divendres, de setembre 28, 2007

Mulberry Street

Dicen que arrodillarse es humillante.
Que es esta posición la del vencido,
del sumiso, del vil, del que renuncia
a la última esperanza de salvarse.

Que estar arrodillado en una calle,
en un templo o salón, afrenta incluso
a aquel que lo contempla y no lo impide.

Como afrenta una bomba que no estalla
a quien confiaba actuara su explosivo.

Sí. Es innoble actitud arrodillarse
delante de otro ser, cuando el sujeto
es pasivo. Mas no si éste es activo.

Porque hay una excepción en que es victoria,
gozo y satisfacción esta postura:
cuando el sexo la exige ansiosamente.

Entonces es divino arrodillarse.

José María Fonollosa de "Ciudad del hombre, New York"

dimecres, de setembre 26, 2007

I survived Oktoberfest!! (o això crec...)

No he pogut escriure abans doncs m'estava recuperant dels litres de cervesa que vam prendre el dissabte passat a Munich.

La Glòria (una amiga de Terrassa que estava de visita a Würburg!), la Tere, la Cris (les de Saragossa) i jo vam sortir a les 4h. (sí, sí, a les 4h. de la matinada...) per agafar un tren regional a les 4:30h. direcció München (Munich pels profans en la matèria germànica) -Cullons, una frase amb quatre parèntesis, això del Perdedor realment s'encomana!-. A l'arribar a la capital de la cervesa, bastant fets pols de son, ja tothom anava vestit amb la indumentària adient per la ocasió i només calia seguir la multitud per a arribar a bon port. I sí, vam arribar, a les 8:45h. del matí aproximadament per a posar-nos a la cua en una de les nombroses immenses casetes que hi ha en el recinte més gran del món on corren litres i litres de cervesa durant 2 setmanes sense parar. Mmm... Doncs bé, entrar, vam entrar després de molt empènyer i molta estona aguantant la respiració (degut a la pressió que patiem a les costelles era impossible respirar, una bogeria!), però lloc, el que seria lloc per seure, no en vam trobar. Es clar, era la inaguració, el primer dia d'OKTOBERFEST.

Així doncs, amb la cua entre les cames vam sortir d'aquell immens local per anar a la zona de Paulaner (una de les millors cerveses del món, juntament amb la Späten, segons un servidor, expert en la matèria i modestia apart i sinó que li preguntin a aquest personatge) i vam trobar lloc, encara no sé ni com, en una taula a la terrassa (el que és igual a estar al putu sol tot el dia! -imagineu el mal de cap barreja d'insolació i uns quants litres de cervesa).

La resta, ja us ho podeu imaginar: una rera l'altre, i ara un descanset per picar un bratwurst i ara un descanset per estirar-me una estona a la gespa, i ara un altre litre...

I arribat aquest punt he de dir, i llàstima que no tinc una bona foto (tot i que demà us mostraré una on es pot veure el seu perfil...), que el nostre cambrer partícular era clavadet a l'Steven Seagal i no vaig prendre més de 5 gerres de litre perquè em va començar a entrar la paranoia (no sé si fruït de l'alcohol o fruit del sol que m'havia fet liquar el cervell) de que començés a repartir a tort i a dret patades voladores d'aquelles tant seves, o comencés a trencar braços una miqueta perquè sí... Steven ha fet molt mal a la història del cinema perquè negar-ho.

Ah, i encara sort que era el primer dia i la inaguració oficial del Festival no es va fer fins les 12h. cosa que va impedir que prenguéssim cervesa fins a aquesta hora. A partir d'aquella hora...

I quines ganes tinc ja de tornar-hi... No sabeu com va entrar de fresquet el primer litre després d'haver estat esperant amb ansies dues hores sota el sol demanant refrescs per compartir i per a fer temps...

I encara sort que no se'ns va acudir pujar a cap atracció de les que envolten les casetes... perquè em fot gràcia també... tots ebris de cervesa i els alemanys pujant en unes cadiretes que s'eleven 75 metres i girent a una velocitat de por i una noria gegant, i un bitxo que et puja a 100m. i baixa com a mínim a una acceleració de 20 metres per segon al quadrat... Maramevaaa!

Tot plegat una bogeria. Però quina bogeria tant bella!!!

Demà prometo un reportatge fotogràfic estupendu (o sigui una tria d'entre les 150.000 fotos fetes, ara he de marxar. Sé que ho entendreu i podreu esperar: hi ha rosses -i no només parlo de cerveses-).

dimarts, de setembre 18, 2007

Els amants mortals de l’andamiu

(el text horrendu que en Pompeu hauria volgut però que mai va gosar escriure degut a les repressions de tipus morals que patia en el seu interior més profund... i degut a què les ànsies de normalització lingüistica l’impedien d’usar el tipus d’expressions barrueres-xarnegues-lamentables-digueslicomvulguis que aquí apareixen)

Al sortir del teiatru llovisnava. “Sort que duc un sarsei” – pensà – “sinó l’aiga segur que m’empapava la fandilla”. No volia engostipar-se l’Eva, ja que a l’endemà havia de fer debers d’inglès, volia mirar per la televisa per cable el pugrama del Buenafuente i a més havia d’estar disperta tota la nit a la redacció del periodicu. Resulta curiós, però el cas és que l’Eva era corresponsala a Londres i encara, ni tant sols, sabia parlar gaire bé l’inglès. Aquell fi de semana l’havia dedicat al que a ella li agradava: anar al teiatru, veure pinícules doblades en vídrio, anar a veure quadrus a algún museu, i sobretot cuinar una paiella i menjar-la tot bevent graciosa; i de postre, níspers, els seus frutus preferits.

No, no li agradava fer deport, ni molt menys anar a l’iclèsia els dumenges. Moltes vegades s’havia esbarallat amb els seus pares per aquest assuntu, quan era pitita. Ells eren molt devotus, eren molt de missa ells.

Va cruar el carrer i després de passar la rotona per sobre el séspet va pensar que el millor seria anar a fer un bocadillu a algún puestu. Eren menys o menys les 8 del vespre i encara trobaria llocs oberts on fer un mos. Antes d’arribar a Londres mai menjava bocadillus, més aviat feia dieta sana, però des que era allà abusava de la comides basures i demés porqueries com cacarutxes de gelat i bombons i pastissos de xacolata. Llavonses va enrecordar-se que havia quedat per sopar amb un amic, de qui per cert, se sentia més que atreta, per pensar el regalu de cumpleanyus que li farien a una amiga de la redacció, la Xuxa. “Siduncás, li trucu per talèfanu i quedem en algún bart per parlar de l’assuntu i així puc menjar algu”. Tot i aquesta reflexió, abans de puguer marcar el número de’n Xavi, l’amic amb qui havia de quedar, ell ja l’estava trucant:

- Sí?
- Hola Eva... Sóc en Xavi. Què tal? Te’n recordes que havíem quedat per parlar de ho del cumpleanyus de la Xuxa?
- Sí, sí, ara mateix t’anava a trucar.
- Mira és que he de fer uns recadus un moment però en mitja hora estic...
- Quedem entonces d’aquí a quaranta minuts al Tom & Jerry?! Allà sempre anian llocs per seure i es menja un patu a la salsa de xíndria que és riquíssim. Ara, que si vols estulviar no és el millor lloc perquè és una mica cart. Què et sembla?
- Hi he anat algún cop i m’agrada molt. M’apeteix tornar-hi.
- Astupendu! Allà mus veiem, llontes pues.


Quan va penjar el telèfon l’Eva va dicidir anar a fent un tomb, mirar escaparats i per no etivocar-se de direcció, va mirar un mapa i va localitzar el Tom & Jerry, el restaurant on havien quedat amb en Xavi. Portava tota la camisa robregada i li va fer ràbia que el Xavi, elegant i formós com era, i atreta com se sentia per ell, la veiés així, pulutant va dicidir entrar en una tenda de roba i comprar-se una camisa del luju per a lluirla en aquella ocasió. Aprofitant l’excusa es va comprar també un tanga de llopart i uns sustens d’encaix.

Més tard, tot passejant pels freds carrers de Londres, va recordar que antes s’havia anutat amb llapits el número del butanu. Havia de trucar i demanar més butelles o l’endemà es congelaria a casa i moriria d'hipotèrmia. “Quin rollu això del butanu!” – pensà. “Sempre he d’estar pendent de si anián o no butellas plenes a casa...”. Va trucar i va resoldre l’assuntu.

A l’arribar al Tom & Jerry en Xavi encara no havia arribat i era tant ple que semblava que no ni hagués ni un puestu lliure. “Agonte ens sentarem??” – va preguntar-se. “Com no sopem asantats al suelu...”. Va decidir-se a preguntar i a pesar dels grunyidus que feia el camarer sotto voce va tenir la sort de que just en aquell moment una parella marxava i deixava una taula lliure: seria per ella i en Xavi. Havent passat el tràngul de conseguir taula i amb el gènit que la caracteritzava, va cridar al camarer, encara rabiós i grunyó, per dir-li que perfavó li canviés el gavinet, que estava ple de restes de menjar.

Li encantava la fandilla marrona que duia i la nova camisa que s’havia comprat, blanca i burdada amb unes lletres granates (per no parlar de la roba interior que duia). Mentre pensava en lu eleganta que estava va aparèixer en Xavi, que, tot sigui dit, amb la toga que duia, semblava sortit d’una prufessó de Semana Santa o del mateix yutjat. Entonces, es va apropar i li va dir un “bona nit” ben suau a l’uídu alhora que li feia un petó a la galta. Després va tomar asientu. Van mirar la carta i van decidir demanar per compartir una ensalada d’apit i pepinu alinyada amb vinagreta de mel i llimona i de segon ell, un filet de vedella amb aromes de melucutó i parmesà, i ella, un llenguado desfullat i marinat amb taronja amarga. Per beure van demanar vi tintu i aiga ansense gas. A l’arribar el primer plat ja s’havien besat als llavits dues o tres vegades i cada cop pujava més la temperatura de la sala. Ell va mirar al tetxu, com dissimulant o intentant calmar-se, i ella va fer com si no el mirés. No podien resistir la temptació. Ella estava més calenta que la xumeneia d’una fàbrica a ple rendiment i ell només pensava en fer-li l’amor allà mateix, sobre la taula. Quan va arribar el segon plat, i sense cap tipus de vergüensa, van demanar que li envolvessin el tiberi en flim transparent i van fugir a corre cuita del local en direcció al pis de’n Xavi, amb el tàper sota el braç.

Al sortir del Tom & Jerry i passar sota un andamiu va esdevenir una catàstrofe: una enorme barra metàl·lica va caure d’aquest i va anar a parar just a sobre dels seus caps descoberts. Els dos van morir a l’acte. L’autopsia va aclarir que ell tenia una trempera de Rècord Guiness en el moment de la mort i que ella, o bé patia incontinència urinària o bé s’havia corregut de l’ordre de 3 o 4 vegades abans de morir. El furense va dictaminar que la causa de la mort no havia sigut el cop al cap de la barra metàl·lica sinó un excés d’adrenalina, dopamina i oxcitocina en el torrent sanguini de tots dos. Des d’aquell moment es va conèixer el cas com el dels “amants mortals de l’andamiu”.

El pitjor de tot plegat és que la Xuxa es va quedar sense amics a la redacció i sense regal de cumpleanyus; és més, en comptes d'un regal va tenir un buit al cor per sempre més.

(Sé que la història és incoherent, insensible, lamentable, confusa, tonta a més no poder, però havia de colar, i mai millor dit, totes les paraules que amablement alguns dels lectors d’aquest blog m’han fet arribar i d’altres que ja tenia jo en el meu repertoriu xarnegu classificat aquí a l’apartat “El català és fàcil, si pases de Pompeu”. Gràcies a tots els col·laboradors i lectors del blog; va por ustedes-vosotros!).

dilluns, de setembre 17, 2007

Briefly, Hel-sin-ki i Tallin

Hel-sin-ki. Sí. Ja he tornat, "ja sóc aquí" com deia aquell. Si. I vaig a resumir, en tres síl·labes ("porqué yo lo valgo") les impressions del viatge.

La primera part de la capital, queda clara: HEL. De l'anglès "Hell" (infern), fa referència al fred gèlid i la neu que envaeix tot el paisatge durant els mesos d'hivern de aquesta ciutat melancòlica i trista, com els finesos. Si, sé que un infern tendeix a ser el contrari, un lloc calurosament insoportable ple de flames i dimonis escuats i tot això, però aquest és un infern gelat, de -20ºC de màxima. Només us dic que durant els mesos de més fred el mar Báltic es congela i podries anar caminant des de Helsinki a Tallin (capital d'Estonia) si tinguessis cullons. Ningú ho deu haver fet mai, us ho asseguro. Ara, es veu que hi posen cotxes al damunt del mar i tot... Tot i aquest sentiment de fred gèlid, que vam viure'l durant les nits, durant el dia vam tenir la sort de veure el sol, en nombroses ocasions i en molts minuts del dia i l'escalfor dels seus rajos va fer l'ambient més suportable-agradable.

A veure, anem per la segona: SIN. "Sin" fa referència en aquest cas a varies coses. De l'anglès "sin" (pecat) ve a constatar, en primer lloc, la bellesa pecaminosa de les finlandeses que viuen a Helsinki i rodalies (ho dic perquè són les que he vist, i no totes...). Quan et topes amb una rossa platí de les maques, caus de cul. Són precioses i em farien pecar. Oi tant! A més del pecat, és un concepte antagònic del que beuen els finesos: podríem dir que no veuen res "sin". És a dir, tot amb alcohol i quanta més graduació millor. Què passa... Doncs resulta que el caràcter dels finlandesos és melanconiós, trist, a-prori-decebut, de ganes d'oblidar que viuen, gairebé (després d'aquesta descripció lamentable es recomana veure Nubes pasajeras d'Aki Kaurismäki gran director de cinema finlandès on mostra molt bé el caràcter i la manera de ser dels finlandesos...) i per a oblidar, per a tenir una mica de joie de vivre (quants milions de vegades hauré d'usar aquesta expressió per a cansar-me d'ella... és que m'encanta!) beuen. I beuen molt. I a totes hores. I de tot. Sobretot, està clar, vodka (que en realitat són mig rusos aquesta gent). En aquest apartat cal destacar la visió esfereïdora, al baixar a la parada del tranvía, d'una rossa maquíssima i arreglada mig morta per l'alcohol, amb la barbeta recolzada en els seus genolls, ajaguda i amb les constants una mica inconscients. L'altre, és la delirant i trista visió de gent de 45-50 anys ebria perduda caient pel terra i donant-se cops mentre intentaven coordinar dos passos de ball en una discoteca (pija a més no poder) en un 6è pis, des d'on podies veure gran part de la capital del fred. Maco. I va sonar La Macarena. Estic millor, però... vaig haver de prendre molts calmants (i barrejat amb el Gin Tònic doncs...). Finalment, i com us dic, el "sin" de Hel-sin-ki, significa "sin medida": beuen ambsense mesura.

En tercer lloc tenim el KI. "Ki" ve del finès "kitätelablüsa" que significa "cullons quin port, quines esglèsies i quina Biblioteca Nacional més boniques!" (ja, ja sé que no cola, però alguna cosa havia de dir, no?). Sí. Em va encantar el port Helsinquès i l'esglèsia lutherana menumental que es veu a la foto del post anterior i l'esglèsia ortodoxa, de colors marrons-granatosos, i sobretot, sobrettutto, el port en sí, els vaixells de vela, tots alineats, en un mar gairebé dolç (és per això que es congela, si fos molt salat no podria seeer!) degut a que arriba una gran quantitat d'aigua dels rius i el desgel, i també l'interior de la Biblioteca Nacional, una joia de la cultura, que no obstant, no, no compta però amb un exemplar de l'Incerta Glòria de'n Sales ni del Tòkio Blues de Murakami. És gonic, però l'Empordà té llocs preciosos també, i no fa tant de fred (mola frivolitzar i dir frases d'aquest estil).

També vaig ser a Tallin. Aquesta és una ciutat medieval inspirada en Praga però sense l'esplendor i la repercussió internacional d'aquesta última. Tot i això és una ciutat preciosa amb molt de turisme i plena de gent comprant alcohol i tabac (és l'Andorra dels finlandesos) degut a que els impostos són molt baixets (o nuls) i està 3-4 vegades més barat que a Helsinki. Vam anar-hi amb ferry i a la tornada, el ferry anava carregadíssim de gent del revés (entenguis borratxos a més no poder de vodka, etc.) i gent amb bosses i maletes plenes de "contraband". Val la pena fer-hi una visiteta. El contrast de la part medieval, la ciutat emmurallada amb la ciutat nova, plena de gratacels, és molt heavy metal. I al voltant del port els homless demacrats i alcoholitzats que pots arribar a veure, també.

I ja us deixaré alguna foto per aquí, en un proper post, que ara em fot mandra.

Moi moi (adéu en finès... ja tenen delicte aquesta gent, ja...).

dimarts, de setembre 11, 2007

Hyvää pääsiäistä!

Benvolgut Bròquil,

Feia temps que no em dirigia a tu així, amb cortesia, de forma epistolar i directa. Feia dies que no et posava massa atenció.

Aquí estic altre cop, disposat a servir-te, disposat a mimar-te. Ara bé, t'he d'advertir d'entrada que encara hauràs d'esperar uns dies més, fins diumenge com a mínim, per tenir-me al 100%, degut a que demà, sí, sí, com ho has sentit, demà, marxo a Helsinki. Helsinki, capital de Finlandia, del fred, del vodka i del Cercle Polar i tota la pesca. Sí. Hi ha una amiga bioquímica que ronda per allà fent una estada en un laboratori i amb la Julia, la sevillana, vam trobar uns bitllets baratíssims per volar des de Frankfurt. Qui es podia negar a acompanyar la Julia a veure la Cristina a Helsinki? Doncs ningú, Bròquil, ningú. I ja et dic, si aquí a Würzburg fa fred, no vull ni pensar en el que farà a Helsinki... Tot i això, l'escalfor, el "salero" i la "gracia" de la meva Julis em faràn passar tot el fred. No penseu malament però... que el meu jefe del laboratori a Barcelona em deia ahir "a veure si faràs un mênage a trois" i tampoc és això, Bròquil, tampoc és això... Jo el que vull és fer-li un petonet a un òs blanc d'aquells que corren per allà, o al ren del Pare Noel, el del nas vermell (Rudolf, l'homosexual, com deia aquella famosa carta de Gomaespuma).



Ah, abans de marxar, t'ensenyo el magnífic abric que em vaig comprar ahir especial pels freds gèlids del nord. Vaig preguntar expressament a la botiga "pero este sirve pa ir a Helsinki o es de esos de frío de Soria... porqué sinó se lo va a comprar su tía-abuela". I té mèrit perquè li ho vaig dir en alemany. De debó que vaig comprar l'abric parlant només en alemany, bé, el botiguer en alemany i jo anar fent que sí amb el cap (que és un alemany més rupestre però, al cap i a la fi, gairebé tot l'alemany que sé).

Heus aquí l'abric:



Sehr schön, eh?? Maco, maco. Marró fosc. Ja sé, la foto és lamentable però...

I ja sé que t'estaràs preguntant què cony és aquest títol. Doncs molt bé no ho sé, seria alguna cosa així com "happy easter" en anglès, però és que no pots negar que és impressionant: sis as i 6 dièresi... Mare meva! I jo que pensava que l'alemany era complicat...

Així doncs, m'acomiado en finès fins diumenge: Hyvästi!!

divendres, de setembre 07, 2007

La infidelitat

Un home està fent cua a la caixa del Supermercat quan se n'adona que una rossa preciosa l'està somrient. L'home se li dirigeix amablement:

- Disculpi, senyoreta, la concec??
- Em puc equivocar però crec que vostè és el pare d'un dels meus nens - contesta ella.

Els records de l'home el porten fins a l'única vegada que va ser infidel a la seva dona i li llança:

- Cullons! Així que tu ets aquella magnífica Stripper que em vaig follar sobre la taula de billar en aquella festa esbojarrada en presència de tots els meus col·legues, mentres la teva amiga morena em fotia amb un fuet i em ficava aquell pepino pel darrera...???

- Doncs... mmm... no... Sóc la nova mestra de guarderia del seu fill.

dijous, de setembre 06, 2007

Èxtasi brasilè

La seva veu em glaça la sang, m'encisa fins al punt d'arribar a extasiar-me.

Marisa Monte (amb Paulinho de Viola a la guitarra) interpreten una de les cançons més belles que mai s'han escrit, o no, però és que sóc fàcil per ella: si em canta el Gegant del Pi trempo.

I no tinc res més a dir. Bé, si, una coseta... Que si algú tingués el telèfon de la Marisa em faria un gran favor facilitant-me'l, més que res perquè li he de demanar matrimoni, hem de decidir on establir-nos, hem de pensar en el nom dels fills, li he d'escriure uns poemes i cançons, i li he de fer l'amor amb la mirada, mentre em xiuxiueja a cau d'orella la Dança de Solidao...

Total, que qui no la conegui no és digne d'entrar a cal Bròquil (tas passau bacalau, aquí he perdut 2 o 3 lectors...).

Per favor, conegui-la, escolti-la, gaudeixi'n...

Per un servidor, és una de les dones més sensuals del planeta, gràcies, entre d'altres factors a la seva veu trencada, harmoniosa i punxant... Grrrrfff... M'agafen esgarrifances! I els cabells!? I la seva boca?! Mmm... Estic malalt de Monte.

dimarts, de setembre 04, 2007

La quietud impertorbable de l'últim

(Sí, ho sé, el títol sembla inspirat en Kundera, no té res a veure amb la seva lleugeresa del ser, eh? Gràcies.)

Prefereixo ser l'últim que el primer. Sempre.

No parlo de cap cursa, ni de cap rànquing, ni de cap llista de guardonats. No.

Parlo de moments. Pensant en la soledat que regna al laboratori a certes hores de la tarda, quan jo començo a activar-me, i vivint aquest silenci i la fredor càlida d'aquestes sales immenses, aquest vespre he pensat que m'agrada molt més arribar a arreu l'últim abans que arribar-hi el primer.

M'explico. És sabut que al laboratori on sóc, els/les tècnics que hi treballen arriben cap a les 8:00h. Els becaris predoctorals i demés personal sol arribar cap a les 9:00h. o 9:30h. Jo, que sóc au nocturna (com en Xexu), i que sempre allargo massa les nits (com en Xexu, again), acostumo a arribar a quarts de quinze (llegeixis, 10:00h-10:30h. els dies bons...). Ara bé, això sí, sempre surto l'últim, sempre tanco la porta amb clau i quan marxo ja és ben fosc . Doncs bé, al què anava: m'encanta la quietud que hi ha al laboratori a aquesta hora, i la foscor, i la calma, la llibertat amb que em puc moure per aquí fent el què em vingui de gust (escrivint un post entre tub d'assaig i probeta...) sabent que ningú arribarà, que res em molestarà, que el món és completament meu: sabent que comença la nit. I que és meva.

Penseu en l'exemple contrari. Demà tinc una feinada de por. I a les 18:00h tinc alemany. La idea de qualsevol persona sensata (ah! quina descripció tant rabiosa, m'ha fet por i tot que surtís de mi!) seria arribar a les 7:30h. o les 8:00h. quan encara ningú és pel laboratori, posar-me les piles amb els experiments per acabar a mig matí el primer, dinar, continuar a la tarda, i arribar a alemany a les 18h. amb els debers (com m'agrada aquest mot entremaliat, ara l'afegeixo a la llista de Pompeu) fets i tot. Sóc incapaç. De debó que no puc. A més, i tornant a la reflexió, pensareu: la sensació de quietut, calma i serenor del matí és esplèndida! I jo dic, sí, d'acord però hi ha un contratemps: és efímera; en un moment o altre, algú o quelcom, et trencarà el silenci majestuós que regna allà on siguis, algú, et deixarà anar un "morgen" (a Alemania) o un "bon dia" (a Catalunya) d'aquells que, per molt dolços que siguin, trenquen una quietud massa bella per ser real. A més, comença el dia, i això en sí, és esgotador.

La quietud i el silenci del vespre són impertorbables; la quietut i el silenci matinal són efímers: no són res més que un preàmbul del soroll i la rauxa del nou dia que comença.

Prefereixo arribar l'últim que el primer. També en un bar*.

(*Bar/taberna/karaoke/discoteca/restaurant/antru and so on...).

dilluns, de setembre 03, 2007

Festa "llatina" esperpèntica + sangria = ves a saber on anirem a parar

Ahir diumenge, dia rar, vaig assistir, convidat per un amic de Würzburg a una festa d'aniversari i comiat d'un paio alemany que marxa a viure a Madrid. Fins aquí tot bé. Ara, si us dic que era una festa "Latina" (com deia ell) i que només arribar em vaig trobar la bandera d'Espanya penjada al soterrani on se celebrava l'event, com s'us queda el cos?

A veure, cal aclarir que la idea de com vesteix la gent a Espanya i la música que es fa aquí no la tenia massa clara. El protagonista de la festa portava una camisa negra amb un brodat de color or que feia esfereïr. I a sobre, té la indecència de dirigir-se a nosaltres (el grup d'espanyols entre els que hi havia, la Julia, la sevillana, les "manyes" Tere i Cris, i el Gonzalo, d'Àvila, i propietari de la bandera que lluïa la sala... mmm... no comments) i preguntar-nos: "Qué tal la camisa!? Os gusta? Es latina?". I nosaltres amb una cara d'imbècils: "Sí, sí, súperlatina, casi tanto como Ricky Martin". Mare de Déu. Quin personatge! El tío em duia una perilla ridícula, lamentable i vestia tot de negre. Esperpèntic. Realment esperpèntic. I no us parlaré de la resta de comensals perquè no acabaríem, però imagineu-vos com anaven tots de maquejats.

Anem a la música: oju! Va començar sonant Compay Segundo y Ibrahim Ferrer, que com a llatins passi, però d'espanyols tenen menys que la Reina Victòria d'Anglaterra. Després, com per art de màgia, va començar a sonar Reggetón i sense parar, a un ritme realment acollonidor. Sort que algú, em sembla que una de les de Saragossa, va posar una mica de seny i va decidir donar un CD que havia portat. La cosa va millorar lleument. Héroes del Silencio, Los Manolos, Delincuentes... són algunes de les joies que van sonar. Encara.

I per últim però no per això menys important, la beguda! Mmm... El motivat de torn, l'amic del "cumpleañus" s'havia currat uns 20 litres de sangria que li havia costat un dineral degut a que el molt _____ va buscar una recepta high level per internet i li va posar 4 pinyes senceres, nosequants mangos (mangooo a la sangria!!??), canyella, a més de les fruites habituals. Imagineu-vos. Ara bé, no siguem desagraïts, val a dir que era ben bona... Me'n vaig prendre 4 o 5 gots sencerets i mira que la sangria és una de les begudes més repudiades per un servidor... Total, que ens vam haver d'emborratxar una mica per oblidar el context en el que estàvem i vam acabar ballant amb la Julia ves a saber què i ves a saber com.

I un apunt final: vaig corroborar la capacitat de contenció, el grau de civisme i la dèria obsessiva d'ordre que regeix a tot alemany. Quan van ésser les 12h. de la nit, i tothom amb la seva copa de cava (bé, cava, parlem amb propietat, Prosseco, un succedani alemany) vam cantar el Happy Birthday i tota la pesca. A continuació els espanyols que erem a la sala ens vam llençar a felicitar-lo alegrement (l'alegria era deguda sobretot a la sangria...) sense ordre ni concert, tots alhora, cridant com condemnats. Els alemanys presents (això va ser molt heavy...) es van situar com en una espècie de cua, on cadascún guardava un lloc i esperava pacientment a que l'individu/a del davant hagués saludat convenientment i cordial al homenatjat, per a fer un pas endavant i felicitar degudament al mateix. Ho haurieu d'haver vist. Semblava que estiguéssin a la cua del cine... o a la carnisseria, esperant el seu torn. A casa meva, quan un fa anys, tothom s'hi llança al damunt i quan més cridòria millor!

Això d'ahir, com aquella vegada que en el laboratori vam celebrar un aniversari, semblava més aviat un enterrament, una celebració d'alt standing plena de gent alt standing i ments alt standing. Pfrrr...

Déunostrusenyor, fes que mai sigui un personatge d'alt standing. Gràcies. Amén.