dimarts, de maig 29, 2007

Yo me quedo en Sevilla, hasta el final...

"Que no cunda el pánico, sólo son unos cuantos locos
que se han escapado del manicomio"
El almuerzo desnudo, William Burroughs

Sí, sí, como lo oís. En Sevilla. Porqué estoy en Würzburg (que no, que no es ninguna salchicha blanca, jodíos, que eso es Bratswurg) pero a ratos viajo un poquito a Sevilla, así, como quien no quiere la cosa. Sin RyanAir ni ClickAir ni leches! Viajo a través de Europa con la mente y aparezco en la Feria de Abril y me tomo mis finitos y todo... Que porqué escribo en castellano?? Para que se me entienda en el sur, jodíos, que se os tiene que estar diciendo tooo...

A ver, me explico. Resulta que en Würzburg he conocido a una encantadora chica de Sevilla cuyo nombre mantendré en el bicarbonato, pues entre otras cosas, yo no sé si le interesa hacerse famosa en el mundo del Blog. Además, está comprometida y conociéndoos, trece o catorce (pero esto lo leen más de 5 personas al año?? No creo...) ya estarán pensando que si me encanta (por lo de encantadora, digo), que si me he enamorado (por mi facilidad por enamorarme), que si le he pedido la mano a sus padres (porqué se me acaba de ocurrir), que si le he pedido un hijo (por aquello de "quiero un hijo tuyo")... No. No, es el caso. Que podría ser, ya nos conocemos. Pero no. Esta historia va más allá del amor. Ya os digo. Llega hasta Sevilla... Que me digan a mí cuando el amor ha viajado desde Würzburg a Sevilla sin pasar por el aeropuerto de Frankfurt. Nunca.


Pues eso. Conozco a mi amiga (si se me permite el término) Julia, por ponerle un nombre al azar, y al poco de entrar en su habitación a charlar con ella y "el amigo presentador", pongamos por caso, Marc, noto que vamos a hacer migas, pero no migas manchegas (no!), migas amistosamente hablando... ya sabeis. Noté, no sé de qué forma ni cómo ni cuando, que esa chica iba a ser como un ángel de la guarda para mí, aquí en Würzburg. Y hasta ahora, lo está siendo. Me cuida más que nadie aquí. Debo decirlo. Está pendiente de mí, me llama, quedamos, reímos, bebemos (alguna cerveza que otra), y sobretodo, me hace esas perdis de adolescente que tanto me sorprenden a mí, un hombre hecho y derecho, hirsuto y de pelo en pecho (mentiraaaa!!). La primera vez que me hizo una perdi me quedé perplejo. Luego, me di cuenta de que quería decir "he recibido tu sms, viva la feria de abril y Kiko Veneno en volandas". Ahora, cuando quiero decirle "Viva Kiko Veneno, Pata Negra, el jamoncito, y, sí, quedamos en el Rathaus a las 20h (uno tiene prioridades, y Kiko, Pata Negra y el jamón siempre irán por delante del Rathaus)" le hago una perdi. No os parece maravilloso?? He entrado en el mundo de las perdis (inciso- per cert, Perdi, el teu nick no tindrà res a veure amb aquesta història adolescent i tendra, oi?? -) gracias a Julia. Sí. Sí. Pero no os creais que escribo esto con rintintín o con ironía, no. Es una metáfora de lo bien que hasta ahora ha ido la relación con ella. En serio, creo que nos llevamos muy bien, y os digo, aparte del amigo Marc, quien me ayudó con la casa, el banco, el mòbil, el internet, la maleta... (o sea, me dio la vida al llegar... y le debo cervezas infinitas), Julia, por ponerle un nombre, ya os digo, me ha hecho sentir como en su casa, en Sevilla. Diría que hasta le caigo bien, mira. Ella, por supuesto, habreis deducido, me cae estupendamente... y tiene "esa clase de hechura triana, que vale el mundo entero" (me vienen sevillanas, de las otras, a la cabeza, que le vamos a hacer).

(Este post hasta el final lo viá escribí en andalú, que no es lengua como tal, pero como dialeto, merece también un rehpeto, cohones... y poqqué el blog es mío y puedo iscribí en la lengua mesalga lor güevos, o qué...!? Sé que es una gilipollez galopante. Y qué).

Uséase que ya puesto, os contaré que este fin de semana pasao estuvo aquí el pisha de Julia, que por no querer tampoco revelar su nombre le viá llamá Raúl. Y qué os puedo decí de Raúl... Pues que es un buenazo, que se le caía la baba de ver a Julia y de estar con ella, que nos reíamos en la comisaría señor Paquito (cuando escribo en andalú me sale la vena Gomaespumina, "las pastillas su-linguales, que se las come usté como si fueran caramelitos de menta, su-linguales) y nos reímos con él cosa mala, y que lo pasamo en grande, joer. A qué negarlo! Y que viva el Betis!

Aunque, como dice Raimundo, "si tu te vaaaaa, si tu te vaaaaaaa, yo me quedo en Seviyaaa hasta er finááááááááááá". Y a tomar viento a la farolilla Málaga!!! (esta es la frase punk del post, que sigue estando en andalú, pero además omite palabras, en concreto el determinante de, ya que en lugar de decir Farolilla de Málaga, notaréis que se ha escrito Farolilla Málaga para enfatizar. Entendedlo, es que soy muy radical... y cuando me pongo...).

Sus venís pa Sevilla? Juanan, Míguel, Áles... esto es pa verlo. Jodíos deutschs.

divendres, de maig 25, 2007

La celebració més políticament correcta del món

Us ho he d'explicar, t'ho he d'explicar Bròquil, ho sento. Sé que últimament estic una mica pesadet, massa prolífic... però necessito explicar-ho.

Avui, a les 11:00h. (que, dic jo, quines hores també!), he viscut una de les celebracions d'aniversari més surreals de la meva vida. Sí. Ha estat al laboratori de Würzburg. A veure. Us explico. Resulta que un del lab, un tal Christopher Volk (un crack de l'electrofisiologia, al final, us acostumareu a aquestes paraules, ja veureu, és més senzill que parlar alemany), va fer anys i avui ho celebrava. I bé, doncs cap a les 11:10h. tothom estava assegut a la taula amb el seu got de vi rosat tipus Lambrusco (és a dir, carbonatat, amb gas, amb bombolles...) i sobre la taula panets oberts per la meitat amb la seva mantega i el seu embotit, salmó, formatge o el que fos, al damunt. Tot bé. Fins aquí bé... Però és que des que ens hem assegut, fins que la gent s'ha aixecat i ha començat a fugir, NINGÚ ha estat capaç, primer, ni de felicitar al homenatjat, segon, ni de cantar una canço d'aniversari, tercer, ni de dir unes paraules durant el brindis... Ha estat tot més fred que un enterrament. De fet, hi ha hagut un moment que pensava que algú anava a confesar que se li havia mort el gat o el gos... De debó: unes cares, un silenci, una formalitat... Ni pastís amb espelmes, gairebé ni tant sols pastís. N'hi havia però era Trist, com tot a la sala. Però realment, algú allà estava celebrant alguna cosa?? Que m'ho expliquin, perquè no ho he entès. L'únic que estava animadillu però només pel somriure a la cara era en Helmut Kipp, un postdoctorant grassonet, amable i simpàtic, que degut a la inesgotable injestió de panets-que-duguin-qualsevol-cosa-al-damunt no ha parlat massa (però més que d'altres, of course). Ha estat la celebració més polite de la història, la més políticament correcta del món.

Sort que el pseudo-Lambrusco aquell ha animat una mica l'ambient, sobretot pel meu cantó, i l'Alina, (la russa, mmm...), el Dimitry (el rus), el Chakri (l'indi) i jo hem començat a fer una mica el burru intentant dir paraules en els respectius idiomes. Jo només sé dir spasiva en rus. No em demaneu més. Estava babejant llegint-li els llavis a l'Alina. Jeje... També m'han intentat ensenyar a dir "Hola" en indi però és tant xungu com l'alemany. O més. I per part meva els he ensenyat a dir "com estàs?" i "molt bé, gràcies". Tot i això, quan em dirigia a l'Alina, la russa, en comptes de fer l'entonació de pregunta la feia amb unes admiracions al darrera: "com estás!!!".

Una última curiositat: l'indi no menja res de res. Ni embotit (d'acord), ni salmó (com???), i quan li han passat un panet amb mantega i formatge ha considerat que hi havia massa formatge. Però Chakri, què passa, nen?? Estàs de règim o de broma?? M'ha acabat donant un tros de formatge a mi perquè, es clar!, tot un tros de formatge en un panet de 20 cm. de diàmetre seria massa. Per caure de cul. No sé. No sé què dir. No mengen aquí. O millor dit, s'ho menja tot en Helmut.

Per cert, ara que ho penso, no us he parlat de la Christine, no?? Uf. Bé, ho deixaré per un altre dia que sinó, encara la tindríem... eh, bròquil? Tu i jo ja sabem de què parlo.

Espero que us hagi sigut d'ajuda el paracetamol o l'àcid acetilsalicílic o la quinina.

Fot massa calor i les neurones se'm reboten. Potser amb unes quantes mass bier n'hi haurà prou per superar-ho...

Bon cap de setmana a tothom!

Yeral

dijous, de maig 24, 2007

Dilació

No sé si sóc un cobard, un estúpid o una morsa. Trieu vosaltres.

Se m'encongeix l'ànima cada vegada que penso en ella i sé, sense saber-ho, que no li vaig dir res... És inútil seguir per aquest camí. Va passar per davant meu, no sé quan, no sé com, de fet, ni sé si va passar realment, però sé que ella hi era, era a algún lloc, i jo potser també i no li vaig dir res. Ni mu. No vaig tenir l'ocasió. Se'm va escapar de les mans, d'entre els dits de les mans, va sortir de dins el fons de les ungles de la meva mà esquerra i em va saludar amb aquell somriure nu.

Que qui era ella?? No ho sé. Però ja us dic, ella hi era. I jo potser tampoc.

Demà, quan arribi, segurament estaré més despert i reaccionaré a temps. Li diré, com en aquell estandard que cantava amb aquella veu trista la Carmen McRae:

What are you doing the rest of your life?

Sense més dilació la dilapidaré.

Consti en acta.

dimecres, de maig 23, 2007

A-Li-Na

A-Li-Na. Des del primer moment en què la vaig veure, vaig pensar que era una espècie de princesa persa. Al parlar-hi se m’embarbussaven les paraules i només feia que dir absurdes vanalitats atemporals. Ara només li parlo de Tolstoi, Dostoievsky i Nabokov. Quan veig la primera edició de Pnin que em va regalar, immòbil i impol·luta sobre la tauleta de nit, gairebé em cauen les llàgrimes. Ella ja no m’escolta. Potser hauria de tornar a les absurdes vanalitats atemporals.

Yeral

dimarts, de maig 22, 2007

Compro vocal, a poder ser la A...

Würzburg, 16:55h., ressaca de birra alemana: 90% (us n'adonareu tant bon punt començeu a llegir el post... després us arrepentireu d'haver-lo llegit).

Sí, tinc quelcom a dir, avui sí. I és important, que ho sapigueu. Em dirigiré a tu estimat Bròquil, més que res perquè no sé a qui he de dirigir-me per tramitar aquest tema. Començem. Això de l'alemany, pregunto jo, qui ho ha inventat?? O sigui, podent parlar anglès, francés, català, castellà, gallec, fins i tot vasc et diria, qui redimonis va aturar-se un moment a la seva desgraciada vida d'alemany i va optar per inventar una llengua com aquesta??? QUI? EH?? Bròquil?? QUI??? Diga'm??? A veure, un exemple: es declina com el llatí. D'acord no us he dit res de nou, d'acord. Però és que té dièresi a tot arreu on us pugueu imaginar. Sí, sí... I això no acaba aquí. No. La K, W, Z, CH, R, T i les paraules acabades en -gen o -burg són els principals actors d'aquesta llengua. Us ho podeu creure?? Consonants com la K, la W, la Z, residuals en les llengues romàniques (no tant, ja ho sé però és que ara m'estic cagant en l'alemany i és necessari fer aquesta sentència...), són actors principals del teatre de la llengua alemana. És com si aquí, seguint amb la rocambolesca metàfora que m'he tret dels testicles, anéssis al teatre i et trobéssis amb Mario Conde, Fofito (bé, això fa uns anys podia passar... i fa esfereïr, eh? només de pensar-ho tremolo) i el de Bricomania. Què et semblaria?? Et cagaries de por o no?? Doncs així estic jo. I que què proposo??? Doncs que comprin una vocal, cullons. Compreu vocal, deutschelands... compreu vocal. Segur que a aquestes alçades del joc ja deuen haver acumulat punts com per comprar la A o la E, i si m'apretes, la I, la O o la U... això sí, com diria en Clos, ambsense dièresi, eh?? Proposo que el govern alemany, la Merkel, o si voleu el propi alcalde de Würzburg, que me'l va presentar el Perdi l'altre dia, i que em sembla que es diu amb moltes emes i moltes enes, compri una vocal. I per començar, que li posi una al seu cognom, cullons, a veure si algú és capaç de pronunciar-ho correctament.

Aquests germànics són uns capquadrats de por. Vinga! Que hem d'escriure amb K i W i Z i T, doncs vinga... Ara venim! Entoma-la...!! I posaria algun exemple, però sóc incapaç de transcriure'ls ni tant sols llegint... De debó. És molt hardcore. Un exemple. Bon dia. D'acord. Bon dia. Difícil no crec que sigui per ningú del món. Ni tant sols pel Chakri, l'Indi del laboratori de'n Koepsell... Bon dia. Li ensenyes a dir a en Charki i en 2 minuts t'ho diu igual que si fos d'Igualada o de Sant Vicenç de Castellet. Ja ho tenim. Ara en alemany: Guten morgen. Ull!! Que no és tant fàcil com sembla... No s'us acudeixi dir "GU-TEN MOR-GUEN". D'això res. No us entendria ningú. No, no... Apreneu. Seria quelcom així: "G-T'N MööRG'N". Sí, fonèticament seria així (m'ho acabo d'inventar però queda bé). Perquè té collons la cosa. Quan hi ha vocals, que passa poc, ja us dic, pràcticament no les pronuncien. Ja us val, DeutscheLands...! Però perquè les poseu doncs?? Escriviu "gtnmgn" i prendre ven a la plaça del Diamant, no?? Doncs bé, espereu, espereu... que encara vénen més sorpreses. La gent, en comptes de dir això de "G-T'N MööRG'N", ho redueixen a "MööRG'N", perquè es clar, els és tant difícil fins i tot a ells dir GUTEN ben dit, que pensen, mira tu, dic morguen i si no em surt massa bé, no em podran dir que he pronunciat malament "guten", això que m'he estalviat... I així anem. En resum: per dir "bon dia" diuen "MööRG'N". Ah, i per cert, no us ho havia dit, hi poso la "Ö" així perquè és una O tancada i llarga, no la o de bon dia, sinó més aviat la de... no, no existeix tal so en català. O encara no l'he trobat.

Doncs aquesta era la meva aportació destructivo-gilipolles del dia. L'alemany és fàcil si l'estudies, però difícil de parlar, de totes totes. I proposo a la Merkel, al de la fira de Frankfurt o a la Mare de Déu de Würzburg, que comprin vocal quan aviat millor, i a poder ser la A, que sempre la tenim més a mà... Avui badallant la he dit 345 vegades (ni una més ni una menys). I que eliminin la dièresi ensordidora i la Z me la col·loquin en el teclat en el lloc que li pertoca (no allà on hi ha la Y, en el teclat QWERTY... redéu!!!).

Apa, Bròquil, a somniar, que ja s'ha acabat això per avui...

Potser que deixi la cervesa alemana ja, no?? Mmm...

Yeral

P.D. Demà, si em dona la gana també..., penjaré al blog un microrelat que he enviat al programa de'n Joan Barril de BTV, l'anomenat QWERTY, sí com el teclat, i que està dedicat a l'Alina, una noia russa del laboratori que té uns ulls que fan esfereïr. M'hi perdria... o m'hi he perdut... o tots els temps verbals del verb perdre. A-Li-Na. Nabokov, we miss you so much. Definitivament, demà demanaré llimonada.

dilluns, de maig 21, 2007

Calor, molta calor a Würzburg

Estimat Bròquil,

Sé que no estic massa per tú, que des que t'he vist nèixer no t'he posat massa atenció. Em sap greu. Espero que a partir d'ara, ja una mica establert, acondicionat i situat a Würzburg, ens veiem les cares més sovint.

Avui he començat a fer feina al laboratori. Bé, he fet de gos pigall com aquell qui diu, la he estat perseguint pel laboratori, veient com pipetejava aquí, com centrifugava allà i aquestes coses que fem els científics quan no sabem què fer.

De què parlar-te estimat bròquil, de què parlar-te de Würzburg... Hi ha tantes coses. Primer de tot dir-te que em sorpren la calor que fa. Aquest cap de setmana ha estat esplèndid i avui fa un dia d'estiu d'aquells de pel·lícula... Fa calor, però no aquella calor enganxosa i agobiant de Barcelona, una calor suportable si et poses a l'ombra i demanes una cerveseta. Ahir, sense anar més lluny, la Julia (una sevillana) i una amiga seva alemana, la Micha, em van dur a prendre una cervesa en un lloc molt a la vora del riu, i amb la tonteria em vaig prendre un litre... entre pit i esquena (que diuen en castellà...). Sí. I després vaig anar a veure el futbol, jo, poc donat a aquestes coses, per socialitzar-me una mica, vaig anar al "Chelsea" un bar esportiu d'aquests, típics americans, amb hamburgueses sucoses i pizzes carregades de formatge i colesterol. Sí, i vaig veure la golejada que el Barça li va clavar a l'Athletic de Madrid i ho vaig fer amb un madridista i un de l'Athletic que parlava del porter com a únic culpable de la derrota. Vols dir?? Bé, tant és. Tampoc és quelcom del que vulgui parlar, ara.


A casa hi regna una pau increíble. És freda, freda en el sentit que hi fa fred. Però jo, mica en mica, ja intentaré donar-li calidesa. Està, tú Bròquil potser no n'estàs assabentat, al bell mig de la ciutat, a la zona més càlida d'aquesta: sortint de casa hi tinc supermercats, botigues, bars, i en el mateix carrer, sense anar més lluny, hi ha un dels restaurants més famosos (pel seu menjar tradicional) de Würzburg. Així doncs, no em puc queixar. Si hagués de dir alguna cosa, com a queixa, em cagaria en el llit. Fa uns dies que hi dormo i tinc l'esquena una mica destrossada, fins al punt d'estar-me plantejant de dormir sobre l'estora aquesta nit. Ja veurem com evoluciono.

Trobo a faltar la gent, el calor de l'idioma... saber què em diuen quan em dirigeixen la paraula. I per això, em sembla, que sortint del laboratori, ara mateix, me'n vaig a una academia a preguntar preus de cursets i tal. No pot ser que no sàpiga ni dir "com estàs". No, no en sé. Amb prou feines dic "Hallo", "ja", "nein", "guten morgen"... i quatre coses més... És patètic.

I espero estar més lúcid demà i fer una reflexió més engrescadora que no aquest post, intinerant, absurd, anecdòtic. Tant és. Tenia ganes de parlar amb tú, Bròquil. I jo sé, sense que em diguis res, que també tenies ganes de sentir-me aprop.

Una abraçada ensucrada,

Yeral

dimarts, de maig 08, 2007

Sobre la desídia i els anhels

Benvolgut Bròquil,

Ja tenia ganes de tornar-te a saludar i de que ens veiéssim les cares. Quants dies, no? Sé que això començarà a fluir més un cop sigui a Alemanya, per la necessitat inesgotable de comunicar-me, amb tu, amb vosaltres, amb mi. De moment, va a pas de tortuga. Però i què? Quina pressa tenim??

Avui, una mica estressat per la marxa imminent a Würzburg (sí, ja sé, sóc pesadet, però és que n'he de ser conscient...) i sobretot, pels milers de coses que encara he de fer, em decideixo a escriure't. Tot i la decisió i les ganes d'escriure, les coses que podria dir ara no vénen al cas perquè, o bé són fruit de la ràbia continguda, o bé són reflexions poètiques sense més pretensió que la d'enamorar algú que mai (pel que sé, de moment) llegirà aquest text.

Per això em limitaré a insinuar, entredir, i per mi, enlluernar amb un toc de llum viva, viva de nervis i de ganes de conèixer, de fer, de sentir. I penso que això és el que compta. Les ganes, les ganes de fer alguna cosa. Perquè, i m'ho haureu sentit a dir moltes vegades els que esteu aprop, "el pitjor que pots fer és no fer res" que deia en Burroughs. I jo ja m'entenc. Per això vaig a Würzburg. Per això no em quedo quiet. Per això dono voltes al llit dues hores fins que agafo el son... Per això em poso nerviós i m'angoixo. Per això no puc soportar tanta tonteria.

Fer, cullons! Dir! Actuar! No anar deambulant esperant que alguna cosa caigui del cel, com un regal, com una espècie de miracle beneït per la mà d'un Totpoderòs... Sense ganes, i sense esma, no anem enlloc. Gaudir de les coses, ensenyar-les, impregnar-te d'elles, reinventar-les, avivar-les, i, si cal, fer-ho a deshores, desviure'ns per elles... Que les coses, les idees, els somnis, l'amor, la emoció, ens persegueixi. Vull perseguir la emoció i que aquesta em persegueixi. Adonar-me'n que ve darrera meu i corre cap a ella, i un cop tocada, marxar, empaitant-la altre cop sense més pretenció que anar-hi al darrera. Perquè tenir mai m'ha omplert tant com cercar. Perquè gaudir d'alguna cosa mai m'ha omplert tant com anhelar-la. I és que anhelo massa. Anhelo. Anhelo tantes coses. Tantes noies. Tantes olors. Tantes músiques. Tants colors.

La sort, com els miracles, surten de l'emoció, de la passió per fer coses, de moure's constantment. No de la desídia.

Ja n'he tingut prou. A partir de demà no pararé ni un segon, i ja us dic, no m'intenteu frenar, que de l'embranzida encara prendrieu mal.

I als qui ja sabeu dir-vos: us anhelo!

I... s'ha acabat el bròquil!!!!!

Gerard