dimecres, de novembre 28, 2007

Origen del brindis

Segons el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua (RAE, pels amics) el terme brindis significa:

(Del aleman "ich bring dir's", yo te lo ofrezco). 1. Acción de brindar con vino o licor. 2. Palabras que se dicen al brindar.

Hi ha qui diu que l'origen del brindis se situa en el temps dels grecs i estaria relacionat amb la mostra de confiança que l’amfitrió ofería als seus convidats. En els grans convits i banquets que organitzaven els més benestants en honor a algú o simplement per deleitar-se, els criats servien les copes a tots els convidats i l’amfitrió aixecava la copa i feia un glop, com a senyal de que la beguda era bona i no tenia cap verí. (Recordi’s que en aquell temps, i jo crec que segueix vigent, la millor forma d’eliminar els enemics era enverinar la beguda... Ja sabeu, als amics Cardhú, als enemics güisqui DYC –no cal enverinar-lo, ja ve de sèrie-).

Tot i això l’origen del terme “brindis” no es dona fins al segle XVI i té com a motiu la celebració de la victòria del exèrcit de Carles V sobre el seu oponent. Els historiadors (uns senyors que tenen molta memòria) relaten que el dilluns 6 de maig de 1527 (la hora no la recorden bé, però...) les tropes de Carles V van prendre Roma de forma victoriosa i la van saquejar. En motiu de tal victòria, explica la història, que els comandaments militars van omplir les seves copes de vi, les van alçar i van dir la frase “ich bring dir’s” (jo te l’ofereixo). Aquest fet, ha donat lloc a la tradició de brindar quan se celebra alguna cosa (i en el meu cas, quan no se celebra res, també, tot interpelant a la persona que tinc al davant deixant-li anar un “en este bar no se brinda... o qué?”).

Diu a la web de Protocolo & Etiqueta (que com podreu imaginar, m’encanta!) que en tot brindis es planteja la qüestió de si colpejar les copes o no. I jo dic: però algú brinda avui en dia sense colpejar les respectives copes/gots/gerres? Apa... I segueixen els amics del Protocolo: “Aunque es suficiente con hacer el gesto hacia el resto de los comensales, alzando levemente la copa, hay muchas veces que nos gusta el choque de nuestras copas con la de los vecinos de mesa. Lo más correcto es no hacerlo”. Doncs clar quenosgusta, clar... sinó què ridícul, no? Sense xocar les copes no és un brindis ni és res. És un coitus interruptus. I a més com que és el més incorrecte, segons ells, encara mola més.

Ara bé lo bo. El fet de colpejar les copes també té un origen i va lligat a una història que em va explicar aquí alemania l’amic Enrique, més conegut com a Gallego, pel fet de ser de Galícia (ves tú quina cosa!), i que porta per títol “Perquè el vidre de les gerres de litre de cervesa és tant gruixut”. El tema és que el colpejar les copes amb vigor –i d’aquí la gruixudesa del vidre de les gerres de cervesa de litre (llegeixis que he estat a l’Oktoberfest)- tenia la funció de traspassar part del líquid d’una copa a l’altre i així barrejar-lo, sobretot entre monarques i nobles, que utilitzaven el mètode del verí per a eliminar rivals, per demostrar que no hi havia verí en cap de les begudes. Un altra història diu que l’orígen neix, altre cop, en les societats grega i romana, on eren habituals els grans banquets i festes (i les orgies i la pederastia...). La magnitut de les festes era tal que els comensals solien aixecar-se i colpejar les copes per cridar l’atenció dels servents perqué els servissin més beguda. Insaciables... Son folls aquests romans.

I l’origen de la paraula “Chin chin”?? Qui és el cursi que la va inventar?? Que es diu a tot arreu (menys a Japó, es clar, on vol dir penis). Post per un altre dia: etimologia de la paraula Chin-Chin. Té tela... ja us ho dic ara.

Sigui com sigui, avui brindaré amb una cervesa del Brauhaus ben fresqueta i deixaré anar un “penis” mentre xoco la meva copa amb la d’alguna rossa/morena/pelroja... a veure què passa... Suposo que em tractaran de malalt del sexe, però ho farien de totes maneres...

P.S. Una cosa, ara que se m'acut, els habitants de Brindisi... es poden negar a un brindis??

dimecres, de novembre 21, 2007

Síndrome de Veronika-Luli

Hi ha noies que de belles fan esfereïr.

Hi ha noies que més valdria no haver conegut mai.

Hi ha noies a qui no pots escoltar, per més que ho desitgis.

Hi ha noies amb qui no pots anar a la platja.

Hi ha noies que d'atractives no deixen dormir.

Hi ha noies que semblen fetes per encàrrec, a Bill Gates, i a mala llet.

Hi ha noies que es despullen i ja pots apretar a còrrer.

Hi ha noies amb qui no pots anar a enlloc (de la mà) per no guanyar-te enemics.

Hi ha noies alades, que caminen a un metre del terra.

Hi ha noies que haurien d'anar perlupenal.

Hi ha noies que quan van a fer-se el DNI no els hi demanen dues fotos de carnet sinó mitja dotzena.

Hi ha noies que no els cal llum a l'habitació.

Hi ha noies que mirant-les pots desenvolupar la Síndrome de Stendhal.

Digueu-me superficial, però a vegades per ser feliç tant sols cal una noia amb un rostre angelical i un cos perfecte preguntan-te "I vós, de donde sós??"

dilluns, de novembre 19, 2007

Els meus 3 humils consells blogosfèrics

Recullo el guant catosfèric i arribo tard perquè ja en fa de dies (setmanes diria...) que me'l va proposar l'amic Submarí. Millor tard que mai -diuen-. Els consells blogosfèrics que puc aportar són aquests:

1) No escriguis res del que te'n puguis penedir: pensa que tot el que escriguis ho llegiran unes dues o tres persones (màxim) però que una d'aquestes pot ser aquella que no ho havia d'haver llegit mai.

2) Si no tens res a dir, no ho diguis.

3) Evita els post-plagi tipus "vaig a enganxar aquí un conte de Monzó magnífic... total només té 3 pàgines i mitja...". Hi ha qui només es dedica a seleccionar textos, cites, frases i prou. Cansa, jo crec que això, cansa. I si has d'escriure 3 pàgines i mitja, com a mínim que sigui teu (com faig jo, que deixo anar uns rollos que no hi ha qui els llegeixi, però són anècdotes ben originals! Jeje...).

Amb tot això, i creient que les blogers que poden llegir això són limitats, proposo als més fidels seguidors d'aquest Bròquil Xexu, l'Anna Tarambana i Somiatrufes a que ens instrueixin amb els seus tres consells blogosfèrics.

dijous, de novembre 15, 2007

Indirectes

Va saber que havia d'aprimar-se una mica quan l'amiga li diguè allò de "tu tienes más tetas que yo".

divendres, de novembre 09, 2007

T'estimo molt, però com a amic (II)

Santornemi. Una altre cop ens colpeja aquesta frase maleïda, un altre cop ha patit, no la frase -per sort-, sinó una nit magnífica i un final agredolç, amb un rampell estrany, esquerp i absurd al final de tot plegat quan, acomiadant-se d'ella, li va llençar un inocent petó a la galta mentre buscava una abraçada... Va arribar, sí, però amb una actitut realment aspre.

La història, anècdota, exemple, derrota o com vulgueu dir-li, és la següent:

Home coneix a dona, o noi coneix a noia, o bé home coneix a noia, o noi coneix a dona (que totes les combinacions són possibles i que consti que parlo des de la visió del noi/home/nen). Bé, fins aquí tot bé. Li agrada, és realment bella. Li cau molt bé, la troba riallera, simpàtica, extrovertida, inteligent, segura de sí mateixa, i per més Inri, es fixa en els seus ulls, en el seu somriure, en els seus llavis, a més de, i es clar -he dit que parlava des de la visió masculina- dels seus malucs i els seus pits -impossible no mirar-los- i les seves mans). Mica en mica queden més sovint. Sí, primer tòpic/problema/putada/merda/caca-culo-pedo-pis:

- Hola Srta. X, que et sembla si quedem per fer un café demà!?
- Molt bé, sí, tinc ganes de veure't (aquí ja comença a mentir-nos, descaradament)

A l'endemà, pel Messenger (puto Msn, com a mínim si no existís no ho hagués sabut, s'ho hagués trobat i prou...), ella li diu que portarà una amiga seva que és molt simpàtica... o, per exemple, li diu que en comptes de fer un café poden anar a dinar a casa una amiga seva que ha preparat Pfandkuchen. I ell pensa: "Mecagunlaputaquelavaparirredeu! Perquè sempre m'ha de passar a mi això?? Perquè no porta a la seva mare i la seva àvia també??" o bé "A mi què cony m'importa el putu Pfandkuchen si resulta que em d'estar rodejats de gent alemana que ni m'importa, ni entenc gens ni mica...". Llavors ell decideix acudir a la cita (o no fer-ho excusant-se) però la idea és que segueix sent un amic fratern i realment estimat per ella. Molt bé, estupendu. Tot molt bé, gràcies.

I queden altre cop, i riuen, i ballen i s'emborratxen de vi blanc en un WineFest d'aquells que fan història on ell -burru de mi- paga de l'ordre de 4 o 5 ampolles de vi (a 10 euros l'ampolla, un total de molts calers...) i ni la borratxera pot amb aquesta amistat magnífica que hi ha entre ells dos i que ell, siguem clars, vol trencar de totes les maneres amb un intercanvi de fluids de qualsevol tipus (tot i que, la victòria final seria la d'un intercanvi d'ànimes i no pas de fluids, però això seria massa per ara, potser... i no ens precipitem). Res, l'únic fluid que intercanvien és el vi i passa d'una ma a l'altra en una copa (estúpid inventor el que va enginyar-se això dels gots/copes de vi, ja que si no hi fossin, en aquell WineFest
com a mínim hagués begut de la mateixa ampolla i els seus llavis haguessin estat una mica més aprop, tot i que fos a través del cap de la ampolla d'un vi blanc alemany -que provoca unes ressaques mortals, quedi dit-).

I tot va creixent, la seva panxa, la d'ell, la seva bellesa, la d'ella, i un dia ell ha de marxar per un temps a Barcelona, lluny del poble alemany on ella, la Srta. X, viu i estudia.

Al tornar es troben, després d'estar tres dies per allà i que ella li recrimini perquè no l'ha trucada, i veuen vi, del bo, del negre, italià (Chianti
) i espanyol (ara no recorda el nom, i era pitjor que el Chianti, ja t'ho dic ara) i riuen, i parlen de temes seriosos com la feina d'ell allà i el treball de fi de carrera d'ella, i de lubunicquéstot, i envien missatges pel mòbil, com distraient una mica l'atenció de la conversa i fent-se els interessants, i riuen, i escolten una cançó de Noel Nicola que Silvio va cantar a Barcelona i que va dedicar-li a aquest, mort recentment, una cançó que es titula Te perdono, i que ell creu, i això és molt seriu, és una de les cançons d'amor més maques que s'han escrit, i reben la visita inesperada d'un visitant inesperat que al veure l'ambient creat amb la tauleta-per-a-dos i el vinet, marxar esfereït i sobretot, sobretot, sobretot, i el que més li sorpren a ell, molta complicitat, i una mirada d'ella sobre ell, tant picardiosa, que no se'n sap avenir.

(Potser només són imaginacions seves i resulta que ella mira a tothom així, jaemdirástú).

Total, que surten del local on eren per anar-se'n (ell de festa, una miqueta, i ella a dormir, sola, al llit -i això hauria d'estar prohibit ja que és una de les causes de l'escalfament del planeta... "taspasau nen"-), i ell li llença un inocent petó a la galta mentre busca una abraçada...

I ella pren una actitut totalment a la defensiva, estúpida, absurda, inexplicable, indigna, tonta, ininteligible, estranya, freda o gairebé frígida -que no fregida-, i ell es queda atontat, atònit, perplex, amb cara d'estúpid, indignat, estranyat i corprès. Al final ella accedeix, es clar, i li dona una abraçada més forçada que el somriure del Pajares.


Què a de fer ell davant d'aquesta actitut a la defensiva, com evitant que ell busqui res que ella no vulgui (quan tant sols s'estava acomiadant com fem a Catalunya amb la gent que t'estimes, amb un petó i una abraçada...)??? Què ha de fer??

Ja sé què diran vostès, passar d'ella i que sigui ella qui el busqui... No fer-li cas. La tàctica de fer-se l'home dur. I és el que ell pensa que hauria de fer, també, que m'ho va dir. Com si fos tant fàcil... I en el seu cap ressona allò de "Te quiero mucho, pero como amigo... quiero mucho, pero como amigo... mucho, pero como amigo... pero como amigo... ro como amigo... como amigo... mo amigo... amigo... migo... igo..." (és que el ressò és el que té, que per escriure'l només ens hem de limitar a escriure'l repetit).

Es clar que, ella té una amiga magnífica -de bona que està i de simpàtica i d'atractiva-, a qui podria recòrrer per a parar-li un parany (valgui l'onomatopeia)...

Veieu, veieu com n'està de malalt??

dijous, de novembre 08, 2007

Multa de 360 euros a un 'rapero' por injurias al Rey

EL PAÍS - Madrid - 08/11/2007
La Audiencia Nacional ha condenado a Moisés Rivas Leyva, cantante del grupo Poetas de la Calle, a una multa de 1.440 euros por un delito de injurias contra la Corona y otro de injurias graves a la Guardia Civil durante un concierto en Fuerteventura en 2005. Rivas tendrá que pagar una multa de 360 euros por un delito de injurias a la Corona, más otra sanción de 1.080 euros por injurias graves contra los Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado.

Durante un concierto en Puerto del Rosario, Rivas llamó "parásitos" al Rey y a la Reina. Además, se refirió a la Guardia Civil como "hijos de puta, torturadores que coaccionan indiscriminadamente la libertad de las personas". La denuncia la puso un sargento de la Guardia Civil del cuartel situado enfrente del lugar del concierto. La fiscalía había solicitado una multa de 14.400 euros. El tribunal ha calculado la multa basándose en las "posibilidades económicas" de Rivas, estudiante universitario.


Què voleu que us digui, estic flipant. Em sembla molt heavy la notícia... Molt. Per aquesta regla de 3, tots seríem multats cada dia amb xifres astronòmiques, i alguns empresonats de per vida.

Puta monarquia de merda. Putus paràsits. Puta policia. Putos "gossos". Alapressótots!!

Vaig a cremar una foto del rei d'Espanya i una del de Suècia que aquí a Alemania, em sembla, no està penat. Fins ara!

dimarts, de novembre 06, 2007

You smell smells like garlic or something...

Ei, Bròquil!! Què tal...??
T'escric des d'Alemania, sí, altre cop. Però aquest amb uns quants graus centígrads menys (ahir estàvem a 6ºC) i amb pis nou. Aquest és un pis magnífic, a només 5 minuts de la feina, espaiós a més no poder, amb una cuina gegantina, i dues habitacions espectacularment grans. La meva però encara no té llit i aquest anit he dormit en una espècie de sofà que hi ha a casa, després d'anar ahir al Brauhaus, i com era obligat, a veure les rosses i el cambrer Yintò (perquè em serveix els millors Gin Tònics de la comarca i ara, a més l'han posat dins les ofertes de les Studententags -dia d'estudiants-, cosa que ajuda, si més no econòmicament, degut a què en comptes de pagar 7 euros per un Gin Tònic, en pagues 4,5).

Visc amb dos amics, l'un el gallec trempat del que ja t'he n'havia parlat alguna vegada, el Enrique, o més conegut com "Gallego"; l'altre, la seva xicota de Burgos, la María, una noia molt motivada-de-la-vida, que a vegades es fa feixuga degut a-que-organitza-una-mica-la-vida-als-demés, i és, digue'm-ho així, un pèl egocèntrica, egòlatra, ego-totuquetuvulguis.

Ahir, al arribar a casa, la mare de la María (la qual no recordo com es diu) tenia el sopar ben preparat, cullons si el tenia, i em va endosar un plat amb ous amb tonyina, ensaladilla rusa, choriço, uns palets de formatge, carn adobada i per postre, una sopa d'all que ressucitava un mort. Oju!

Avui m'he llevat i tenia una son força considerable (tenint en compte que venia del viatje d'ahir i que vam anar a dormir a les 2:00h i que vam beure una mica), i la mare de le María encara era per allà. M'he dutxat i després d'esmorzar amb les Maríes he anat cap al laboratori.

Només arribar (i que consti que m'he rentat les dents just abans de sortir de casa!) m'he trobat a una tècnic de laboratori, l'Elke, que m'ha preguntat què tal estava i que si tal i que si qual. La seva tercera frase que m'ha dit però, m'ha deixat de pedra: "You smell smells like garlic or something..." (i jo que em quedo flipant, pensant en el gust de menta de la pasta de dents que encara ara sento a la boca, i dic): "Sorry" (tot i que pensava, "fuck you"). Perquè, jo em pregunto, quin comentari és aquest?? Quina mena de rebuda és aquesta?? Realment tanta olor a all em feia l'alè, després d'haver pres café, haver-me begut 2 cerveses i un gin tònic ahir a la nit i haver-me rentat les dents abans de sortir de casa??? Nooo...

No crec. Però si més no, ho sento, el meu estòmac va retenir l'olor a all, què vols que hi faci. Sóc un putu garlic.