divendres, de juny 08, 2012

Fins els collons de mi

És millor dir la veritat. No val allò d'emmascarar la veritat amb eufemismes absurds i suaus per dir quelcom. Si hi ha coses que no agraden. No agraden, i punt. No agraden els "Amics de les Arts", em semblen una merda punxada en un pal. N'estic fart. I ja està, no passa res. A qui li agradin, que els escolti. No m'agrada "Game of Thrones", no m'agrada. És una merda. I no cal dir més. Ja està. La història és aquesta. I es repeteix. Portar la contrària, anar en contra de la majoria, mola. I és així. Si a tothom li ha encantat un llibre, una pel·lícula, una exposició, un disc..., dir que no agrada, que és dolentíssim, que repugna..., encara diré més, que és una reputíssima merda, mola. Inclús..., i això ja és de Cum Laude, sense haver-lo llegit (el llibre), vista (la pel·lícula) o escoltat (el disc). És necessari. Perquè hi ha molta tonteria. Massa. És intolerable que idolatrem algunes de les coses més repudiables de la història d'un país, d'una civilització o d'una espècie. La llista és llarga i no acabaria però necessito posar alguns exemples: Arturo Pérez Reverte, el Hormiguero, Coldplay, el Larsson dels collons, el Follonero (demagog), la Milà, els Amics de les Arts (ho havia dit?), el motociclisme (així, en general), el motociclisme (així, en particular), els NY Yankees, l'anunci de Casa Tarradelles, les pizzes de Casa Tarradelles, els bars on hi diu "De Tapas"...

Com diria un bon amic: "que es mori". En general. No dic ningú dels que he dit abans. És en general. No passa res. Ni jo ni el MB, no el matarem... però "que es mori". Sense patir. Mort natural. Ràpida. Sense voler.

Tot plegat, fa un temps, es resumia (i em sembla que ja n'havia fet un post) amb allò de "odi absolut". Sentir un "odi absolut" ve a ser quelcom francament proper al "que es mori" d'avui.

I com diria Mishima (que m'agraden, i molt, per cert, gràcies a segons qui): estic fins els collons de mi.