dilluns, de març 31, 2008

Mingus B. Formentor, el Miles Davis de la ràdio i les crítiques musicals

Al Xexu i a Mingus B. Formentor,
al primer per iniciar-me en el món dels blogs i donar-me a conèixer iCatfm,
al segon per Discòlic, per les seves crítiques musicals a La Vanguardia
i per ser el meu particular Miles Davis de la ràdio

Em sembla que va ser el Xexu, quan estàvem traballant junts al laboratori de la U.B, que em va fer descobrir o apreciar iCatfm. Allà sempre hi sonava, perquè ell la posava. I la vagina web (com diria er savi) oberta, per conèixer què sonava. I sonaven temassus. En aquells dies vaig conèixer per exemple Joan Miquel Oliver, Antònia Font o Sanjosex, entre molts d'altres. I li agraeixo a en Xexu i a iCatfm i a la ciència per portar-me a la U.B., també.

No sé perquè però després vaig deixar d'escoltar-la molt de temps, molt. I fa poc temps, aquí a Alemania, nostàlgic perdut de la meva Catalunya, i sentint-me a hores d'ara una mica empresonat en aquest Rürur monòton i gris i fred (per sort cada dia menys), vaig tornar-hi des d'internet i m'hi he quedat! Oi tant, si m'hi he quedat...!!

I parlo no només de iCatfm, la que es pot escoltar en antena tot el dia, parlo també dels canals exclusius d'internet: iCatjazz, un canal de ràdio exclusivament de jazz on sonen veritables perles i de tots colors (no només jazz clàssic o new orleans, també Weather Report, Jan Garbarek o Uri Caine i variants del jazz com el funk, el blues...), musicatles, un canal de músiques del món (que encara he d'explorar), mediterràdio, un canal de música d'arrel mediterrània on sonen també grans temes i joies desconegudes...

Però per joies desconegudes i amb el que realment m'he quedat encisat és amb el Discòlic del meu estimat/admirat/idolatrat Mingus B. Formentor. És un crack (només cal que clickeu el link i mireu la camisa que em porta a la foto... Aquesta camisa només la porten els genis). Aquest paio és un veritable geni de la música. Ho coneix tot. Tot. I té un criteri boníssim. Té un gust exquisit. Té la oïda més fina que conec. Potser sigui perquè coincidim molt en gustos, però per mi clava els temes i et fa estimar, encara més -si això pot ser en el meu cas- la música. I el que sí que em fa és descobrir cada dia noves veus, nous musicassos, i em fa riure amb alguns dels seus comentaris, irònics i desllenguats a la vegada, però sense aixecar mai el tó de veu, amb aquella picardia i ironia que el caracteritza. Discòlic és un programa magnífic que com diu ell en una de les presentacions "recomanaras a la gent que t'estimes". I per això, des d'aquí us el recomano a tots els que llegiu el Bròquil. No diré res més, escolteu-lo: un dia pot començar amb Carlos Gardel i acabar amb Ahmad Jamal. Un altre pot centrar-se en la figura de Herbie Hancock (dels més grans pianistes de la història del jazz) per a cagar-se en tot perquè li hagin atorgat el premi Grammy per un disc mediocre (comparat amb la majoria dels de la seva trajectòria com a músic) i en paraules seves "desfer, amb bona voluntat aquest malentès". Ara mateix, escolto Relax, el programa de'n Mingus de diumenges a la nit: "La música suau, la que ens convida a somiar, a fer volar la imaginació, la que ens provoca els millors sentiments, la més dolça, la més interna. Això és "Relax", una teràpia musical de... Mingus B. Formentor!" I us asseguro que és el millor que hi ha per les ressaca d'una nit de dissabte mogudeta.

Per acabar us deixo dues presentacions de Discòlic que m'han captivat i algunes de les perles que ha deixat anar en Mingus B. Formentor (en dos o tres programes que he descarregat i escoltat darrerament):

“Nom registrat de l’establiment: Discòlic. Gestor, cap de vendes i preceptor resident: servidor, Mingus B. Formentor”.

Discòlic: un monstruari de músiques diverses. Un programa pensant en tu, melònam erràtic. És un programa per aquells que estimen la música sense concessions. Discòlic: un programa que recomanaras a la gent que t’estimes”.

“Jo porto un quart de segle en aquest asuntu i us puc asegurar que ben poques coses són les que s’han incorporat a la meva discoteca com a elements rebuts professionalment. Per sort les discogràfiques mai han tingut massa a bé enviar-me gairebé res del que publiquen. Els hi agraeixo molt la seva gentilesa perquè m’estalvien el fet d’haver de llençar-ho després”.

Telmary és per damunt de tot una raper hiphopera amb personalitat. Les estructures sonores es submergeixen en el jazz i deriven en pinzellades pop i acaben convertint el tema molt més pròxim a l’spoken word nortamericà i lluny del hiphop ratonero que funciona a la Península Ibèrica”

Telmary no es mereix un grammy, sinó un kilogrammy o una tonelady”

“Quan em vaig assabentar del premi Grammy que li havien donat al senyor Herbie Hancock em vaig quedar esberat, però el que em va treure de pollaguera és saber que li havien donat per una autèntica tifarada si comparem la seva amplíssima i genial producció al llarg de 40 anys. El disc en qüestió –The River: the Joni Letters- és, suposo, un intent de la indústria de fer veure que tenen orelles, però jo me’l prenc com que ens prenen als demés per sords. Discòlic intentarà, amb bona voluntat, desfer aquest malentès”.

“Coses que hi ha en el recent premi Grammy (The River: the Joni Letters) com el tema de Tina Turner, que se suposa que hauria d’assumir una energia blues-rockera, fan que entrin ganes de riure, per no plorar… És absolutament insultant que s’hagi donat aquest premi en aquest disc”

“El senedrí (?) atorgador dels Grammy’s potser es cregui que té molta vista però en realitat el que té és poca oïda i molta menys vergonya”

“Al costat de The River, Possibilities és un disc francament superior, vaja…, que The River es converteix en una veritable llufa”.

Per cert, aquí us deixo alguns dels noms que m'ha fet descobrir (o recordar en casos) en Mingus o iCatfm, en tres o quatre dies d'escolta. Ull, que si els escolteu tots alhora podeu patir una sobredosi de dopamina al sistema límbic o la Síndrome d'Stendhal: Térez Montcalm -impressionant cantant canadenca, la seva versió del Voodoo Child de Hendrix és impagable-, Telmary -una rapera cubana, impressionant!, bé si heu llegit els comentaris de'n Mingus, ja sabeu de què va...-, Tin Hat Trio - ufff... no sé què dir... només diré que Tom Waits canta temes amb ells... què més voleu?-, Abdullah Ibrahim -ja el coneixia però he descobert un temassuu: "Calypso Minor" i John Hammond -en el tema que he escoltat També Cantava Tom Waits, així que... qualitat assegurada... ja que no sé si sabeu que, tot el que toca Tom Waits, es converteix, passat un minut i mig, en or-.

Ah, i després està la quota de música en català i blablabla... però això és un afegitó.

Per no parlar de les magnífiques, exquisites crítiques musicals de Mingus al diari La Vanguardia. Els meus pares són suscriptors però algun cop que era pel carrer, he arribat a comprar-la sabent que hi havia crítica del Mingus d'un o altre concert, només per llegir-lo amb ell. M'hauria de medicar, doctor?

Mingus B. Formentor és el Miles Davis de la ràdio. I punt.

Només posaria al mateix nivell al meu estimat "Cifu", Juan Claudio Cifuentes del programa A todo jazz! (dissabtes 22h-24h a Radio3) i el seu Jazz porqué sí a Radio Clássica de RNE cada dia a les 24h. Però es clar, aquest és monotemàtic a manta, i a vegades arriba a saturar de dates i noms que diu. Ara bé, és un crack i potser li dedicaré un post un dia. Se'l mereix. He après tant de jazz amb ell... (Tinc una foto tremenda amb ell al Festival de Jazz Vitoria! Seria el moment de treure-li partit).

Salut i bona música tinguin!

P.D. Xexu, oblida ja els pesats d'Antonia Font i posat a escoltar ja a Di Battista, Dave Holland o Charlie Hunter home... jeje...

dijous, de març 27, 2008

Un fracaso mejor

Pensant en la bellesa de les derrotes,
en Beckett, en mi i en tu, mentre sona
la fredor càlida del "Winter in Venice" de Esbjörn Svensson Trio.

Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
sin pertenecer a nadie,
como casi siempre,
a volver a intentarlo.

Te buscaré entonces
como antaño
en las sombras de los perros de la calle,
en los buzones,
en los rostros desvencijados del invierno,
en cualquier abandono cotidiano,
en un cactus o un canario.

Más tarde
ya con las horas en mi espalda,
volveré con más fuerza
repleto de viento,
y aún con un poco de muerte,
con menos ceniza
hallaré una razón para hallarte
en una primavera que tendrá que llegar
descaradamente.

Dame una razón
para no amarte
una sólo,
y me iré
para volver
siempre,
a cada rato,
con un fracaso mejor
por el que brindar.

Neverending Winter in Würzburg, 26.03.08

dimarts, de març 25, 2008

Una telefonada ipsalaxo

Avui escoltant Minoria Absoluta en diferit -els programes es poden descarregar en mp3 des de la "wés" de Rac1-mentre mimava i els hi deia coses boniques a les meves estimades cèl·lules CHO que tantes alegries m'estant donant, (agafem aire), he rigut, i molt, i m'ha posat de molt bon humor... tot i la merda de temps que fot al Rürur (només fa que nevar, 4ºC, ploure, nevar, raig de sol, nevar, ploure, 3ºC, i nevar altre cop).
Les trucades que fa en Quim Morales fent-se passat per un oient que vol opinar sobre algún dels temes de debat són boníssimes i he pensat, mira, en transcriuré una... Aquí us la deixo, tot i que es clar, s'ha d'escoltar això... però mira... una manera diferent de viure una trucada... És un parida, ho sé, per això he classificat el post amb aquesta etiqueta... No sempre hem d'escriure posts trascendentals que ens canviïn la vida, oi? A més, tinc febre, estic cansat d'estar al laboratori fins tant tard, em cau el "moquillu"-putu fred-, i no hi ha manera que es descarregui un nou capítol més de Family Guy (què gran déu, què graans que són!!) amb la Mula (que està gandula, últimament). Ja callo...

Minoria (M) – Tenim una trucada d’algú que vol opinar sobre el tema de la sequera… Hola molt bon dia?
Trucada Quim Morales (TQM) – Molt bon dia Antònic
MAntònic?
TQMAntònic…, com esteu macos…
M – El seu nom?
TQM– Hola, sóc en… no us en rigueu que sé que sou molt de la cunya… Em dic, Víctor Tuga… de veritat, és veritat, és un nom autèntic… He estat a punt de no dir el meu nom i mantenir-me en la magnanimitat… perquè em feia por que fessiu bofa i mefa del nom però és com em dic, i a molta honra… Ara bé, jo no volia parlar de la ceguera
M – No?
TQM - No, no… Jo us telefonava al telèfon perquè resulta que jo ja sabia això de’n Carol Rovira
M – Ja ho sabia de quan?
TQM – Jo ja ho sabia d’abans, perquè resulta que des de petit tinc un do… jo una vegada jugant un partit de futbol em va anar una pilota a la cara i des d’aleshores tinc el poder de veure el futur… allò que si li diu tenir… que tinc vigència… que tinc… per la quiropràctica
M – Sí, sí… sí…
TQM - Jo he vist moltes altres coses. Vaig preveure que el Zapatero faria portaveu parlamentari a en Fernando Alonso o que Irlanda presentaria un gall d’Indi a Eurovisió… tot això ja ho vaig veure abans… eh?
M – Ah, molt bé…
TQM – I coses totalment imprevisibles. Fa uns anys jo també vaig preveure que el Padre Apeles presentaria un programa de tele… eh? Vull dir que això no és una cosa fàcil… Però el que passa és que tinc un petit handycam, un entremès que es diu, i és que a mi aquestes coses em vénen un minut abans que es produeixin… i es clar, llavons veig les coses…
M – Ui… clar…
TQM - …i es produeixen ipsalaxo pràcticament…
M – Com, com, com…?
TQMIpsalaxo… van ràpides… No tinc temps ni d’avisar ni… ni… no en puc treure cap profit…

(…)

Hi ha un tros més però m’he cansat de transcriure.

Apa, bona nit tinguin, me'n vaig a dormir ipsalaxo.

P.S. Ah! Recordar-vos pels que en sigueu fans que el dia 9 d'Abril (i jo que pensava que era demà... snif...) comença la segona temporada de Muchachada Nui, i que un dels personatges que imitaran en aquesta temporada és Chuck Norris, per votació popular… Mmm… La cosa promet... Conto les hores per veure’ls per internééé…

dimecres, de març 19, 2008

El Capità Ad Hoc - Capítol 1: L'inesperat repte del Bar Íton

Dedicat una mica irònica però carinyosament
a La Lingüista Elitista, per elitista...
... i perquè el seu "preciós i ultralleuger portàtil d'edició limitada
que just estrenava" es millori, ja sigui a base d'antibiòtics o de pà amb oli i sal

Aquell matí gèlid d'hivern (un hivern que no escampava ni empès per la primavera, ja imminent), el Capità Ad Hoc va emergir de la tenebror del seu amagatall anomenat Sine qua non per, com cada dia i sense ganes -car, era dilluns-, lliurar la seva lluita inacabable contra el Català Montillesc* que els joves (i no tan joves) d'avui dia intentaven extendre autoritàriament pels Països Catalans i rodalies.

Abans de començar la quotidiana lluita però, i com cada matí, entrà al Bar Íton a fer el talladet de rigor i el sandvitx de pernil dolç i formatge que tant bé preparava el Bernat, l'amo i senyor del local. A l'entrar va topar-se amb el nou cambrer, un noi guineà de pell molt negra i ben plantat, de qui en Bernat deia que era molt eficient i atent. El seu somriure era com un raig de sol enmig d'un dia ennuvolat i trist, pensà el Capità.

- Bon dia tingui, Capità! - diguè el cambrer més arreglat de la història del Bar Íton.

- Tracta'm de tu, sisplau, i diga'm pel meu nom, redéu, que això de Capità em posa els pèls de punta! Sona tan bèl·lic... - contestà en Siscu Bates, el nostre heroi particular.

- D'acord Siscu, no t'enutgis ara tu... que era per fer una mica de gatzara...

- Ja hi som! Sempre igual! A veure... en una conversa col·loquial, com la que estem tenint, no cal que utilitzis el verb enutjar-se, amb "emprenyar-se" o millor encara, amb l'incorrecte mot "cabrejar-se" vas bé, i no pots deixar anar així impunement fer gatzara, hauries de dir "fer broma" o "fer conya", nanu... Recorda-ho per la propera vegada, eh?

- Dispensa Siscu, és que enraonant amb tu m'he atabalat una mica... com que...

- Dispensa? Enraonant?? Però què t'has cregut?? Prou. Per ser dilluns a primera hora, i amb la ressaca de lleixiu Estrella que duc ja n'he tingut prou... Apa, avui ni talladet ni hòsties... Me'n vaig a casa. A prendre per la part inferoposterior del tronc sobre la qual descansa el cos quan hom seu! Què, t'ha agradat la circumlocució? Doncs així és com parles tu amb mi... apa...

- Redimonis! Què susceptible i delirós t'has llevat, company...

- Cullons! Valga'm déu! Susceptible te la deixo passar però delirós, per favor... per favor... Ara, no et preocupis que ja mateix acabo amb tot això: me'n torno al llit. No puc més. Tal qual t'ho dic. Apa, siau. Records al Bernat de les meves parts.


I així, capcot i francament emprenyat, el Capità Ad Hoc va decidir que marxava a dormir "la mona" a la seva cova humida i fosca, perplex d'haver-se trobat amb un repte tan brutal només entrar al Bar Íton. Si aquell cambrer seguia allà, potser no hi tornaria més, va pensar... però és que feien un biquinis tan bons...

(continuarà... o no...)

*Dícese del català parlat que es força ad hoc i on es colen amb calçador paraules que fan del discurs un missatge inintel·ligible, artificial i de ves en quan un pèl buit de significat... que no sempre. Exemple palpable: el Molt Honorable president Montilla del Minoria Absoluta.

diumenge, de març 16, 2008

Els meus petits preferits refugis

Els éssers humans som una espècie rara. Culturalment parlant, vull dir. Cadascú troba refugis en un aspecte de la cultura que res (o poc) té a veure amb el de l'altre. Diversitat de gustos culturals, si voleu.

Uns gaudeixen de la trilogia del Senyor dels Anells, altres llegeixen les Obres Completes de Lev Nikoláyevich Tolstói i uns de més enllà col·leccionen els capítols més surrealistes dels Monthy Phyton o de La Hora Chanante (sí, és cultura això i de la bona!). En sé d'alguns que se saben totes les cançons dels cantants de rap de la costa oest dels E.E.U.U. i d'altres que no donen a l'abast descarregant-se d'internet els últims grups de moda de Brit Pop (i és que clar, n'hi ha 230.000). La meva tieta, la petita de les germanes, és una fan incondicional de l'òpera i ha arribat a veure alguna d'aquelles de Wagner, de més de 5 hores. Pavernosmatau. Té un seient al Liceu amb el seu nom gravat en lletres de plata. Hi ha qui és aficionat a l'art modern, o a l'art més contemporani i trangressor. I hi ha qui només gaudeix d'aquelles exposicions de quadres i peces que daten del S.XVII en avall. N'hi alguns que estan bojos pel jazz (en conec a tres o quatre, però n'hi deu haver algún més, no?) i altres només poden escoltar i ballar el pseudo-rhythm-and-blues de Beyoncé i Rihanna. La meva mare fa temps que reclama que quan facin una escapada a San Sebastià amb el meu pare i els amics -i ho fan cada 3x4- s'apropin a veure el impressionant museu a l'aire lliure de Chillida-Leku. El meu pare però, gaudeix tremendament més de la cultura de la bona gastronomia -i oju, un respecte-: bacallà al pil-pil, anxoves del cantàbric o arròs amb llemàntol passen per sobre de qualsevol pedra i qualsevol museu, per captivador i impressionant que sigui.

Així doncs, la cultura i els seus refugis, dic jo, són tant diversos com les persones. I venia a reivindicar avui, i sense deixar de banda els meus altres refugis, la cultura dels blogs. Perquè en molts d'ells hi ha cultura. I de la bona!

Darrerament els meus petits preferits refugis a Alemania, i sempre que vinc al laboratori (l'únic lloc on tinc accés a internet) per curta que sigui l'estona, són: un veïnat on fot un fred que pela -però on s'hi està tant a gust!-, una banqueta plena de bons perdedors -gent viva, gent amb entusiasme!-, Ca la mitall -mitá mirall, mirà... mitall!-, una habitació amb una iaia que té caspa -i on hi passen coses extrañes, oi tant!-, a més d'un planeta somiatrufes -sí que en somia, sí!-, un racó poètic d'una bruixa que està de dol -encara no sé el perquè...- i un racó fonamental. A la desconvencida, no he aconseguit convèncer-la, perquè no li puc seguir el ritme! D'acord, el diari d'uns culturetes n'és un altre, però és que el nom és tant descarat i ostentós...

Tots ells m'il·lustren, em culturitzen, em captiven amb les seves paraules i el seu savoir faire.

I és que m'han fet descobrir, conèixer i/o recaure en (per dir-ne alguns): Joan Sales, Cortàzar, Roger Mas, El Aleph de Borges, Antònia Font, Love of Lesbian, Maria Mercè Marçal, Luís García Montero, Scrubs, Miquel Àngel Riera, El marido de la peluquera, Cassasses i Comelade, Joan Brossa, Mishima, Tom Jones de Henry Fielding, Jaime Gil de Biedma, Love got in the way de Dayna Kurtz, Woody Allen... Que no és cultura això??

Tots ells molen. I venia a dir-ho. Per si algú no ho tenia clar.

divendres, de març 14, 2008

De fracàs en derrota i tiro perquè em toca! (crònica d'una derrota anunciada)

"El éxito es la habilidad de ir de fracaso en fracaso sin perder entusiasmo"
Winston Churchill
Si anem al diccionari trobarem:

fracàs
[1803; de fracassar]
[ pl -assos ] m Resultat del tot dolent, desastrós.

derrota
[1460; v. derrotar]
f 1 Fugida en desordre d'un exèrcit vençut. La cavalleria posà en derrota les tropes enemigues.
2 p ext 1 El fet d'ésser vençut un exèrcit. La derrota dels catalans i els occitans a Muret.
2 La derrota de la Lliga en les eleccions del 1931.
3 MAR 1 Camí que segueix una nau per anar d'un lloc a un altre.
2 Carta nàutica.

I llavors diré que anit el meu exèrcit va ésser vençut i que derrotat, vaig anar cap a casa una mica capcot. Res de cartes nàutiques ni d'eleccions del 31. Només incomplertes i inocents mostres d'amistat quotidiana. Viatges a través dels ulls, de les mans. Misericordioses veus des del fons del cervell emocional. Rius de dopamina, serotonina a dojo. I diferents opinions. I massa bellesa junta. I masses suors. I massa gintònic amb poc gin i molt tònic (que aquests alemanys escatimen d'allò més... i més quan hi ha Doppeldecker!).

El Zauberberg va ser un riu de llàgrimes invisibles, una banqueta plena suplents. Al camp només hi havia l'àrbitre que esbojarrat anava traient tarjetes grogues i vermelles a tort i a dret.

Nevertheless, ja et dic ara estimat Bròquil, que l'entusiasme no el perdo mai, per a res del món. Ale. Clarqueno! I que trobaré a la Maga. I llavors cridaré més fort, encara. El meu èxit arribarà d'aquí quatre dies, quan s'alinein la Lluna i Mart i Saturn giri cua i torni a la fleca on creu, s'ha deixat les claus de casa.

Tot és qüestió de la cosmologia i dels Déus 1 i 2 que inexistents, ho regeixen tot a ritme de "no-deixa'm-a-mi-deixa'm-a-mi-que-tu-la-lies-fixe".

I ull que demà ve el Soul Explosion a Stuttgart amb el DJ King Dynamite:

A l'entrada es veu que hi ha un cartell que adverteix: "No, les cinc negres fantàstiques no han pogut venir avui però han vingut unes amigues seves que són molt simpàtiques i ballen d'allò més bé. A gaudir!".

Una abraçada amb llengua per totes i tots els perdedors del planeta!

dimecres, de març 12, 2008

La felicitat està feta de petites coses alades

"No se me importa un pito que las mujeres tengan los senos como magnolias o como pasas de higo; un cutis de durazno o de papel de lija. Le doy una importancia igual a cero, al hecho de que amanezcan con un aliento afrodisíaco o con un aliento insecticida. Soy perfectamente capaz de soportarles una nariz que sacaría el primer premio en una exposición de zanahorias; ¡pero eso si! - y en esto soy irreductible- no les perdono, bajo ningún pretexto, que no sepan volar."

Oliverio Girondo, fragment de Espantapájaros I


Per l'Skype, una conversa amb la mama una mica seriota, de responsabilitats, de "portar-se bé" i de fer bondat, de les últimes anècdotes de la tercera edat més estimada.

De sobte, un sms crida la meva atenció. I és que no m'esperava que fos ella. Ni m'esperava el to, ni la imminent arribada de la propera primavera en els seus ulls i el seu somriure. Així, sense més, avui m'han fet feliç amb missatge tan simple i tonto com aquest:

Hola lindo. Como estás? Ya estás de vuelta en Alemania? Yo voy camino de Würzburg pero me atrapó un atasco. Qué vas a hacer mañana por la noche? Zaubi? Besos desde la Autobahn.

I és que sóc un home de petits detalls i de grans passions, de l'emoció d'un detall insignificant, absurd. D'una mà. D'un somriure imprevist. D'un gest, tan sols. I com deia el meu estimat Kerouac, les úniques persones que m'agraden són les que són folles: folles per viure, per parlar, per ser salvades.

Llàstima que faci temps que les muses se'm barregen, se m'apareixen en ulls tan diversos i tan distants que em perdo. Em perdo corrent precipitat d'un lloc a un altre sense arribar enlloc. Llàstima que tingui tants fronts oberts que no sàpiga ni de quin bàndol sóc. Espero però que aviat rebi un tret ben certer i ferit de mort hagi d'atravessar el camp de batalla agonitzant per besar-li els peus a l'enemic. Un enemic que és un àngel, que camina a 15 centímetres de terra.

Demà la miraré als ulls i li diré: te vienes conmigo? I l'únic que espero que aquest cop la resposta no sigui un pragmàtic i desconsiderat "dónde?" perquè llavors sabré del cert que és de les que no vola.

Sort que sóc un home de petits detalls i grans passions i no un d'aquests bel·ligerants individus rebossants d'hormones halterofíliques i malparlades. La primavera seria un malson.

Avui encara segueixo buscant a la que sàpiga volar. I la primavera és alada.

dilluns, de març 10, 2008

Son los golpes los que enseñan

No hi ha res a fer. A vegades la caguem, la fem grossa. I ja no hi ha res a fer.

Tot i això, com es diu habitualment i per animar-me una mica em repeteixo: "no hay mal que por bien no venga" i "de los errores se aprende". La que m'agrada més i que cantava en Karel és: "son los golpes los que enseñan".

I quin un de cop. Quin un. Però es clar, m'ho mereixo. Per capullo. Per inconscient.

Si fos un entrenament de futbol sala d'aquells que feia ja fa uns quants anys, em farien fer 30 voltes al camp i 100 flexions.

En aquest cas no són 100 flexions: en són 1.500. No són 30 voltes al camp: en són 300.

Ara, de ben segur que la propera vegada ni m'ho pensaré, perquè no caldrà que ho pensi. Aquest cop sí que n'he après.

Vaig a escriure a la pissarra 960 vegades "no ho faré més" i després escoltaré per divuitena vegada aquesta tarda "Un dia en el parque". Perquè n'estic viciat. Perquè sort en tenim de LOL, de Ruibal i de la música...

I com deiem amb en Perdi l'altre dia: "això no és un problema, cullons, això no és un problema de veritat...".

dijous, de març 06, 2008

Mare Nostrum i la sang d'orxata

Richard Galliano té un gust musical exquisit. I el seu nou projecte musical a priori prometia.

En el seu Mare Nostrum s'ha envoltat de dos músics europeus molt reconeguts que tot i això, conforma una agrupació muscial arriscada: acordió-piano-trompeta.

El pianista és un suec, Jeff Lundgren, que, diguin el què diguin les crítiques i els crítics i els entesos (que no ho seran pas més que jo), té la sang d'orxata (i de la barata). Res a fer. Que es dediqui al clàssic. No a les Variacions Golberg ni a cap partitura que requereixi d'interpretació i sentiment. No té ànima. O li va vendre al diable a un preu lamentable (i fa molt temps). Previsible. Lent. Poc arriscat. Nul. Contrapunt/proposta/rebot: Aaron Golberg, sense anar més lluny i deixant-lo en ridícul plorant a qualsevol cantonada d'Estocolm.

El Paolo Fresu, el flamant i jove trompetista italià que compta amb uns quants -no un ni dos- discos a Blue Note Records, per sort ha deixat anar algun indici d'ànima i s'ha tret algun tret (valgui la redundancia) de la màniga. I el seu so és esplèndit, rodó. Tot i això, no s'ha convençut ni a ell mateix. L'emoció l'ha deixada també ben guardadeta a la tauleta de nit.

I què dir de'n Galliano... tant que en gaudeixo i n'he gaudit en directe (fa ben poc a Nüremberg amb el Tangaria Quartet -i encara se'm posa la pell de gallina amb el violinista i el percussionista- pregunteu-li a l'Ameba si en va gaudir) perquè avui m'hagi fet aixecar de la cadira a buscar un altre gintònic, per oblidar, per fer passar els últims 10 minuts més ràpidament i intentar que el regust de quinina em convencés de què tot i amarga, l'essència i era. No l'he trobada. M'ha decebut. I ploro.

Concert de merda, podent haver sigut una magnífica vetllada. Hagués gaudit més de tot plegat si la droga que havien demanat hagués arribat a temps... la que en Galliano i en Fresu prenen. De'n Lundgren ja no espero res. Ni drogat. És una merda de pianista sense ànima. Un academicista sense passió. Més fred que el seu país d'origen. Un any a Cuba l'enviaria jo. O un disc de'n Bebo Valdés, del José Reinoso o del nostre Tete escoltat amb el "replay" pitjat. Jeff, es diu swing i és requisit indispensable per fer música-de-jazz.

I encara sort del Eu nao existo sem você de'n Jobim i el Fout Pître de'n Galliano.

Què descafeïnat. Què conservador. Què paupèrrim.

Ja espero la crítica del Karles Torra (l'he vist, l'he vist... amb gorro inclòs) a La Vanguardia... Si deixa bé el concert deixaré de llegir-lo. Per sempre.

I demà compro el Diari de Terrassa, o li demano a la Consoleta, que me'l guardi.

Mingus B. Formentor, t'estimo. T'espero com sempre, en algúna pàgina de diari. Diga'm què t'ha semblat i fes que el Torra quedi a l'ombra.

diumenge, de març 02, 2008

Aristas + Variaciones Golberg

Salió a la calle harto de andar. No hallaba más que su propia sombra. No quiso ni fijarse en ella. La conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. No existía confusión alguna, no existía confusión. Alguna.

Salió a la calle. Harto de andar no hallaba más. Que su propia sombra no quisiera fijarse en ella… La conocía. Quizá, lo suficiente como para estar contando… Sus aristas no existían en confusión alguna.

Salió. La calle, harta de andar. No. Hallaba más que su propia sombra y no quiso ni fijarse. En ella conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. No existía confusión. Alguna? No existía.

Salió a la calle harto de andar no hallando. Mas su propia sombra no quiso fijarse en ella y eso que la conocía lo suficiente. Como para estar contando sus aristas! No extistía. Confusión? Alguna.

Salió a la calle y harto de andar no hallaba más. Su propia sombra no quiso ni fijarse. En ella conocía suficiente. Estar contando sus aristas no hubiera existido sin confusión alguna. Alguna confusión alguna.

Sal. Yo, a la calle. Arte de andar, no hallaba. Más. Que su propia sombra y no quiso ni fijarse en ella. La conocía lo suficiente como para estar contando sus aristas. Y no existía. Confusión… algo, ná.

Se lió la calle. Harto, de andar no hallaba más que su propia sombra. Y no quiso. Ni fijarse en ella: ya la conocía. Lo suficiente como para estar. Contando sus aristas no existía sin confusión alguna.


+ Variaciones Golberg 8-14 by Glenn Gould.