap de setmana. Això costarà tants diners al Club que haurà de demanar un prèstec a Unicef. El Sr. Unicef estarà liat a l'Àfrica amb uns assuntus i no escoltarà la petició. Llavors el Barça es veurà obligat a vendre Messi, Bojan, Pujol i Xavi a preu de cost. Amb un presupost ridícul, Quico Pi de la Serra serà el nou President i Josep Maria Puyal, el nou flamant entrenador. Amb ell tornarà Urruti a la porteria i Aloisio a la defensa. L'equip quedarà vint-i-una vegades segon a la Lliga i serà eliminat de la Champions exactament vint-i-una vegades, quinze vegades pel Manchester United i per més de 6 gols en contra. Tot plegat ho narrarà per Catalunya Ràdio, i amb un estil més que peculiar, Quimi Portet.

7.- Misteriosament, molts aficionats al golf seran trobats morts en camps desèrtics de les afores de Barcelona amb el sand wedge clavat en l’orifici anal. El forense dirà que té hora al podòleg i que no pot encarregar-se del cas. La investigació resoldrà que no está el horno para “hoyos”.

8.- Mai més serà vist un mosquit tigre. A les oficines es parlarà de la seva extinció durant 5 o 10 minuts, després es tornarà al tema de conversa inicial: la 52ª edició d’OT.

9.- Viladrau i Caldes de Malavella passaran a anomenar-se Birradrau i Caldos d’aquella Vella, respectivament. Com el nom indica, la primera empresa dedicarà els seus esforços a produïr una cervesa que, tot i ser molt gustosa i apreciada, mai arribarà a poder fer la competència a les campanyes de màrqueting d’Estrella Damm (en altres paraules, mai sortirà en primer pla a El Cor de la ciutat al Bar del Peris a les 9 del matí, mentre l’altra gent pren cafè i croissant…). La segona, deixarà d’embotellar aigua del manantial de Caldes per a passar a fer pastilles concentrades pel caldo fent la competència directa a Avecrem que, aprofitant l’avinentesa, crearà una nova línia de pastilles amb gustos exquisits (com la pastilla de foie a les fines herbes).

10.- Per subministrar l’aigua de boca a la població de l’Illa, des del govern s’insistirà en el transvassament d’aigua del Roine. Sarkozy posarà com a condició que la Carla Bruni presenti el nou Telenotícies vespre. Tot i el vist-i-plau de Ramón Pellicer (a qui li brillaran els ulls quan coneixerà la notícia…), Chacón i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió s’hi negaran en rotund. Finalment, l’aigua es comprarà a través d'Amazon.com i arribarà dels llacs de Suècia i Noruega per Seur, un dilluns al matí. El dimarts al vespre s'haurà de fer una nova comanda.

El nein d'uns ulls plens de Carib...

2008-04-10T15:42:00.008+02:00

I com pot ser, em pregunto avui, que havent descobert que no era cubana, que tan sols tenia avantpassats del Bronx, que em mirava amb aquells plens de mar del carib i que jo la mirava amb els meus ulls grossos i miops, que ballava a uns escassos 30 centímetres dels meus braços, em pregunto doncs, com pot ser que, tot i no haver intercanviat més de quatre paraules però haver-ne dit tantes sense dir-les, i jo haver rigut d'aquella manera còmplice, em pregunto, com, després de pensar que havia marxat i haver resurgit de nou, il·luminant el local piju de moda, i d'haver demanat el tercer gintònic, com pot ser, dic, i em pregunto, que després d'un flirteig subliminal i potser massa subtil, potser per això, em pregunto, com, després de fer-se tard, potser massa, i indecís i estúpid, com, dic, i em pregunto altre cop, al, després de moltes voltes, de molta incertesa, de ai-sí-però-no, com, em pregunto avui, amb el cap a Santiago de Cuba, repeteixo, i em repeteixo, i dic, i em torno a dir, i em pregunto, i al·lucino, i sobrevisc perquè "como me amo", i perquè "hoy no puedes hacerme daño", però em pregunto, com, després de ser tant estúpid d'haver deixat la conversa a mitjes, abans de conèixer tan sols el nom, potser per això, dic, al final, tard i una mica etílic, em pregunto, perquè, dic, al preguntar-li si em donava el telèfon per quedar un altre dia, que me n'anava, com, dic, i torno a preguntar-me, s'atreveix, dic, i em pregunto, i té la força, els ovaris, la genètica, la imposició alemana i la crueltat freda, que va doldre com un tret, de dir-me: nein.

Ahir, sort en vaig tenir del meu nou artilugimusical i de Love of Lesbian (aka LOL).

Como me amo.

Morgens und abends zu lesen / Per llegir al matí i a la nit

2008-04-08T03:47:00.004+02:00

Der, den ich liebe
Hat mir gesagt
Daß er mich braucht.

Darum
Gebe ich auf mich acht
Sehe auf meinen Weg und
Fürchte von jedem Regentropfen
Daß er mich erschlagen könnte.

Bertold Brecht

El meu amor
m'ha dit que
em necessita.

És per això
que cuido de mi,
em fixo on trepitjo
i temo que una gota de pluja
em pugui matar.

Traducció lamentable "alemany-català": Yeral

Perquè l'Ivan hagi de tèmer, un dia d'aquests, que una gota de pluja el pugui matar...

I perquè alpanpan i alvinovino.

Perquè "no es lo mismo tubérculo, que ver tu culo".

I/o perquè "no es lo mismo la calle Balmes, que val més que te calles".

Acudit/anècdota/comentari "sembrau" de l'Ameba: Cual es la diferencia entre follar y hacer el amor? Que el segundo se hace asín despacico, y con música de Barry White.

Barry White? Parfavó...

(...) Und dann und wann ein weißer Elefant - que diria Rilke.

Mahler, la llibertat absoluta i la reproducció asexual de Fragaria chiloensis (maduixa silvestre)

2008-04-04T01:13:00.011+02:00

A La Mitall, perquè em dóna la gana

(Post que hauria de ser llegit amb la música de Mahler de fons, sinó no val)

Avui, tard i amb una son considerable, sé que demà...

Viuré en un somni que tinc encara calent a la memòria, d'una nit que no vam passar junts, però que ens la debem.

Viuré en un somriure enlluernador i citostàtic, quan dic "good luck!" i marxa a la reunió de Medical Doctorands.

Viuré en un Pleicherhof, un dissabte qualsevol quan una amiga teva em dóna el telèfon i jo faig veure que escric el seu telèfon mentre observo com es mou a ritme d'una Balcan Music un pèl estrambòtica, una mica mironiana.

Viuré en una nit a casa del Ferrater, bevent Priorat i escoltant a Bill Evans o a Coltrane. I rient-nos-en ja dels "incidents".

Viuré en la visió d'aquesta tarda, havent dinat, i la cafeteria oberta de nou, i tu, tan desconeguda, amb aquell piercing tan sensual al bell mig del llavi inferior, fumant, desinteressada, avorrida, fastiguejada fins i tot, del Benito II.

Viuré en una festa amb la caipirinha que ella ens preparava i en l'Odeon entre dos mons que no parlaven.

Viuré en un post que parla de trifulgues d'amors quotidians, i en un altre de trinxeres plenes de sacs, de fang i de pedres.

I en El Aleph i en Oliveiro y La Maga, viuré.

Demà viuré en la il·lusió, que és la llibertat més absoluta. I l'emoció anirà de la mà.

Res més, bona nit.

(Escoltant aquest Adagietto de Mahler me n'he adonat: quelcom està escrit, ja sigui en una paret bruta de les afores de Berlin o en el genoma octoploide de Fragaria chiloensis -maduixa silvestre-, però us asseguro que està escrit).

Mingus B. Formentor, el Miles Davis de la ràdio i les crítiques musicals

2008-03-31T00:56:00.008+02:00

Al Xexu i a Mingus B. Formentor,

al primer per iniciar-me en el món dels blogs i donar-me a conèixer iCatfm,

al segon per Discòlic, per les seves crítiques musicals a La Vanguardia

i per ser el meu particular Miles Davis de la ràdio

Em sembla que va ser el Xexu, quan estàvem traballant junts al laboratori de la U.B, que em va fer descobrir o apreciar iCatfm. Allà sempre hi sonava, perquè ell la posava. I la vagina web (com diria er savi) oberta, per conèixer què sonava. I sonaven temassus. En aquells dies vaig conèixer per exemple Joan Miquel Oliver, Antònia Font o Sanjosex, entre molts d'altres. I li agraeixo a en Xexu i a iCatfm i a la ciència per portar-me a la U.B., també.

No sé perquè però després vaig deixar d'escoltar-la molt de temps, molt. I fa poc temps, aquí a Alemania, nostàlgic perdut de la meva Catalunya, i sentint-me a hores d'ara una mica empresonat en aquest Rürur monòton i gris i fred (per sort cada dia menys), vaig tornar-hi des d'internet i m'hi he quedat! Oi tant, si m'hi he quedat...!!

I parlo no només de iCatfm, la que es pot escoltar en antena tot el dia, parlo també dels canals exclusius d'internet: iCatjazz, un canal de ràdio exclusivament de jazz on sonen veritables perles i de tots colors (no només jazz clàssic o new orleans, també Weather Report, Jan Garbarek o Uri Caine i variants del jazz com el funk, el blues...), musicatles, un canal de músiques del món (que encara he d'explorar), mediterràdio, un canal de música d'arrel mediterrània on sonen també grans temes i joies desconegudes...

Però per joies desconegudes i amb el que realment m'he quedat encisat és amb el Discòlic del meu estimat/admirat/idolatrat Mingus B. Formentor. És un crack (només cal que clickeu el link i mireu la camisa que em porta a la foto... Aquesta camisa només la porten els genis). Aquest paio és un veritable geni de la música. Ho coneix tot. Tot. I té un criteri boníssim. Té un gust exquisit. Té la oïda més fina que conec. Potser sigui perquè coincidim molt en gustos, però per mi clava els temes i et fa estimar, encara més -si això pot ser en el meu cas- la música. I el que sí que em fa és descobrir cada dia noves veus, nous musicassos, i em fa riure amb alguns dels seus comentaris, irònics i desllenguats a la vegada, però sense aixecar mai el tó de veu, amb aquella picardia i ironia que el caracteritza. Discòlic és un programa magnífic que com diu ell en una de les presentacions "recomanaras a la gent que t'estimes". I per això, des d'aquí us el recomano a tots els que llegiu el Bròquil. No diré res més, escolteu-lo: un dia pot començar amb Carlos Gardel i acabar amb Ahmad Jamal. Un altre pot centrar-se en la figura de Herbie Hancock (dels més grans pianistes de la història del jazz) per a cagar-se en tot perquè li hagin atorgat el premi Grammy per un disc mediocre (comparat amb la majoria dels de la seva trajectòria com a músic) i en paraules seves "desfer, amb bona voluntat aquest malentès". Ara mateix, escolto Relax, el programa de'n Mingus de diumenges a la nit: "La música suau, la que ens convida a somiar, a fer volar la imaginació, la que ens provoca els millors sentiments, la més dolça, la més interna. Això és "Relax", una teràpia musical de... Mingus B. Formentor!" I us asseguro que és el millor que hi ha per les ressaca d'una nit de dissabte mogudeta.

Per acabar us deixo dues presentacions de Discòlic que m'han captivat i algunes de les perles que ha deixat anar en Mingus B. Formentor (en dos o tres programes que he descarregat i escoltat darrerament):

“Nom registrat de l’establiment: Discòlic. Gestor, cap de vendes i preceptor resident: servidor, Mingus B. Formentor”.

“Discòlic: un monstruari de músiques diverses. Un programa pensant en tu, melònam erràtic. És un programa per aquells que estimen la música sense concessions. Discòlic: un programa que recomanaras a la gent que t’estimes”.

“Jo porto un quart de segle en aquest asuntu i us puc asegurar que ben poques coses són les que s’han incorporat a la meva discoteca com a elements rebuts professionalment. Per sort les discogràfiques mai han tingut massa a bé enviar-me gairebé res del que publiquen. Els hi agraeixo molt la seva gentilesa perquè m’estalvien el fet d’haver de llençar-ho després”.

“Telmary és per damunt de tot una raper hiphopera amb personalitat. Les estructures sonores es submergeixen en el jazz i deriven en pinzellades pop i acaben convertint el tema molt més pròxim a l’spoken word nortamericà i lluny del hiphop ratonero que funciona a la Península Ibèrica”

“Telmary no es mereix un grammy, sinó un kilogrammy o una tonelady”

“Quan em vaig assabentar del premi Grammy que li havien donat al senyor Herbie Hancock em vaig quedar esberat, però el que em va treure de pollaguera és saber que li havien donat per una autèntica tifarada si comparem la seva amplíssima i genial producció al llarg de 40 anys. El disc en qüestió –The River: the Joni Letters- és, suposo, un intent de la indústria de fer veure que tenen orelles, però jo me’l prenc com que ens prenen als demés per sords. Discòlic intentarà, amb bona voluntat, desfer aquest malentès”.

“Coses que hi ha en el recent premi Grammy (The River: the Joni Letters) com el tema de Tina Turner, que se suposa que hauria d’assumir una energia blues-rockera, fan que entrin ganes de riure, per no plorar… És absolutament insultant que s’hagi donat aquest premi en aquest disc”

“El senedrí (?) atorgador dels Grammy’s potser es cregui que té molta vista però en realitat el que té és poca oïda i molta menys vergonya”

“Al costat de The River, Possibilities és un disc francament superior, vaja…, que The River es converteix en una veritable llufa”.

Per cert, aquí us deixo alguns dels noms que m'ha fet descobrir (o recordar en casos) en Mingus o iCatfm, en tres o quatre dies d'escolta. Ull, que si els escolteu tots alhora podeu patir una sobredosi de dopamina al sistema límbic o la Síndrome d'Stendhal: Térez Montcalm -impressionant cantant canadenca, la seva versió del Voodoo Child de Hendrix és impagable-, Telmary -una rapera cubana, impressionant!, bé si heu llegit els comentaris de'n Mingus, ja sabeu de què va...-, Tin Hat Trio - ufff... no sé què dir... només diré que Tom Waits canta temes amb ells... què més voleu?-, Abdullah Ibrahim -ja el coneixia però he descobert un temassuu: "Calypso Minor" i John Hammond -en el tema que he escoltat També Cantava Tom Waits, així que... qualitat assegurada... ja que no sé si sabeu que, tot el que toca Tom Waits, es converteix, passat un minut i mig, en or-.

Ah, i després està la quota de música en català i blablabla... però això és un afegitó.

Per no parlar de les magnífiques, exquisites crítiques musicals de Mingus al diari La Vanguardia. Els meus pares són suscriptors però algun cop que era pel carrer, he arribat a comprar-la sabent que hi havia crítica del Mingus d'un o altre concert, només per llegir-lo amb ell. M'hauria de medicar, doctor?

Mingus B. Formentor és el Miles Davis de la ràdio. I punt.

Només posaria al mateix nivell al meu estimat "Cifu", Juan Claudio Cifuentes del programa A todo jazz! (dissabtes 22h-24h a Radio3) i el seu Jazz porqué sí a Radio Clássica de RNE cada dia a les 24h. Però es clar, aquest és monotemàtic a manta, i a vegades arriba a saturar de dates i noms que diu. Ara bé, és un crack i potser li dedicaré un post un dia. Se'l mereix. He après tant de jazz amb ell... (Tinc una foto tremenda amb ell al Festival de Jazz Vitoria! Seria el moment de treure-li partit).

Salut i bona música tinguin!

P.D. Xexu, oblida ja els pesats d'Antonia Font i posat a escoltar ja a Di Battista, Dave Holland o Charlie Hunter home... jeje...

Un fracaso mejor

2008-03-27T09:36:00.005+01:00

Pensant en la bellesa de les derrotes,

en Beckett, en mi i en tu, mentre sona

la fredor càlida del "Winter in Venice" de Esbjörn Svensson Trio.

Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
sin pertenecer a nadie,
como casi siempre,
a volver a intentarlo.

Te buscaré entonces
como antaño
en las sombras de los perros de la calle,
en los buzones,
en los rostros desvencijados del invierno,
en cualquier abandono cotidiano,
en un cactus o un canario.

Más tarde
ya con las horas en mi espalda,
volveré con más fuerza
repleto de viento,
y aún con un poco de muerte,
con menos ceniza
hallaré una razón para hallarte
en una primavera que tendrá que llegar
descaradamente.

Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
para volver
siempre,
a cada rato,
con un fracaso mejor
por el que brindar.

Neverending Winter in Würzburg, 26.03.08

Una telefonada ipsalaxo

2008-03-25T23:02:00.005+01:00

Avui escoltant Minoria Absoluta en diferit -els programes es poden descarregar en mp3 des de la "wés" de Rac1-mentre mimava i els hi deia coses boniques a les meves estimades cèl·lules CHO que tantes alegries m'estant donant, (agafem aire), he rigut, i molt, i m'ha posat de molt bon humor... tot i la merda de temps que fot al Rürur (només fa que nevar, 4ºC, ploure, nevar, raig de sol, nevar, ploure, 3ºC, i nevar altre cop).
Les trucades que fa en Quim Morales fent-se passat per un oient que vol opinar sobre algún dels temes de debat són boníssimes i he pensat, mira, en transcriuré una... Aquí us la deixo, tot i que es clar, s'ha d'escoltar això... però mira... una manera diferent de viure una trucada... És un parida, ho sé, per això he classificat el post amb aquesta etiqueta... No sempre hem d'escriure posts trascendentals que ens canviïn la vida, oi? A més, tinc febre, estic cansat d'estar al laboratori fins tant tard, em cau el "moquillu"-putu fred-, i no hi ha manera que es descarregui un nou capítol més de Family Guy (què gran déu, què graans que són!!) amb la Mula (que està gandula, últimament). Ja callo...

Minoria (M) – Tenim una trucada d’algú que vol opinar sobre el tema de la sequera… Hola molt bon dia?
Trucada Quim Morales (TQM) – Molt bon dia Antònic…
M – Antònic?
TQM – Antònic…, com esteu macos…
M – El seu nom?
TQM– Hola, sóc en… no us en rigueu que sé que sou molt de la cunya… Em dic, Víctor Tuga… de veritat, és veritat, és un nom autèntic… He estat a punt de no dir el meu nom i mantenir-me en la magnanimitat… perquè em feia por que fessiu bofa i mefa del nom però és com em dic, i a molta honra… Ara bé, jo no volia parlar de la ceguera…
M – No?
TQM - No, no… Jo us telefonava al telèfon perquè resulta que jo ja sabia això de’n Carol Rovira…
M – Ja ho sabia de quan?
TQM – Jo ja ho sabia d’abans, perquè resulta que des de petit tinc un do… jo una vegada jugant un partit de futbol em va anar una pilota a la cara i des d’aleshores tinc el poder de veure el futur… allò que si li diu tenir… que tinc vigència… que tinc… per la quiropràctica…
M – Sí, sí… sí…
TQM - Jo he vist moltes altres coses. Vaig preveure que el Zapatero faria portaveu parlamentari a en Fernando Alonso o que Irlanda presentaria un gall d’Indi a Eurovisió… tot això ja ho vaig veure abans… eh?
M – Ah, molt bé…
TQM – I coses totalment imprevisibles. Fa uns anys jo també vaig preveure que el Padre Apeles presentaria un programa de tele… eh? Vull dir que això no és una cosa fàcil… Però el que passa és que tinc un petit handycam, un entremès que es diu, i és que a mi aquestes coses em vénen un minut abans que es produeixin… i es clar, llavons veig les coses…
M – Ui… clar…
TQM - …i es produeixen ipsalaxo pràcticament…
M – Com, com, com…?
TQM – Ipsalaxo… van ràpides… No tinc temps ni d’avisar ni… ni… no en puc treure cap profit…

(…)

Hi ha un tros més però m’he cansat de transcriure.

Apa, bona nit tinguin, me'n vaig a dormir ipsalaxo.

P.S. Ah! Recordar-vos pels que en sigueu fans que el dia 9 d'Abril (i jo que pensava que era demà... snif...) comença la segona temporada de Muchachada Nui, i que un dels personatges que imitaran en aquesta temporada és Chuck Norris, per votació popular… Mmm… La cosa promet... Conto les hores per veure’ls per internééé…

El Capità Ad Hoc - Capítol 1: L'inesperat repte del Bar Íton

2008-03-19T22:20:00.014+01:00

Dedicat una mica irònica però carinyosament
a La Lingüista Elitista, per elitista...
... i perquè el seu "preciós i ultralleuger portàtil d'edició limitada
que just estrenava" es millori, ja sigui a base d'antibiòtics o de pà amb oli i sal

Aquell matí gèlid d'hivern (un hivern que no escampava ni empès per la primavera, ja imminent), el Capità Ad Hoc va emergir de la tenebror del seu amagatall anomenat Sine qua non per, com cada dia i sense ganes -car, era dilluns-, lliurar la seva lluita inacabable contra el Català Montillesc* que els joves (i no tan joves) d'avui dia intentaven extendre autoritàriament pels Països Catalans i rodalies.

Abans de començar la quotidiana lluita però, i com cada matí, entrà al Bar Íton a fer el talladet de rigor i el sandvitx de pernil dolç i formatge que tant bé preparava el Bernat, l'amo i senyor del local. A l'entrar va topar-se amb el nou cambrer, un noi guineà de pell molt negra i ben plantat, de qui en Bernat deia que era molt eficient i atent. El seu somriure era com un raig de sol enmig d'un dia ennuvolat i trist, pensà el Capità.

- Bon dia tingui, Capità! - diguè el cambrer més arreglat de la història del Bar Íton.

- Tracta'm de tu, sisplau, i diga'm pel meu nom, redéu, que això de Capità em posa els pèls de punta! Sona tan bèl·lic... - contestà en Siscu Bates, el nostre heroi particular.

- D'acord Siscu, no t'enutgis ara tu... que era per fer una mica de gatzara...

- Ja hi som! Sempre igual! A veure... en una conversa col·loquial, com la que estem tenint, no cal que utilitzis el verb enutjar-se, amb "emprenyar-se" o millor encara, amb l'incorrecte mot "cabrejar-se" vas bé, i no pots deixar anar així impunement fer gatzara, hauries de dir "fer broma" o "fer conya", nanu... Recorda-ho per la propera vegada, eh?

- Dispensa Siscu, és que enraonant amb tu m'he atabalat una mica... com que...

- Dispensa? Enraonant?? Però què t'has cregut?? Prou. Per ser dilluns a primera hora, i amb la ressaca de lleixiu Estrella que duc ja n'he tingut prou... Apa, avui ni talladet ni hòsties... Me'n vaig a casa. A prendre per la part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu! Què, t'ha agradat la circumlocució? Doncs així és com parles tu amb mi... apa...

- Redimonis! Què susceptible i delirós t'has llevat, company...

- Cullons! Valga'm déu! Susceptible te la deixo passar però delirós, per favor... per favor... Ara, no et preocupis que ja mateix acabo amb tot això: me'n torno al llit. No puc més. Tal qual t'ho dic. Apa, siau. Records al Bernat de les meves parts.

I així, capcot i francament emprenyat, el Capità Ad Hoc va decidir que marxava a dormir "la mona" a la seva cova humida i fosca, perplex d'haver-se trobat amb un repte tan brutal només entrar al Bar Íton. Si aquell cambrer seguia allà, potser no hi tornaria més, va pensar... però és que feien un biquinis tan bons...

(continuarà... o no...)

*Dícese del català parlat que es força ad hoc i on es colen amb calçador paraules que fan del discurs un missatge inintel·ligible, artificial i de ves en quan un pèl buit de significat... que no sempre. Exemple palpable: el Molt Honorable president Montilla del Minoria Absoluta.

Els meus petits preferits refugis

2008-03-16T21:18:00.010+01:00

Els éssers humans som una espècie rara. Culturalment parlant, vull dir. Cadascú troba refugis en un aspecte de la cultura que res (o poc) té a veure amb el de l'altre. Diversitat de gustos culturals, si voleu.

Uns gaudeixen de la trilogia del Senyor dels Anells, altres llegeixen les Obres Completes de Lev Nikoláyevich Tolstói i uns de més enllà col·leccionen els capítols més surrealistes dels Monthy Phyton o de La Hora Chanante (sí, és cultura això i de la bona!). En sé d'alguns que se saben totes les cançons dels cantants de rap de la costa oest dels E.E.U.U. i d'altres que no donen a l'abast descarregant-se d'internet els últims grups de moda de Brit Pop (i és que clar, n'hi ha 230.000). La meva tieta, la petita de les germanes, és una fan incondicional de l'òpera i ha arribat a veure alguna d'aquelles de Wagner, de més de 5 hores. Pavernosmatau. Té un seient al Liceu amb el seu nom gravat en lletres de plata. Hi ha qui és aficionat a l'art modern, o a l'art més contemporani i trangressor. I hi ha qui només gaudeix d'aquelles exposicions de quadres i peces que daten del S.XVII en avall. N'hi alguns que estan bojos pel jazz (en conec a tres o quatre, però n'hi deu haver algún més, no?) i altres només poden escoltar i ballar el pseudo-rhythm-and-blues de Beyoncé i Rihanna. La meva mare fa temps que reclama que quan facin una escapada a San Sebastià amb el meu pare i els amics -i ho fan cada 3x4- s'apropin a veure el impressionant museu a l'aire lliure de Chillida-Leku. El meu pare però, gaudeix tremendament més de la cultura de la bona gastronomia -i oju, un respecte-: bacallà al pil-pil, anxoves del cantàbric o arròs amb llemàntol passen per sobre de qualsevol pedra i qualsevol museu, per captivador i impressionant que sigui.

Així doncs, la cultura i els seus refugis, dic jo, són tant diversos com les persones. I venia a reivindicar avui, i sense deixar de banda els meus altres refugis, la cultura dels blogs. Perquè en molts d'ells hi ha cultura. I de la bona!

Darrerament els meus petits preferits refugis a Alemania, i sempre que vinc al laboratori (l'únic lloc on tinc accés a internet) per curta que sigui l'estona, són: un veïnat on fot un fred que pela -però on s'hi està tant a gust!-, una banqueta plena de bons perdedors -gent viva, gent amb entusiasme!-, Ca la mitall -mitá mirall, mirà... mitall!-, una habitació amb una iaia que té caspa -i on hi passen coses extrañes, oi tant!-, a més d'un planeta somiatrufes -sí que en somia, sí!-, un racó poètic d'una bruixa que està de dol -encara no sé el perquè...- i un racó fonamental. A la desconvencida, no he aconseguit convèncer-la, perquè no li puc seguir el ritme! D'acord, el diari d'uns culturetes n'és un altre, però és que el nom és tant descarat i ostentós...

Tots ells m'il·lustren, em culturitzen, em captiven amb les seves paraules i el seu savoir faire.

I és que m'han fet descobrir, conèixer i/o recaure en (per dir-ne alguns): Joan Sales, Cortàzar, Roger Mas, El Aleph de Borges, Antònia Font, Love of Lesbian, Maria Mercè Marçal, Luís García Montero, Scrubs, Miquel Àngel Riera, El marido de la peluquera, Cassasses i Comelade, Joan Brossa, Mishima, Tom Jones de Henry Fielding, Jaime Gil de Biedma, Love got in the way de Dayna Kurtz, Woody Allen... Que no és cultura això??

Tots ells molen. I venia a dir-ho. Per si algú no ho tenia clar.

De fracàs en derrota i tiro perquè em toca! (crònica d'una derrota anunciada)

2008-03-14T15:53:00.010+01:00

"El éxito es la habilidad de ir de fracaso en fracaso sin perder entusiasmo"

Winston Churchill

Si anem al diccionari trobarem:

fracàs
[1803; de fracassar]

[ pl -assos ] m Resultat del tot dolent, desastrós.

derrota
[1460; v. derrotar]
f 1 Fugida en desordre d'un exèrcit vençut. La cavalleria posà en derrota les tropes enemigues.

2 p ext 1 El fet d'ésser vençut un exèrcit. La derrota dels catalans i els occitans a Muret.
2 La derrota de la Lliga en les eleccions del 1931.

3 MAR 1 Camí que segueix una nau per anar d'un lloc a un altre.
2 Carta nàutica.

I llavors diré que anit el meu exèrcit va ésser vençut i que derrotat, vaig anar cap a casa una mica capcot. Res de cartes nàutiques ni d'eleccions del 31. Només incomplertes i inocents mostres d'amistat quotidiana. Viatges a través dels ulls, de les mans. Misericordioses veus des del fons del cervell emocional. Rius de dopamina, serotonina a dojo. I diferents opinions. I massa bellesa junta. I masses suors. I massa gintònic amb poc gin i molt tònic (que aquests alemanys escatimen d'allò més... i més quan hi ha Doppeldecker!).

El Zauberberg va ser un riu de llàgrimes invisibles, una banqueta plena suplents. Al camp només hi havia l'àrbitre que esbojarrat anava traient tarjetes grogues i vermelles a tort i a dret.

Nevertheless, ja et dic ara estimat Bròquil, que l'entusiasme no el perdo mai, per a res del món. Ale. Clarqueno! I que trobaré a la Maga. I llavors cridaré més fort, encara. El meu èxit arribarà d'aquí quatre dies, quan s'alinein la Lluna i Mart i Saturn giri cua i torni a la fleca on creu, s'ha deixat les claus de casa.

Tot és qüestió de la cosmologia i dels Déus 1 i 2 que inexistents, ho regeixen tot a ritme de "no-deixa'm-a-mi-deixa'm-a-mi-que-tu-la-lies-fixe".

I ull que demà ve el Soul Explosion a Stuttgart amb el DJ King Dynamite:

A l'entrada es veu que hi ha un cartell que adverteix: "No, les cinc negres fantàstiques no han pogut venir avui però han vingut unes amigues seves que són molt simpàtiques i ballen d'allò més bé. A gaudir!".

Una abraçada amb llengua per totes i tots els perdedors del planeta!

La felicitat està feta de petites coses alades

2008-03-12T21:15:00.008+01:00

"No se me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar."

Oliverio Girondo, fragment de Espantapájaros I

Per l'Skype, una conversa amb la mama una mica seriota, de responsabilitats, de "portar-se bé" i de fer bondat, de les últimes anècdotes de la tercera edat més estimada.

De sobte, un sms crida la meva atenció. I és que no m'esperava que fos ella. Ni m'esperava el to, ni la imminent arribada de la propera primavera en els seus ulls i el seu somriure. Així, sense més, avui m'han fet feliç amb missatge tan simple i tonto com aquest:

Hola lindo. Como estás? Ya estás de vuelta en Alemania? Yo voy camino de Würzburg pero me atrapó un atasco. Qué vas a hacer mañana por la noche? Zaubi? Besos desde la Autobahn.

I és que sóc un home de petits detalls i de grans passions, de l'emoció d'un detall insignificant, absurd. D'una mà. D'un somriure imprevist. D'un gest, tan sols. I com deia el meu estimat Kerouac, les úniques persones que m'agraden són les que són folles: folles per viure, per parlar, per ser salvades.

Llàstima que faci temps que les muses se'm barregen, se m'apareixen en ulls tan diversos i tan distants que em perdo. Em perdo corrent precipitat d'un lloc a un altre sense arribar enlloc. Llàstima que tingui tants fronts oberts que no sàpiga ni de quin bàndol sóc. Espero però que aviat rebi un tret ben certer i ferit de mort hagi d'atravessar el camp de batalla agonitzant per besar-li els peus a l'enemic. Un enemic que és un àngel, que camina a 15 centímetres de terra.

Demà la miraré als ulls i li diré: te vienes conmigo? I l'únic que espero que aquest cop la resposta no sigui un pragmàtic i desconsiderat "dónde?" perquè llavors sabré del cert que és de les que no vola.

Sort que sóc un home de petits detalls i grans passions i no un d'aquests bel·ligerants individus rebossants d'hormones halterofíliques i malparlades. La primavera seria un malson.

Avui encara segueixo buscant a la que sàpiga volar. I la primavera és alada.

Son los golpes los que enseñan

2008-03-10T16:47:00.003+01:00

No hi ha res a fer. A vegades la caguem, la fem grossa. I ja no hi ha res a fer.

Tot i això, com es diu habitualment i per animar-me una mica em repeteixo: "no hay mal que por bien no venga" i "de los errores se aprende". La que m'agrada més i que cantava en Karel és: "son los golpes los que enseñan".

I quin un de cop. Quin un. Però es clar, m'ho mereixo. Per capullo. Per inconscient.

Si fos un entrenament de futbol sala d'aquells que feia ja fa uns quants anys, em farien fer 30 voltes al camp i 100 flexions.

En aquest cas no són 100 flexions: en són 1.500. No són 30 voltes al camp: en són 300.

Ara, de ben segur que la propera vegada ni m'ho pensaré, perquè no caldrà que ho pensi. Aquest cop sí que n'he après.

Vaig a escriure a la pissarra 960 vegades "no ho faré més" i després escoltaré per divuitena vegada aquesta tarda "Un dia en el parque". Perquè n'estic viciat. Perquè sort en tenim de LOL, de Ruibal i de la música...

I com deiem amb en Perdi l'altre dia: "això no és un problema, cullons, això no és un problema de veritat...".

Mare Nostrum i la sang d'orxata

2008-03-06T01:33:00.010+01:00

Richard Galliano té un gust musical exquisit. I el seu nou projecte musical a priori prometia.

En el seu Mare Nostrum s'ha envoltat de dos músics europeus molt reconeguts que tot i això, conforma una agrupació muscial arriscada: acordió-piano-trompeta.

El pianista és un suec, Jeff Lundgren, que, diguin el què diguin les crítiques i els crítics i els entesos (que no ho seran pas més que jo), té la sang d'orxata (i de la barata). Res a fer. Que es dediqui al clàssic. No a les Variacions Golberg ni a cap partitura que requereixi d'interpretació i sentiment. No té ànima. O li va vendre al diable a un preu lamentable (i fa molt temps). Previsible. Lent. Poc arriscat. Nul. Contrapunt/proposta/rebot: Aaron Golberg, sense anar més lluny i deixant-lo en ridícul plorant a qualsevol cantonada d'Estocolm.

El Paolo Fresu, el flamant i jove trompetista italià que compta amb uns quants -no un ni dos- discos a Blue Note Records, per sort ha deixat anar algun indici d'ànima i s'ha tret algun tret (valgui la redundancia) de la màniga. I el seu so és esplèndit, rodó. Tot i això, no s'ha convençut ni a ell mateix. L'emoció l'ha deixada també ben guardadeta a la tauleta de nit.

I què dir de'n Galliano... tant que en gaudeixo i n'he gaudit en directe (fa ben poc a Nüremberg amb el Tangaria Quartet -i encara se'm posa la pell de gallina amb el violinista i el percussionista- pregunteu-li a l'Ameba si en va gaudir) perquè avui m'hagi fet aixecar de la cadira a buscar un altre gintònic, per oblidar, per fer passar els últims 10 minuts més ràpidament i intentar que el regust de quinina em convencés de què tot i amarga, l'essència i era. No l'he trobada. M'ha decebut. I ploro.

Concert de merda, podent haver sigut una magnífica vetllada. Hagués gaudit més de tot plegat si la droga que havien demanat hagués arribat a temps... la que en Galliano i en Fresu prenen. De'n Lundgren ja no espero res. Ni drogat. És una merda de pianista sense ànima. Un academicista sense passió. Més fred que el seu país d'origen. Un any a Cuba l'enviaria jo. O un disc de'n Bebo Valdés, del José Reinoso o del nostre Tete escoltat amb el "replay" pitjat. Jeff, es diu swing i és requisit indispensable per fer música-de-jazz.

I encara sort del Eu nao existo sem você de'n Jobim i el Fout Pître de'n Galliano.

Què descafeïnat. Què conservador. Què paupèrrim.

Ja espero la crítica del Karles Torra (l'he vist, l'he vist... amb gorro inclòs) a La Vanguardia... Si deixa bé el concert deixaré de llegir-lo. Per sempre.

I demà compro el Diari de Terrassa, o li demano a la Consoleta, que me'l guardi.

Mingus B. Formentor, t'estimo. T'espero com sempre, en algúna pàgina de diari. Diga'm què t'ha semblat i fes que el Torra quedi a l'ombra.

Aristas + Variaciones Golberg

2008-03-02T18:50:00.002+01:00

Salió a la calle harto de andar. No hallaba más que su propia sombra. No quiso ni fijarse en ella. La conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. No existía confusión alguna, no existía confusión. Alguna.

Salió a la calle. Harto de andar no hallaba más. Que su propia sombra no quisiera fijarse en ella… La conocía. Quizá, lo suficiente como para estar contando… Sus aristas no existían en confusión alguna.

Salió. La calle, harta de andar. No. Hallaba más que su propia sombra y no quiso ni fijarse. En ella conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. No existía confusión. Alguna? No existía.

Salió a la calle harto de andar no hallando. Mas su propia sombra no quiso fijarse en ella y eso que la conocía lo suficiente. Como para estar contando sus aristas! No extistía. Confusión? Alguna.

Salió a la calle y harto de andar no hallaba más. Su propia sombra no quiso ni fijarse. En ella conocía suficiente. Estar contando sus aristas no hubiera existido sin confusión alguna. Alguna confusión alguna.

Sal. Yo, a la calle. Arte de andar, no hallaba. Más. Que su propia sombra y no quiso ni fijarse en ella. La conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. Y no existía. Confusión… algo, ná.

Se lió la calle. Harto, de andar no hallaba más que su propia sombra. Y no quiso. Ni fijarse en ella: ya la conocía. Lo suficiente como para estar. Contando sus aristas no existía sin confusión alguna.

+ Variaciones Golberg 8-14 by Glenn Gould.