2009: un any per recordar

Acaba un any i toca allò que en la majoria de blogs regulars i "com cal" ja han fet: fer balanç del 2009 amb les seves alegries i les seves penes.

Seré breu.

El 2009 ha sigut un any per recordar: he trobat l'amor de la meva vida i he acabat la tesi, m'he doctorat. Què més voleu que us digui? Amb això ja n'hi ha per ser feliç per la resta de la meva vida, no creieu?

Els propòsits pel 2010 són: continuar essent tan pallasso, tan entusiasta i tan optimista com avui i ser una mica menys somiatruites i bala-perduda. A més, vull acomplir un somni: un viatge, una estada d'un temps mig-llarg a fora... i el post-doc així ho indica. Per sort, Ella també hi vol anar. Veurem què passa. Us mantindré informats (penseu que si marxo, el blog pren un caràcter amb molta més anècdota interessant pel lector i possiblement la publicació de posts es fa més regular i excitant). Comença bé el 2010 (encara sense haver començat): finalment faré un programa de jazz a Ràdio Sant Cugat, gràcies a l'impuls de la gent de Jazzenviu. Cada dimecres de 23-24h. (presumiblement a partir de la primera setmana de febrer). Ja penjaré els Podcasts per aquí o per allà.

Un temasso mid-tempo de l'últim disc (Trouble Shootin') d'un dels millors saxofonistes europeus, l'italià Stefano Di Battista, per desitjar-vos molt Bon Any a totes i tots!

La vida secreta (de merda) dels "secretes"

Basat en fets reals i envasat en un post de merda

Avui, tornant d'un dels millors concerts d'aquest any (i ja sabreu per què si faig la crònica en un altre moment), m'ha passat una cosa ben curiosa. Inquietant i absurda.

Conduïa a uns 90 km/h pels Túnels de Vallvidrera direcció Sant Cagat (noti's que anava a 10 km/h amb excès de velocitat donat que era al primer túnel abans del peatge sortint de Barcelona on el límit és 80 km/h) i un cotxe de gran potència/cilindrada/envergadura se m'ha aproximat pel darrera, gairebé envestint-me (aniria a uns 130-140 km/h), i fent-me llums perquè m'enretirés. Clar, jo que sóc molt cívic, he accelerat fins a uns 100-110 km/h per avançar a un cotxe que hi havia a la meva dreta. Llavors m'he col·locat a la dreta per deixar passar al fill-de-la-gran-puta que m'envestia i em feia enretirar del meu carril amb les putes presses. Això he pensat jo (i mira que no acostumo a ser tan rabietes, no ho faig mai això però aquest tio m'ha fotut dels nervis): "imbècil, per molta pressa que tinguis: (1) no em facis llums des del semàfor de General Mitre quan vols passar, no et flipis; (2) no cal anar a 140 km/h i enganxar-te'm gairebé tocant-me pel darrere; (3) quan em passis veuràs". I dit i fet. Aquesta tercera premisa l'he duta a terme: Quan ha passat pel meu costat, folladíssim, li he col·locat el dit anul·lar, en posició vertical (per fer més ràbia) i darrera el vidre (amb el fred que fot qualsevol obre la finestra) tot saludant-lo, com dient "ves-te'n a la merda amb la teva hipervelocitat i el teu cotxe gris perla". La meva sorpresa ha estat majúscula (com aquesta ema: M) quan el paio, un fill de puta de tres parells de collons, es para una mica més endavant del punt on circulava jo, i com esperant-me per dir-me alguna cosa o tornar-me la salutació. He avançat, una mica atemorit de què faria (tot sigui dit), i el cabronàs de merda m'ensenya una llum blava enorme i pampallugejant, com les que duen els cotxes patrulla al damunt i amb cara de molt pocs amics i amb la mirada i les mans gesticula quelcom així: "ei, que sóc poli, però vaig d'incògnit... pot ser que m'hagis saludat amb el dit, imbècil?". I jo que flipo tres parells de collons i li dic i li indico amb la mà "va, perdona, home, és que anaves molt ràpid, cabrón... passa, circula". I marxa, folladíssim com venia, pel carril de l'esquerra. Se m'ha quedat una cara de capullo... M'he cagat. El fill de puta si vol em fa parar i em fot el rollo o directament al "trullu". Ara, ja t'ho dic ara també: m'arriba a parar, em comença a fotre el sermonet i la tenim. Serà meucot revetller... Abusant de l'autoritat que li ha set atorgada per anar follat pels Túnels i a sobre vacil·lant a la gent que condueix seguint les normes... Puta merda de secreta frustrat! El cabrón segur que anava a una cita amb una prostituta de luxe pagada amb la droga incautada la setmana passada per la comissaria del seu barri... O simplement, s'ha comprat una llum blava (aquí) per vacil·lar al personal i perquè imbècils-innocentots com jo s'acollonin (una mica), flipin (bastant) i arribin a casa i escriguin alguna cosa en un blog pràcticament en ple hivern. Bé, tan és si era poli o no, si era un putu secreta de merda o un desgraciat rematat conduïnt massa ràpid i massa esbojarradament pels Túnels. El cas és que he al·lucinat de què el tio, frenés al passar-me i em treiés un tros de llum blava enorme de Loca Academia de Policia IV del seient del copilot... Subnormal... Què pretenia que fes? M'arriba a parar i em treuen tots els punts de cop dels insults que li hagués dit, per vacil·lón de merda.

Els secretes porten una vida secreta. (Fins aquí, cap novetat). Una vida secreta que fa impossible la vida dels demés, de la gent normal que vol viure i divertir-se. (Ho he pensat jo sol). Els secretes porten una vida secreta de merda. (Aquesta és la part punki). I són uns amargats que només saben amargar la vida als demés. (Oh, quina gran reflexió!). Com molts inútils d'estar per casa que es "fan" policies per tenir autoritat sobre tu i vacil·lar. (Això és nou, també, no s'ha dit mai!). Aneu a cagar a la via!

I ara seriosament i establint una similitud amb la lliga de futbol: una cosa és ser el capo de la mafia siciliana o president d'un païs, llegeixi's, for instance, Berlusconi (juguen a primera divisió, i per això corren més risc de lesió, sinó que li diguin a JFK...). Una altra és ser detectiu privat (segona B, alguns partits es poden veure i tot, però si no hi ha pipes i birra res...). I una de ben diferent és ser un secreta (3a regional, essent generós: merda punxada en un pal). La ràbia contra ells avui és més gran encara. Faré un grup al Feisbuc: Rage against the Secretas.

Ara que ho penso, potser només ha tret el llum blau per dir-me que estem al Nadal i que em prengui les coses amb calma... que no calia insultar ni fer gestos obscens amb el dit... Meibí.

Si vis pacem, para bellum - Tragicomèdia en tres actes (i els que vinguin)

Para Bellum, con todo mi amor

Acte 1

Obama fa el discurs del Premi Nobel de la Pau, però abans de sortir de casa seu a Güashingten s'equivoca i pren el discurs del Premi Ducados de la Guerra. Aquesta broma no fot ni puta gràcia a ningú. De sobte, tot és confús, tot es confon, tot s'esguerra.

- Si vis pacem, para bellum - diu Obama.

- Ein? - replica el traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you want peace, suck my dick - repeteix el president, aquest cop en anglès i en versió lliure.

- Madafaca - pensa en spanglish el penis del traductor anglès-noruec-noruec*-anglès.

- If you need me call me - diu llavors un tercer personatge el nom del qual podria ser, posem per cas, Pretèrit Lleonard i l'aparença de qui podria esdevenir un enigma.

- I'll call you, but only when I knew that you'll be available... - li espeta un conill d'índies que havia après a parlar fent el servei militar a Gibraltar.

- Oh, but, are you talking about Senfimer or Pukinuki? - pregunta, estranyat, el quart àrbitre.

- Sí, sí... com ho sents, sense cogombre, la vull - respongué Pretèri Lleonard (a qui, d'altra banda, i sense que serveixi de precedent, ningú havia preguntat).

Aquí finalitza l'acte 1. (Tos) (Més tos) (Un esternut) (Xiuxiueig).

Acte 2

Apareix en escena un brètol en erecció i un bròquil en ebullició. Es miren. No es veuen. Són cecs. Pel braile de les seves venes inflades, el bròquil pot llegir en el penis del brètol que André Breton és una gran persona i millor artista. Es rumoreja que està viatjant cap al Sur del Sur.

Acte 3

- "Bellum" lo serás tu - crida la Juani a la seva mare.

- Sí??? Pues sin paga una semana! - li diu la seva mare, full of barbitúrics.

Graham Bell entra al garatge on succeeix l'acció i crida: "He de passar la ITV!!".

Els Vagabunds del Dharma i l'alcalde de Castellar de N'Hug passen per allà sense ànim de lucre i molt menys sense ànim d'ofendre a ningú, i, no obstant, fugen, donat que és gratuit i tenen la tarde lliure, prenent un autobús que els duu a Andorra. Allà compren molt sucre i molt formatge "de bola". Tornant amb l'autobús confonen l'olor del formatge "de bola" amb el dels seus peus suats. Un d'ells, ves a saber quin, s'immola (en tanga) a la porta d'una àrea d'estació Medas. Els valencians que tornen de Marinadó entren a fer el café amb llet i el croissant, tot trepitjant les seves vísceres sense immutar-se.

Final de l'assuntu: cançó de Julio Iglesias amb fade out al final, però molt fade out, si us plau i sense Champagne.

* Avui, gràcies a un comentari molt instructiu i amable del Dr. Muerte, he sabut (és que sóc analfabet) que els Premis Nobel de la Pau s'entreguen a l'Oslo City Hall d'Oslo, a Noruega, i no pas a Estocolm, Suècia, com jo imaginava (presumia).

Testicle de Jehovà

Sonen les campanades de la 1h. de la matinada a Ca Laubi. Ella dorm, plàcidament.

Estic baldat. Hem guanyat 4-2, quan perdíem 2-0 a la primera part. Val la pena? Tinc el peu a Can Pistraus. Es confirma la frase feta: el león no es tan fiero como lupentain.

Penso: "Va reanima el blog". Penso després: "Va, fes-te una palla". Penso després: "Hòstia, ho he deixat tot perdut". Penso després: "La Mercedes Milà fa pena". Penso després: "Demà, agulletes".

Sushi.

Shiatsu.

Shosho.

Shhh…

Bilbo, Muvin... Gamusiiiiiiiinoooooo...! Pintxo, pintxo, pintxo. Xalaparta! Leku. Durango.

T'estim i no me'n fot.

L'Oriol fóra el meu amor platònic, si fos homosexual.

Mitall.

Ararat.

Perdi.

Veïna.

I Rne3, i Discópolis.

Un bon descobriment: Lara Bello i el seu Niña Pez.

Part anatòmica, gònada: Testicle.

Religió: Testicle de Jehovà.

Gastronomia, plat: Testicle de Jehovà amb samfaina.

Gastronomia, plat de restaurant 3 estrelles Michellin: Testicle de Jehovà amb confitura deshidratada de ganes d’anar de ventre, fines herbes i capcirons de raïm xipella a daus esmeril·lat i recombinat amb xarrup de mandarina i crema de cacahuet singolat de Madagascar. Preu aproximat: 75 euros.

Ara va i una madrilenya diu que ve a Barcelona i que "nos tomemos unas cañas". Too late to apologize...

La Trinca és una puta merda punxada en un pal. I el programa que fan ara és pura brossa. La Beth està en tractament o alguna cosa greu li ha passat. Fa cara de depressiva. Les tres lloques que hi ha al jurat es podrien exiliar, quan vulguin, a la Sibèria més oriental.

Polla. Una polla xica. Camacurta i ballarica.

Monzó, vull un fill teu, a poder ser, sense tan tic i amb el teu mateix carisma. Gràcies.

Si fa no fum, això de què Raltegravir s'extrueix via Glicoproteïna-P ja gairebé ho tindríem… Ara, el putu review es resisteix. Reviurà el review?

Pàmies! Tranqui, mazín. Massa tele… massa tele… Menja una llimona, i fes alguna ganyota, tampoc està de més. Això sí, brutal el conte del perfum de cuyo nombre no puedo acordarme!

Fortissio Lungo.

Ristretto!!

Allegro ma non troppo.

A NY sempre són tres quarts de setze, diu en Graupera. És trempat. És un crack.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

No deixaré de repertir-ho.

Sílvia.

Pérez.

Cruz.

I s’ha acabat el bròquil!

Serrano-Colina Project… i Sílvia Pérez Cruz.

Kant em va conduir a l’èxit a l’examen de Filosofia (un dié!) de la selectivitat i a fardar potser masses vegades davant de masses noies. El que no sabia és que la filosofia i Kant MAI a la història de la humanitat han servit per lligar amb noies. A l’època dels grecs, com a molt, per la pederàstia, i encara s’investiga avui.

Pretòria.

Precària.

Becària.

Pituitària.

Burlando a la Parca.

Aparcando en la Burla.

Diria més coses però l’internet pirata ara es fa l’Alakrana i no acaba danarlora, aixís, tot junt, com ho diria la Iaia Tresa.

Siauuu.

That’s all Folks, and of course, that’s old, the old trick to restart (renew, reborn, restore…) a fucking blog that has been completely forgotten/lost/dead during a lot of time… And remember, don’t do this at home!