Quan es parla de jazz i dels millors discs de la història d'aquest estil musical eclèctic, delirant, versàtil i adrenèrgic, sempre, inevitablement, apareix el Kind of Blue de Miles Davis.
Com a entusiasta aficionat al jazz i amant incondicional de'n Miles (arribant a idolatrar-lo), i tot i la insistent lluita que mantinc amb un amic sense oïda i que sempre defensa el malenconiós i pausat estil de'n Chet Baker per sobre de la sordina de'n Miles, vinc a reivindicar que tots i cadascún dels que llegiu aquest post, escolteu, un dia o altre, el Kind of Blue de'n Miles.
(Ara bé lu bo): Si em diguéssin que me n'he d'anar a una illa deserta demà passat no l'altre(perquè sempre ha de ser una illa deserta, però si ni tant sols hi ha electricitat com cullons volen que escolti el disc? Amb un radiocassete amb piles? Va home, vaa...!) i només pugués endur-me un disc de tota "la colec" que tinc (i no parlo només de jazz, sinó de Tots els discs que tinc...) possiblement, seria el Kind of Blue.
És un disc màgic. No parlaré dels músics que hi intervenen, descobiru-los. No parlaré de la música. Gaudiu-ne. No penso fer una dissertació del solo de Miles, o de'n Coltrane a Frediee Freeloader o a Blue in Green. No em caldria ni dir que All Blues o So What són dos dels estàndards de jazz més versionats de la història (fins i tot en altres estils musicals). No.
Només vull, i desitjo, que tothom a qui li agradi la bona música, i vulgui, un dia, amb tota la calma del món, decideixi fer el pas i escoltar (no posar de música de fons mentre veu la F1, no com a fil musical mentre cuina, no de música romàntica per enamorar una estrangera...), sinó seure en un sofà/llit/cadira còmode/hamaca i escoltar amb tota tranquil·litat un dels millors discs que mai s'han fet.
Tantmateix es recomana la lectura de Kind of Blue: The Making of a Miles Davis Masterpiece de l'Ashley Kahn per a descobrir els petits secrets que guarda la gravació d'aquesta joia de la música moderna. Fàcil de llegir i força ben escrit.
Oh, Déu Miles, deixa'm gaudir avui del teu Kind of Blue i fes-me sentir l'extasi de la primera vegada!!
(Perdonin per aquesta última frase, és exagerada, ho sé, però em venia de gust...).
(Per cert, dir-vos que aquest post inagura una nova secció del Bròquil que he volgut anomenar "Ho millor del món" i on apareixeran els millors discs, llibres i pel·lícules que, segons la meva modesta opinió, he escoltat, llegit o vist. Espero que en gaudim. O no...).
A l'endemà vam fer la primera visita per Berlin, amb ganes, caminant tot el que vam poder, i fent una cua d'1h. 45 minuts per a visitar la magnífica obra de'n Foster, la cúpula del Reichstag, el parlament alemany. Com tot el que fa aquest home, si més no, sorprenent i moderna. Em va agradar força-molt. Després, vam seguir visitant la ciutat, Alexander Platz, el East Side Gallery, el Judisches Museum (per fora, ei, que l'edifici és impressionant...), i més coses... moltes més. Fins que va arribar l'hora de sopar i erem per un barri (ja us dic, de noms, no recordo cap... són a la guía) ple de restaurants italians i baretos guapos així que vam seure en una terrassa d'un italià i vam estar, com a mínim 2h i mitja allà, bevent cervesa, rient, menjant pizza, contemplant a la cambrera més xunga del món (una dona que vam pensar, en qualsevol moment et treia una navalla i/o et violava sobre la taula sense preguntar...). En acabant, pensàvem anar a un local de nom elitista aprop d'allà però un dels cambrers de l'italià ens va convèncer per anar al 
Aquest resultà ser més que un local, 3 en 1, i situats en una espècie d'antiga fàbrica de maons o quelcom així, amb tres espais, dos coberts i un a l'aire lliure on acabaven de projectar una peli del Almodòvar en versió original. I era nit de Salsa i música llatina. Mmm... Només arribar l'Àlex i jo, podríem dir que, els més dançaires del grup, vam començar a ballar salseta, a la nostra manera, tot sigui dit, i unes noies, una rossa i una morena de cabell curt no paraven de mirar-nos des de la barra, tot llençant uns somriures... I jo que em vaig dir "se'ls hi ha de dir quelcom, a aquestes dues, potser tenen ganes de ballar i no tenen amb qui...". I dit i fet. Vaig anar cap allà i els hi vaig dir "No os pidais cerveza que está más caliente que yo..." (o alguna cosa així). I van riure. I ens vam presentar. Una era madrilenya: la Marta. I l'altre suïssa, d'aprop de Berna: l'Anne. I vam estar ballant tota la nit. Jo, encisat amb l'Anne... intentant que agafés el ritme d'alguna cançó. I no hi va haver manera. Ballar, ballava bé, és a dir, els passos més o menys els tenia, però te'ls calçava allà on li venia de gust, sense seguir el baix de la salsa, sense pensar en el ritme. I com diria/digués/hagués dit Tito Puente: el ritme ho és tot. Deixant de banda aquest detall insignificant, ens vam prendre aproximadament 150.000 xarrups de tequil·la, ara blanc ara daurat... I després i abans uns mojitos. I al final jo li deia a l'Anne, i ella hi estava d'acord, que balléssim salsa, sí, però sense fer voltes, tranquilets... que cauria en qualsevol moment fulminat. I el Miquel fent de les seves. I el Dani Daniel fent de les seves. I el Juanan, fet pols, de patriarca assegut en una taula, immòbil. I el Guillem fent de les seves, i l'Ales, de professor de dansa de tots nosaltres, amb aquells moviments tant seus que encisen a qualsevol, fent de les seves. Musuvambeuretot. 
I la història que ve a continuació és trista, però és un exemple perfecte de la meva qualitat de Perdedor (notis que ho he escrit en majúscula), descoberta en part gràcies a la 
Així doncs, havent sopat vam visitar un local anomenat Lebowski en homenatge al gran protagonista de la peli homònima dels germans Cohen (The Big Lebowski). Si. I em vaig prendre un russo blanco, la beguda que durant toooooota la peli està bevent "el Nota". Era ben bo! Al Dani li va encantar i més tard, en el capítol dedicat a Berlín, veureu com va causar furor. White russian original. Sí senyor. I no li digueu a ningú però em vaig robar la carta, plena d'imatges de la peli, i plena de còctails bons a probar, per la Maria de Würzburg, fan incondicional del gran Lebowski.
