dimarts, de març 01, 2011

L'oïda de Déu

Déu no existeix, d'acord. Ara bé, sigui com sigui, de vegades m'escolta. "Vejam":

1) Avui he assistit al programa 3.000 del Versió RAC1 i no han actuat els meus estimats Amics de les Arts (tot i que sí ho han fet els pesadets de "Facto Delafé y los Penes Azules").

2) Em comenten a casa que "Infidels" cau de la cartellera de TV3. Apa, bon vent. (Tot i que en realitat em sap greu, era la única sèrie feta ex professo per dones. Es rumoreja que cau de la cartellera perquè als d'Unió no els hi agrada que apareguin lesbianes en antena i visquin el sexe i la vida en parella lliurement...).

3) Vaig a dinar un menú (cutrillo) de 10 euros i de primer "tatxán": arròs negre. Error: "no el demanis". Però inevitablement hi caus. Com en el "orujo" blanc per tirar avall.

4) Manel molt aviat treurà un disc i deixarem d'escoltar per mil-millonèsima vegada "Ai, Dolors".

5) A la cata de vins hem fet la varietat "Verdejo".

I ja està. Fins aquí bé. Ara que, per altra banda, potser a vegades es fa el sord:

6) Desastre de resultats al laboratori (ni les cèl·lules que havien de transportar transporten, ni els clons d'estables que havien de crèixer creixen...).

7) Encara no he trobat "Breaking Bad" en DVD. I mira que s'ho val.

8) La temptació, en qualsevol de les seves formes, viu a cada cantonada.

9) L'Sporting va empatar i no em van tocar els 65 euros que em pertocaven per haver fet una Quiniela (la única fins ara) amb cara i ulls.

10) The Wire (among others -llegeixi's Breaking Bad, per exemple-) m'impedeixen de llegir un llibre en un temps prudencial, fa molt de temps. Shit.

I això. Que per no existir, dunidó. I demà, o quan tingui una mica de temps escriuré sobre la magnífica Contra d'avui de La Vanguardia (Avantguarda, en català). Potser obvia, però educativament i fascinant narrada... una mica difícil de seguir, però potser per això, millorencara.

He de tornar a llegir coses illegibles. Són les millors. És bonic no entendre res. És bonic que costi no entendre res. És bonic no entendre res i que a sobre, et costi. És bonic, costi el que costi, no entendre res i que costi. Potser un dia ho provaré amb Joyce. Segurament no.